El servei de bus que uneix Barcelona amb l’Aeroport de Girona ampliarà els seus horaris a partir d’aquest dilluns, coincidint amb l’inici de la temporada d’estiu. La nova programació preveu 56 expedicions diàries, repartides entre els dos sentits de la línia, i suposa un reforç important de l’oferta respecte de l’any passat.
La principal novetat és que els horaris deixaran de variar en funció de les operacions aèries. Fins ara, les sortides s’adaptaven diàriament als vols programats. Amb el nou model, el servei mantindrà els mateixos horaris cada dia de la setmana, fet que aportarà més regularitat i facilitarà la planificació dels viatges.
L’oferta creix amb unes quinze expedicions més que durant l’estiu anterior. Aquest increment permetrà disposar de 28 trajectes directes per sentit cada dia entre l’Estació del Nord de Barcelona i l’Aeroport de Girona.
La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque i Sureda, ha assegurat que aquesta ampliació permet oferir un servei més estable i previsible als usuaris durant els mesos d’estiu. També ha destacat que la mesura reforça la connexió entre Barcelona i l’Aeroport de Girona en un període marcat per l’augment de la mobilitat i de l’arribada de visitants.
Pel que fa als horaris, el primer autobús arribarà a l’aeroport a les quatre de la matinada després de sortir de Barcelona. L’última arribada serà quan faltin pocs minuts per a la una de la matinada. En sentit contrari, el primer servei sortirà de l’aeroport poc després de les set del matí i l’últim ho farà passada la una i mitja de la matinada. El temps de trajecte es mantindrà en aproximadament una hora i quart.
Les noves freqüències estaran en funcionament fins a finals d’octubre. Amb aquesta reorganització, el servei guanya regularitat i ofereix una programació estable durant tota la setmana, una millora que pretén facilitar els desplaçaments entre Barcelona i l’Aeroport de Girona durant els mesos de més demanda.
Fa pocs dies algú em comentava una dada que em va deixar pensatiu. Al meu poble, durant tot el 2025 només hi haurien nascut tres infants. I en el que portem de 2026, només un.
No he pogut verificar encara aquestes xifres amb dades oficials, però la conversa em va quedar al cap. No tant per la precisió del número com pel que representa. Perquè, sigui exactament un, tres o cinc, tothom que viu al Baix Empordà percep que hi ha menys cotxets, menys nens als carrers i més persones grans que fa vint o trenta anys.
El fenomen no és exclusiu de la nostra comarca. L’any 2024 van néixer a Catalunya poc més de 53.000 infants, la xifra més baixa de les darreres dècades. A Espanya se’n van registrar 318.005, un 25% menys que fa deu anys. La fecunditat es manté al voltant d’1,1 fills per dona, molt lluny dels 2,1 necessaris per garantir el relleu generacional.
Al mateix temps, vivim més anys que mai. L’esperança de vida supera els 83 anys i continua augmentant. És una magnífica notícia. Però combinada amb una natalitat persistentment baixa, té una conseqüència inevitable: l’envelliment de la població.
A la demarcació de Girona ja hi ha aproximadament 125 persones majors de 65 anys per cada 100 menors de 16 anys. El creixement demogràfic existeix, però no prové dels naixements. Les defuncions continuen superant-los. La població augmenta principalment gràcies a l’arribada de nous residents.
Dit d’una altra manera: el Baix Empordà continua guanyant habitants, però no perquè hi neixin més nens.
La qüestió no és si hi ha massa gent gran. La qüestió és si hi ha prou gent jove.
I aquí és on el debat acostuma a simplificar-se. Sovint es parla de la baixa natalitat com si fos únicament una decisió individual. Evidentment que ho és. Tenir fills és una decisió lliure que correspon exclusivament a cada persona o família. Però això no vol dir que la societat hagi de ser indiferent a les condicions en què aquesta decisió es pren.
