Mariano Rajoy és nomenat Presidente del Gobierno de España
El 20 de novembre de 2011, la seva formació va guanyar les eleccions generals al Congrés i al Senat i va ser proposat pel rei Joan Carles com a candidat a la presidència del Govern. Un mes després, el Congrés li va atorgar la confiança amb el suport de 187 membres dels 350, sent investit president del Govern, càrrec que encara ocupa. L’endemà va prendre possessió davant del cap d’estat.
Gangnam Style de PSY es converteix en el primer vídeo de Youtube en arribar als mil milions de visites
La cançó es va publicar el 15 de juliol de 2012 i va debutar al número 1 al país del seu autor, el coreà PSY.
Pocs mesos després ja era el vídeo més vist de Youtube, distinció que va mantenir fins fa poc temps.
Gangnam Style és un col·loquialisme coreà que fa referència a un estil de vida luxós de Gangnamun, un districte de Seül, ben conegut perquè hi viuen persones d’alt poder adquisitiu i perquè hi ha una vida nocturna esbojarrada. En el vídeo, podem veure en to d’ironia, al cantant ballant a diversos llocs, que són tot el contrari del districte Gangnam.
Ja som a 21 de desembre. Eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel govern espanyol en aplicació de l’article 155 de la Constitució. A primera hora els col·legis electorals han obert amb absoluta tranquil·litat per votar. Després de la polèmica dels darrers dies, absència de llaços grocs. Ho ha explicat en directe en Pau Punseti des de l’institut Frederic Martí Carreras de Palafrugell.
El Senat de Madrid va destituir tot el govern de la Generalitat i va imposar una gestoria tècnica pilotada des del govern central. A les eleccions hi concorren tres partits independentistes, Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP. També un partit que aposta pel diàleg i un referèndum pactat, Catalunya en Comú Podem i tres partits constitucionalistes: el PSC, Ciutadans i el Partit Popular.
Les enquestes no deixen clar qui guanyarà les eleccions, però apunten que la primera posició podria estar disputada entre Ciutadans i Esquerra Republicana.
A Girona hi ha 17 escons en joc. 11 els va guanyar la candidatura d’Esquerra i el PDeCAT. Ciutadans en va aconseguir 2 i Socialistes, CUP, Partit Popular i Catalunya Sí Que Es Pot, totes en van aconseguir 1. Al Baix Empordà, amb una participació del 77%, Junts pel Sí va aconseguir el 54% dels vots. En segona posició, Ciutadans, amb el 13% dels vots.
A més d’omplir-nos de compromisos, dinars, regals i sorpreses, Nadal ens acosta al final de l’any i ens deixa una sensació, si ens parem a pensar-hi, una mica aclaparadora, de final d’etapa, d’un any mes que la vida se’ns emporta. Recordo que un dia que complia anys, quan encara era petita i vivia en un internat, vaig entrar a la classe de llatí que ens donava un capellà, el Padre Mauri, En aquells anys estudiàvem llatí des del primer curs fins a acabar el batxillerat que durava set anys, que les monges, que no eren pas ni tontes ni bledes, justificaven dient que el llatí servia per tot perquè desenvolupava el sentit comú i per qualsevol cosa que féssim a la vida, fos estudiar o cuinar, el que necessitaríem seria sobre tot el sentit comú. Dons vaig entrar a la classe de llatí molt contenta cridant: Padre, padre, ja tengo once años. I el capellà, sense canviar de cara, cosa que no feia mai ni en les ocasions més celebrades, em va contestar: Regàs, ya no tiene once años.
Vaig comprendre en aquell moment i no ho he oblidat mai més, que els onze anys ja me’ls havia gastat i que els dies i els anys no només passarien sinó que jo mels gastaria i ja no en quedaria res de res.
Una mica es el que sento ara quan estem a punt d’acomiadar el 2017 amb aquesta festa de nadal que sembla posada expressament cinc dies abans perquè ens doni temps de dir adéu a un altre any que ja ens hem gastat i molt probablement per consolar-nos de la seva pèrdua definitiva.
