Jack Johnson s’incorpora al cartell del Mad Cool, on presentarà les cançons del seu últim disc, All the light above it too.
El cantant de Hawaii se suma a la llarga llista d’artistes confirmats com Queens of the Stone Age, Future Islands, Ofenbach o MGMT.
Els abonaments ja es poden adquirir al web del Mad Cool, a un preu de 130 euros (+ despeses i enviament de la polsera).
Patrimoni i Cultura de Palamós han proposat fer visitable la bateria de costa del Molí de Vent de Palamós, una línia defensiva de la Guerra Civil Espanyola que va servir per defensar la badia i el port de Palamós. Es tracta d’una proposta que caldrà estudiar i valorar, per exemple, pel que fa a la seguretat. Com que l’activitat encara no s’ha acordat i no s’ha decidit si finalment es podrà , l’alcalde encara no ha fet declaracions.
Aquesta bateria de costa, que podria passar a formar part de l’oferta cultural, està situada a 57 metres per sobre del nivell del mar, al sud-est del nucli antic de Sant Joan de Palamós.
S’inaugura Ràdio Barcelona
És l’emissora de ràdio més antiga de Catalunya i es va fundar l’any 1924 pels membres de l’Associació Nacional de Radiodifusió. El seu distintiu EAJ-1, en va indicar la qualitat de primera emissora d’Espanya.
A dos quarts de 7 de la tarda la locutora Maria Sabaté va ser la que va pronunciar les primeres paraules. Després va cedir el torn a l’alcalde de la ciutat, Darius Rumeu.
La ràdio es va convertir en una emissora molt popular i el 20 de febrer de 1926 es va traslladar a l’Hotel Colón número 6 al carrer Casp. Aquell mateix any es va associar amb Unión Radio, l’actual Cadena SER, que la va comprar l’any 1929.
L’emissora va emetre el primer partit del Barça en català l’any 1976 i el responsable de narrar-ho va ser Joaquim Maria Puyal.
Mor Gene Anthony Ray, conegut pel seu paper de Leroy a Fama
L’actor i ballarí va néixer l’any 1962 a Harlem i va arribar a la fama (mai més ben dit) pel paper que va interpretar el 1980 a la pel·lícula i dos anys més tard a la sèrie de títol homònim en la qual donaria vida a Leroy Johnson, un aspirant a l’escola d’arts escèniques de Nova York.
Tot i que mai va rebre classes de dansa, va captivar durant el càsting i li van donar el paper a la pel·lícula, per la qual va aconseguir un Oscar a la millor cançó i la millor banda sonora.
Després de la cancel·lació de la sèrie, la seva vida no va despuntar i va quedar apartat de la interpretació o fent papers menors.
Va morir l’any 2003 com a conseqüència d’un accident vascular cerebral.
Joe Cocker lidera a la Billboard amb Up where we belong
La cançó va ser banda sonora de la pel·lícula Oficial i cavaller, protagonitzada per Richard Gere i Debra Winger.
A més del número 1, la peça va aconseguir l’Oscar a la millor banda sonora i també el Globus d’Or l’any 1983.
Vaig néixer el 1977, en democràcia, i he viscut tota la meva infantesa i adolescència en un entorn econòmic de creixement sostingut. Els meus valors i forma de pensar s’ajusten a aquest entorn, un entorn favorable que ha propiciat que pensés que fos impossible que passessin determinats esdeveniments que he hagut de viure.
El Dissabte 9 de juny de 2012, vaig escoltar per la ràdio del cotxe mentre anava a IKEA com el Ministre d’economia confirmava que Espanya havia rebut un crèdit de fins a 100.000.000.000 Euros de la Unió europea. Deia que es tractava d’un crèdit més favorable que les condicions que oferia el mercat en aquell moment. No se’n va dir rescat bancari sinó «assistència financera». En la forma que vaig créixer, això no hauria d’haver passat mai, mai hauria d’haver escoltat unes declaracions semblants per la ràdio on es confirmava que realment és possible que vagis el banc i no et tornin els teus diners. “Corralito” sembla una expressió argentina que mai podria donar-se a Espanya i resulta que sí. Que per més que hagi crescut en un entorn de creixement econòmic, les crisis existeixen i quan es donen, un no pot fer més que mirar-se la butxaca i espavilar-se perquè l’afecti el menys possible.
El 3 de novembre d’enguany vaig retuitejar un tuit que no hauria d’haver retuitejat mai. Un usuari de nom Bernat Asensio tuitejava: “Ni per les males notes, ni per les bronques, ni per cada minut que hem estat barallats. Només puc dir: t’estimo i et trobo a faltar”. Aquesta frase es dirigia a la seva mare, la consellera Meritxell Borràs, a qui li falta la llibertat. El seu fill la troba a faltar. Això no hauria d’haver passat mai, el debat de si presos polítics o polítics presos i tantes d’altres coses que estan passant recentment, mai no haurien d’haver passat. No ens van educar per això.
Deia Josep Pla que «És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina». Se’n poden tenir moltes d’opinions sobre els fets que estan passant darrerament, no sóc capaç de dir quina és correcte, però aquelles opinions o lectures que menysvaloren el que estan passant en Bernat i la seva mare, m’entristeixen profundament.
Ara resulta que descobrim que hi hi havia pla previst per fer efectiva la república que es va proclamar. Ens diuen que no s’esperaven la reacció virulenta de l’Estat. Apareix a una revista un article que assegura que l’Estat tenia 300 efectius per detenir el President, Sant Vila dient que no va ordenar crear estructures d’estat perquè «no veia la jugada», correus sortits suposadament de la bústia del secretari d’economia en els que assegura que no hi ha res preparat, en Rufián insinuant que s’hauria de tornar a fer president en Carles Puigdemont, després d’haver-li dit traïdor i el President dient ara des de Bèlgica que hi han alternatives a la independència.
I jo no puc evitar que se’m quedi cara d’idiota quan sento tot això. primer perquè constato que tot plegat va ser més improvisat que no pas previst. Violència? Més que la del passat 1 d’octubre? A quines represàlies ens hauriem enfrontat que no fossin ja prou greus? La gent estava disposada a deixar-hi la cara, com així va passar i líders polítics han acabat igualment a la presó. Que significa «violència extrema»? L’exèrcit? I? No hauria estat de rebut que es posés tot això sobre la taula i estalviar-nos el ridícul d’anar fent performances o de proclamar coses que no tenen cap efecte?
I ara doncs? quin és el següent pas? Perquè vist el punt en el que estem, a mi només em porta a pensar que les eleccions del 21 de desembre serviran per despertar una participació altíssima de gent partidària dels partits constitucionalistes, que no es podrà contrarestar amb la força d’una llista unitària que tingui com a missatge la implementació d’allò que es va proclamar. Comptat i debatut, em temo que en el millor dels casos, podria quedar tot bastant igual que estava, amb el parlament més dividit i amb majories que es conformaran per configurar un govern autonòmic.
Mira que era fàcil frenar a temps i estalviar-nos el ridícul