Un país que necessita noves generacions hauria de crear les condicions perquè formar una família no es converteixi en una font d’incertesa. L’accés a l’habitatge, l’estabilitat laboral, la conciliació o l’educació infantil no són només polítiques socials. També són polítiques demogràfiques.
No es tracta de dir a ningú com ha de viure. Es tracta d’evitar que aquells que voldrien tenir fills acabin renunciant-hi perquè el context els ho posa massa difícil. Una societat que considera els infants una càrrega acaba tenint cada vegada menys infants. Una societat que els considera una inversió de futur actua en conseqüència.
La immigració també forma part d’aquest debat. De fet, és imprescindible. Sense immigració, Catalunya i el conjunt d’Espanya envellirien encara més ràpidament. Sense immigració, molts sectors econòmics tindrien dificultats serioses per funcionar. Negar aquesta realitat és tan absurd com negar la baixa natalitat.
Però la immigració, per si sola, no resol el repte demogràfic.
Tampoc n’hi ha prou amb comptar quantes persones arriben. Cal preguntar-se quin tipus d’immigració ve i quines oportunitats trobaran un cop siguin aquí. Quan una economia depèn excessivament de mà d’obra barata i vulnerable, el risc és que la immigració deixi de ser una eina de prosperitat compartida i es converteixi en una reserva permanent de salaris baixos.
Això no beneficia ningú. Ni les persones que arriben ni les que ja hi eren.
El Baix Empordà necessita treballadors, però també emprenedors, professionals qualificats, comerciants, mestres, metges, tècnics i creadors de riquesa. Necessita persones que vulguin construir aquí el seu projecte de vida. En definitiva, necessita nous ciutadans.
Per això la integració és tan important. I la integració només funciona quan es construeix sobre drets i també deures compartits. Els drets són irrenunciables. Però també ho és la necessitat de respectar les normes de convivència, participar de la vida cívica i incorporar-se progressivament a la llengua comuna que permet que una societat diversa pugui entendre’s i avançar unida.
Malauradament, aquest debat sovint queda atrapat entre dos extrems. Uns tendeixen a evitar qualsevol reflexió crítica sobre els reptes de la integració. Uns altres converteixen aquests reptes en una eina de confrontació permanent i de racisme. Entre una actitud i l’altra, desapareix l’espai per a una conversa adulta basada en dades, responsabilitat i sentit comú.
I és precisament aquesta conversa la que necessitem.
Perquè el debat sobre la natalitat i la immigració no és un debat identitari. És un debat de futur.
D’aquí a trenta anys, qui omplirà les escoles del Baix Empordà? Qui treballarà als hospitals? Qui mantindrà els serveis públics? Qui crearà empreses? Qui liderarà les entitats culturals i socials dels nostres pobles? Qui vetllarà per la nostra herència cultural i linguïstica i treballarà per la seva pervivència i evolució?
Aquestes preguntes no tenen una única resposta. Però totes comencen al mateix lloc: en la capacitat d’una societat per generar noves generacions i integrar amb èxit aquelles persones que decideixen sumar-se al seu projecte col·lectiu.
Potser aquella conversa sobre els naixements del meu poble només era una anècdota.
La travessia solidària Oncoswim ha tancat la seva desena edició amb una xifra de recaptació sense precedents. La iniciativa impulsada per Radikal Swim i la Fundació Oncolliga Girona ha aconseguit reunir prop de 118.000 euros, que es destinaran a la investigació del càncer de mama triple negatiu i als serveis d’acompanyament per a persones amb càncer i les seves famílies.
L’edició d’aquest any també ha estat la més multitudinària des de la creació de la prova. 33 equips i prop de 200 nedadors i nedadores han participat en el repte de completar els 30 quilòmetres en aigües obertes entre l’Estartit i Calella de Palafrugell, en una jornada marcada tant per l’esforç esportiu com per la solidaritat.
La travessia ha començat a primera hora del matí al port de l’Estartit. Els participants han recorregut un dels trams més emblemàtics de la Costa Brava, passant per les illes Medes i les illes Formigues, abans d’arribar a la platja de Port Bo, a Calella de Palafrugell. Allà han estat rebuts per familiars, voluntaris i membres de la Fundació Oncolliga Girona en un ambient festiu i emotiu.
