ATLL i el Consorci del Ter continuaran col·laborant en la preservació del patrimoni natural

Roca i Gutiérrez han signat el conveni / Consorci del Ter.

Aigües Ter Llobregat i el Consorci del Ter han renovat un any més el conveni de col·laboració. L’acord preveu que ATLL aporti 40.000 euros a l’ens supramunicipal. La renovació del coveni l’han signat aquest dimarts el Director General d’ATLL Concessionària de la Generalitat de Catalunya, Alfredo Gutiérrez, i el President del Consorci del Ter, Joaquim Roca. La partida de 40.000 euros es destinarà, d’una banda, a la preservació del patrimoni natural i la posada en valor del patrimoni cultural d’elements vinculats a l’aigua; i d’altra banda, a la difusió i sensibilització pública a través de centres d’interpretació i punts d’informació en espais públics riberencs. En el marc d’aquest acord, aquest estiu s’ha d’enllestir la millora dels recs històrics del Baix Ter a Ullà, Fontanilles, Gualta i Serra de Daró.

Baywatch

Adaptació cinematogràfica de la sèrie Los vigilantes de playa, protagonitzada per David Hasselhoff en els anys 90. 
Quan es va plantejar un reboot cinematogràfic de la sèrie, el director Seth Gordon va optar per no agafar-se-la seriosament i fer-ne una paròdia d’acció enlloc d’una adaptació. Aquest és el principal handicap que tindran els seguidors de la sèrie original. Els comentaris que feien els fans sobre els banyadors que deixaven poc a la imaginació, les carreres a la càmera lenta de les socorristes amb música i un muntatge de videoclip, amenitzat amb un moviment hipnòtic de pits, o el fet que els socorristes anessin més enllà de la seva responsabilitat i en moltes ocasions resolguessin temes de la policia, trenquen la quarta paret i són els mateixos personatges que en parlen. 
Sobre la valoració de la pel·lícula no diré que és una bona pel·lícula perquè no ho és, al contrari és molt dolenta. Però sí reconec que m’he entretingut i que quan la vaig anar a veure no buscava res més que gaudir durant dues hores de l’aire condicionat del cinema en una pel·lícula que no em fes pensar. Val a dir que les meves expectatives d’entrada eren baixíssimes i ja estava advertit que anava a veure un producte que era una paròdia amb poca cosa a veure amb l’original.
El repartiment el formen Dwayne Johnson (com a Mitch Buchannon, personatge interpretat per Hasselhoff a la sèrie), Zac Effron com a Matt Brody, Alexandra Daddario com a Summer, Ilfenesh Hadera com a Stephanie Holden i Kelly Rohrbach interpreta a C.J. Parker el mític personatge que va immortalitzar la icona sexual dels 90, l’exuberant Pamela Anderson. 
L’argument, si se’n pot dir així, gira entorn de Mitch Buchannon, cap de socorristes de les platges de Malibú, que es veu obligat a contractar a Matt Brody, antic nedador olímpic, per millorar la imatge de l’equip. La seva rivalitat serà com la de Joel Joan i Júlio Manrique a El crac, però quan aparegui un cadàver enmig de l’oceà, hauran d’unir forces per enfrontar-se a una empesaria que podria utilitzar el seu negoci com a tapadora per traficar amb drogues.
Els cameos són molt pobres i haurien d’haver estat més i més llargs. Hasselhoff només té dues escenes molt curtes, i una d’elles no és a la platja. Mentre que l’escena de Pamela Anderson, no té ni diàleg. Per cert, Anderson s’ha convertit en la viva imatge d’una nina inflable. 
Sobre l’humor de la pel·lícula es redueix a la part escatològica i sexual, concretament es limita a acudits sobre pits i majoritàriament cigales. Mai en una pel·lícula havia vist i escoltat tants acudits sobre penis. Probablement la pel·lícula entri en el llibre Guinness i s’estableixi oficialment aquest rècord. Les bromes no tenen una gràcia especial, la rialla es fa de pregar i només apareix en ocasions comptades. 
Baywatch és una pel·lícula tremendament estúpida, que malgrat això resulta entretinguda perquè no para de llençar-te coses durant tota l’estona, siguin els pits Alexandra Daddario, Kelly Rohrbach o les abdominals de Zac Effron. Menció a part és veure a Dwayne Johnson corrents amb el flotador vermell, de mida ridícula comparada amb la immensitat dimensional de l’actor.

Pere de Prada: «La gent més jove garantirà que es mantingui el record de la vela llatina»

Aquest cap de setmana les aigües de Calella de Palafrugell han acollit la Trobada d’Embarcacions Tradicionals. Es tracta de la 25a edició d’aquesta trobada que vol exhibir grans vaixells de vela llatina.