Jo he aprofitat aquests dies per preguntar aquí a Llofriu i Palafrugell a uns i altres que es el que pensaven de la situació que vivim, què volien votar, què esperaven del programa del partit o el líder que anirien a votar, del futur més immediat, es a dir del 2018 que ja treu el nas per l’escletxa de les festes. I m’he adonat que sigui per desconfiança, sigui perquè som reservats, o sigui que com diu un amic meu a mi se’m veu a la cara de qui vaig a favor i de qui en contra i a lo millor no volien discutir, el cas es que no he aconseguit ni una sola confidència, que dic, ni una sola aproximació al pensament polític de persones que de totes maneres conec des de fa anys i les veig ben sovint, un tancament que contrasta amb el bombardeig de publicitat i propaganda que omplen telèfons i ordinadors a tot hora i la quantitat de signes externs quer envaeixen les nostres ciutats i pobles com si ja haguéssim acabat les eleccions i hagués guanyat per majoria absoluta el color de torn que s’hagués erigit en la veu y el representant dels desitjos i esperances del tot el poble, tots aquells que encara volen entre els núvols d’hivern.
No he pogut doncs arribar a cap conclusió sobre com som i que volem, no ja la gent de la península o de Catalunya, sinó ni tan sols de Palafrugell, la ciutat on visc des de fa mil anys i que de cop m’ha semblat més llunyana que el barri d’Edimburg ple de vida per les festes al carrer i les llums sobtades i intermitents dels focs artificials, on vaig passar les darreres setmanes d’agost. I es que, la pàtria es, a més a més de la infància, qualsevol lloc on ens sentim viure i on compartim el que passa amb la gent del nostre voltant. Ni que sigui tan pocs dies com unes vacances que ens tornen a casa quan s’acaben on ens afanyem a aplicar el que hem viscut i ens sembla que hem après aquells dies de festa.
Tant plens d’eufòria i esperança que sovint oblidem les belles i sàvies paraules de Jaime Gil de Biedma, Quizá, quizá tienen razón los días laborables.
A mi la campanya electoral se m’ha fet llarga. Molt llarga. No sé si és perquè el neguit del que passarà avui ha eternitzat els dies, si és perquè la imatge de M. Rajoy convocant eleccions m’ha fet mal o si és perquè fa tan poc temps que vam votar que sembla que mai haguem deixat d’estar en campanya.
Sigui com sigui, però just quan acabem aquest programa començarà la jornada electoral més complex de la història de la democràcia d’aquest país. Hi ha rumors de tot tipus, alguns, fins i tot molt desagradables. Es parla de tupinada per beneficiar els partits del 155. Han corregut rumors sobre una presumpta addicció a les drogues de l’Albert Rivera, rumors d’impugnacions de meses electorals si algú es presenta amb una peça de roba de color groc, les denúncies constants als mitjans públics catalans (perquè al No-do de TVE ningú li ha dit res). I tot això per no parlar de les circumstàncies en les quals alguns partits concorren als comicis.
I tot per què? Doncs perquè el 2006 uns irresponsables van recórrer l’estat recollint signatures contra el nostre estatut d’autonomia. Allà va començar tot i aquí no s’acaba avui. Perquè guanyi qui guanyi, governi qui governi, no es resoldrà el conflicte. Si guanya el 155, seguiran tenint mig país en contra per molt temps. Per molta política que facin, alguns encara recordem les porres que uns van enviar i els altres van aplaudir.
Si guanyen els partits sobiranistes, seguiran donant cops de cap contra un mur granític que és l’Estat i que no vol ni sentir a parlar de cap referèndum pactat. Fer-ho suposa reconèixer-nos com a interlocutor vàlid, com a subjecte i això desmunta el relat que porten fent des del 78. Per tant, l’única possibilitat és que amb els anys, es pugui convèncer algú a l’altra banda, que comenci a canviar el relat del que és Espanya i els seus pobles, però no té massa pinta que això passi.
En qualsevol cas, plantegem-nos això d’avui com una (altre) primera pedra en el procés de construcció de la Catalunya del futur a mig termini. Avui toca decidir, si aquest edifici que farem és una casa enmig dels camps o un pis més en una comunitat de veïns. Cada opció té pros i contres. La putada és que en el primer cas els masovers no es poden defensar perquè els de la comunitat de veïns els han fotut a la presó.