Paral·lelament, la jornada ha inclòs una nova edició de la Milla Solidària, la nedada popular entre Llafranc i Calella de Palafrugell, que també ha registrat una participació rècord amb 225 inscrits. Les aportacions dels participants, sumades als donatius dels equips i a les contribucions del Dorsal Zero, han contribuït a assolir la millor recaptació de la història de l’esdeveniment.
Els recursos obtinguts es repartiran entre la investigació i l’atenció als pacients. Set de cada deu euros recaptats es destinaran als estudis sobre el càncer de mama triple negatiu que desenvolupen els equips de recerca biomèdica de Girona. La resta servirà per finançar els programes d’atenció psicològica, social i de suport que ofereix la Fundació Oncolliga Girona a les persones afectades per la malaltia.
Amb els fons aconseguits aquest any, l’Oncoswim supera ja els 630.000 euros recaptats des de la seva creació, ara fa una dècada. Aquesta trajectòria consolida la iniciativa com una de les cites esportives i solidàries més importants de la Costa Brava i com una font de finançament clau per avançar en la recerca d’un dels tipus de càncer de mama més agressius.
Des de l’organització han destacat la implicació dels participants, voluntaris, patrocinadors i col·laboradors que han fet possible aquesta edició històrica, reafirmant l’esperit fundacional de la prova: convertir cada braçada en esperança.
La plaça Garbina d’Ullastret va acollir aquest divendres una de les nits més destacades de l’actual edició de l’Ítaca Pobles, amb un concert de Mazoni que va reunir un públic entregat i va convertir l’espai en un escenari de proximitat i complicitat. El músic bisbalenc va oferir una actuació intensa que va culminar amb diversos bisos després que els assistents reclamessin el seu retorn a l’escenari.
El concert arribava en un moment especial per a Jaume Pla, que continua presentant el seu darrer treball, Banderes per daltònics, el disc que marca el seu retorn als escenaris després d’un període d’aturada. Al llarg de la vetllada, l’artista va combinar les noves composicions amb algunes de les cançons més conegudes de la seva trajectòria, configurant un repertori que va connectar amb diverses generacions de seguidors.
Acompanyat per una banda formada majoritàriament per músics empordanesos, amb Aleix Bou a la bateria, Emili Bosch a la guitarra, Natán Arbó al baix i el suport vocal de David Mauricio, Mazoni va desplegar un directe sòlid que va evidenciar el bon moment creatiu que travessa. La resposta del públic va ser constant durant tot el concert, amb una escolta atenta i una participació activa que va acabar provocant el retorn de la banda a l’escenari per interpretar diverses peces addicionals.
La cita també ha servit per consolidar la plaça Garbina com un dels espais singulars del festival. Incorporada recentment al recorregut de l’Ítaca Pobles, s’ha convertit en un dels escenaris que millor representen l’esperit de proximitat que caracteritza aquesta proposta cultural, basada en concerts de petit format en diferents municipis de l’Empordà.
Després de les actuacions de Joan Miquel Oliver a Pals i de Mazoni a Ullastret, el festival continuarà el seu recorregut el pròxim 6 de juny amb el concert d’Alosa a Gualta. Posteriorment passarà per la Pera amb Anna Andreu i culminarà el 5 de juliol a Calella de Palafrugell, on Els Amics de les Arts celebraran els seus vint anys de trajectòria a l’escenari de Port Bo.
Abans, però, el festival farà una aturada per celebrar l’Ítaca Sant Joan a l’Estartit, amb una programació multitudinària que inclourà actuacions de Love of Lesbian, La M.O.D.A., 31 FAM, Sidonie, Cupido, La Ludwig Band i altres artistes destacats.