Visiteu el tren de la modernitat

El passat dilluns al vespre es va inaugurar a Sant Feliu de Guíxols l’exposició sobre els 125 anys del Tren que anava des d’aquesta ciutat fins a Girona. Hi estarà tot l’estiu, i si teniu ocasió no us la perdeu. El dia de la inauguració hi havia molta gent, prop de 250 persones, i no la vaig disfrutar amb massa calma. Tot i així us hi convido perquè, tot i veure-la per sobre, és una mostra d’aquelles que entren bé: senzilla, ben explicada, amb un fil conductor ben aconseguit. Massa fart estic de les exposicions amb textos rebuscats on predominen excessivament els adjectius, i no hi trobes el substantiu, el concepte, el subjecte, el nom. Ens falta, a tots, llegir més Josep Pla o Adrià Pujol.

Però tornant al tren. Només heu d’anar a l’antic hospital de Sant Feliu de Guíxols i tot és fàcil, la mostra està oberta matí migdia i tarda, tots els dies, junt amb altres dues mostres més.
Aquesta exposició del tren serà itinerant passat l’estiu, és a dir, anirà per tots els municipis on l’antic tren feia parada, un total de vuit des de Sant Feliu passant per Castell d’Aro, Santa Cristina, Llagostera i així fins a Girona, final del trajecte.

S’ha de notar que parlem del tren de Sant Feliu a Girona, no a la inversa, i així s’explica, perquè ara fa 125 anys qui va tenir la idea i qui va pagar l’invent, les ganes i l’aventura va ser, en bona part, la mateixa població de Sant Feliu i els seus empresaris. Es titula el tren de la modernitat, i la paraula és encertada, perquè el transport va passar de la tartana, és a dir de la lentitud dilatadament exagerada, a trajectes de poques hores. Òbviament, dels beneficis del tren i del nou transport en va sortir prosperitat: nous barris, noves inquietuds, nous oficis i allò que dèiem: la modernitat.
A l’Empordà estem poc acostumats a fer coses col.lectives. I això que quan les fem, solen sortir bé.

El tren va ser un d’aquests exemples. No va durar per sempre, però va fer un servei extraordinari al territori durant dècades. Avui és també un extraordinari carril bici, que recomano vivament, jo que sóc molt de bici amb be alta.
Feu-me cas, que aquestes exposicions solen ser del gust de grans i petits, perquè encara avui, a tots, això del tren, ens porta una estranya fascinació.

 

De fires, festes i «festejos»

Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
De fires, festes i "festejos"
Loading
/

En matèria de festes vàries, ahir vam conèixer tres notícies de patata freda i patata calenta. D’entrada, que el Festival Í-taca reuneixi a 7.000 persones per celebrar el Sant Joan a l’Estartit, és una gran notícia. Perquè a l’Empordà estem mancats de concerts d’artistes  de dimensió mitjana i que siguin capaços d’aplegar tanta gent. Al final sembla que si no ets algun dels súper noms que copen els cartells dels festivals més grans, no siguis ningú i aquest concert de l’Estartit és un triomf de la gent, en uns temps on només els grans noms o la música de fast food semblaven garantia d’èxit. Així doncs, felicitats als promotors de l’esdeveniment.

La segona és la notícia que l’Ajuntament de Palafrugell renunciï a les invitacions que té assignades per contraprestació per al Festival de Cap Roig. L’ajuntament, com a patrocinador (i gairebé com a amfitrió) té dret a una sèrie d’entrades que ja ha dit que no vol i que vol un retorn més «social» del festival. Caldrà veure de quina manera es produeix aquest retorn i a qui i com, perquè no sembli un gest extremadament populista. Si no ha de ser així, amb el preu que tenen les entrades, potser val més la pena que les venguin i els diners es destinin a aquestes finalitats socials. També ens agradarà veure com es resol aquest afer.

I la tercera del capítol de festivitats diverses. Els firaires es neguen a plantar les parades a l’Estartit. El seu desacord amb l’EMD vindria motivat perquè aquest organisme pretenia allunyar-los del nucli on més veïns hi ha per estalviar les molèsties pròpies d’aquestes instal·lacions, mentre que els firaires, dialogants ells, van respondre tallant carrers i muntant un percal interessant que segons ens arriba, va tenir algun episodi de semi-violència.

Davant d’aquests fets, no hi ha altra resposta possible que l’abolició de la fira fins que qui ha de seure a dialogar, no ho faci amb paraules i no amb contenidors creuats al carrer i si una festa major de Torroella sense vaquetes, no serà cap drama, no sembla que una Festa Major a l’Estartit sense atraccions de fira, hagi de ser massa pitjor.