Casualment pel Facebook veig com arriba a la meva família l’acusació de l’adoctrinament a les escoles catalanes d’una idea d’Espanya. Com a pare de dos nenes, no puc donar lliçons a ningú de com s’educa a un fill, ni quins conceptes se’ls ha de transmetre ni quina és la forma de fer-ho. Tan sols sé que no és pot educar un fill sense passar temps amb ell, ni tampoc se li poden transmetre valors sense tenir-los prèviament. No puc obviar que les meves filles al créixer tenen una idea de quin és el seu país i associen banderes i uniformes policials a idees de llibertat o opressió, no només segons la meva influència o de l’escola, sinó també segons el temps que els ha tocat viure. Això és així tan a la Bisbal d’Empordà, Salamanca o Helsinky.
La meva obligació com a pare, no és assegurar-me que el seu pensament coincideix amb el meu, sinó que no perdran uns valors mínims, entre ells, assegurar-me que no deixaran mai de ser amigues d’algú de Salamanca o Helsinky per qüestions polítiques. Que sabran posar-se a les sabates de l’altra, que tindran empatia amb qualsevol altra persona sigui d’on sigui i pensi com pensi. La llibertat és un bé massa valuós com per limitar-lo per raó de pensament o d’origen, respectant la llibertat dels altres estic defensant la meva.
Però la realitat sempre és complexe i ens posa a prova. Jo mai diré a algú de Salamanca o Helsinki que si pensa diferent a mi, és perquè l’han adoctrinat, ja que menystenir la seva educació o el seu pensament és menystenir-lo a ell mateix. En definitiva, jo no insulto per més que m’insultin, però una cosa és ser bo, i l’altre cosa és ser dos vegades bo, és a dir, «bobo». Això les meves filles també ho han d’aprendre.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.