El 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar la creació del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. La declaració reunia en una mateixa figura de protecció el massís del Montgrí, l’arxipèlag de les Medes, els aiguamolls, la plana del Baix Ter i els espais marins propers. Per a Torroella de Montgrí i l’Estartit, el canvi afectava una part central del paisatge quotidià del municipi.
La Llei 15/2010, del 28 de maig, va donar forma legal al nou parc natural. El text es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 3 de juny de 2010. La norma també va declarar la reserva natural parcial marina de les Medes, la reserva natural parcial dels aiguamolls del Baix Ter i la reserva natural integral de les Illes Medes.
La creació del parc ordenava espais que ja tenien un valor ambiental reconegut. El Montgrí, les Medes i el Baix Ter havien acumulat figures de protecció, regulacions i usos diversos. El 2010, la Generalitat va reunir aquests àmbits en un mateix marc de gestió. Això permetia tractar de manera conjunta la muntanya, el litoral, el mar, els aiguamolls i la plana.
L’abast del parc era ampli. Incloïa espais dels municipis de Torroella de Montgrí, Pals, Bellcaire d’Empordà, Palau-sator, Ullà, Fontanilles i Gualta, al Baix Empordà, i de l’Escala, a l’Alt Empordà. També incorporava espais marins adjacents a la costa del Montgrí i a l’entorn de les Illes Medes.
Per a Torroella de Montgrí, la declaració tenia un pes especial. Segons l’Ajuntament, el municipi aporta el 68% del seu terme al parc natural. Això vol dir que la nova figura de protecció afectava una part molt extensa del terme municipal. El parc no quedava lluny del poble ni era un espai aliè. Incloïa llocs que formen part de la vida diària, del paisatge i de l’activitat econòmica del municipi.
A l’Estartit, la declaració tenia una incidència directa sobre el litoral i les Illes Medes. Les Medes ja eren un espai de referència per la seva biodiversitat marina i pel pes del busseig, la navegació i les activitats vinculades al mar. Amb el nou parc, aquest àmbit quedava integrat en una estructura més àmplia, que també tenia en compte la costa del Montgrí i la relació amb la plana del Baix Ter.
El Montgrí aportava la part més visible des de terra. El massís defineix el perfil del municipi i connecta Torroella, l’Estartit, Ullà, Bellcaire i l’Escala. La declaració del parc reforçava la necessitat de gestionar aquest espai tenint en compte el risc d’incendis, els camins, els usos públics, la vegetació, la fauna i el patrimoni històric que hi ha repartit per la muntanya.
La plana del Baix Ter hi afegia una altra dimensió. Els aiguamolls, els conreus, la desembocadura del Ter i els sistemes de dunes i llacunes formaven part del mateix conjunt. El parc havia de protegir hàbitats naturals, però també conviure amb usos agrícoles, turístics i socials que feia anys que existien.
La nova figura de protecció no era només ambiental en sentit estricte. També afectava la gestió dels accessos, la informació als visitants, les activitats al mar, l’educació ambiental, la recerca i la coordinació entre administracions. El parc passava a ser el marc des del qual ordenar usos molt diferents en un espai petit i molt freqüentat.
La declaració del 2010 també ajudava a explicar millor el municipi cap enfora. Torroella i l’Estartit quedaven associats a un parc natural que combinava muntanya, mar i plana en pocs quilòmetres. Aquesta singularitat feia del parc una eina de protecció, però també una manera d’explicar el valor del municipi a veïns, visitants i activitats educatives.
Amb el temps, el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter s’ha convertit en una referència estable per entendre la gestió del municipi. El parc és present en la protecció de les Medes, en la interpretació del paisatge, en l’ús públic del Montgrí, en la conservació dels aiguamolls i en la relació entre activitat humana i espais naturals.
El 2010, el Montgrí, les Medes i el Baix Ter van passar a formar part d’una mateixa figura legal de protecció. Per a Torroella i l’Estartit, aquell canvi va fixar un marc nou per gestionar una part molt important del terme municipal. Des d’aleshores, el parc natural és una peça bàsica per entendre el paisatge, els usos i les decisions que afecten aquests espais.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.