No és que no se n’amagui, de ser feminista. És que en presumeix amb tot el convenciment (i jo hi afegiria la legitimitat moral) que li dóna haver publicat 7 discos als 31 anys (qui es dediqui a la música ja sap l’esforç titànic que representa) i haver format part d’una incomptable quantitat de muntatges musicals, escènics i de tots els seus spin offs corresponents.
La Clara Peya (compositora i pianista però no cantant, matisa només començar) impregna de missatges reivindicatius tota la seva obra, però aquesta reivindicació no és (només) política. Reivindica l’art, el feminisme (critica que a festivals com Canet Rock només hi hagués una sola dona en un cartell amb més de 80 músics a l’escenari) i sobretot el mar. L’artista Palafrugellenca feminitza el nom del disc «Oceanes» (Temps Record, 2017) per retre un homenatge a les dones que té més properes i reclama que als escenaris s’hi estableixin quotes de presència femenina fins que s’arribi a una normalitat que ella veu llunyana.
Tota aquesta feina i una reivindicació coerent i continuada, li han servit per (disculpin-me el tòpic) rebre el favor de la crítica i el públic i no n’hi ha per menys. Estem parlant d’una artista amb una obra que en la primera escolta sembla simple i comestible per als més neòfits i sofisticada i plena de matisos a mesura que reincidim en la seva música i sobretot, en els seus directes, on transmet tota aquesta força a través de tot el cos.
En un país de cultura anglosaxona, la Clara Peya estaria fent grans gires per tot el món (tot i que tinc les meves reserves que això la satisfés). A casa nostra alguns l’han descobert fa poc gràcies a oceanes, per bé que fa anys que es mou pels escenaris. Però ens cal reivindicar-la més a les primeres files de les programacions de tot el país.
Escolta l’entrevista sencera
