L’escriptor Adrià Pujol ha explicat al Supermatí de Ràdio Capital que els barcelonins han evolucionat i al seu nou llibre busca retratar els nous barcelonins. Ha explicat una anècdota que mostra la barreja de cultures que suposa la ciutat.
Però creu que moltes de les cultures viuen aïllades i, fins i tot, en guetos.
Ha explicat que ell es visualitza al llibre com part del grup de joves que es va llicenciar a Barcelona, que se’ls va prometre que hi tindrien èxit, i ara ja s’hi han arrelat.
L’Avenç ha publicat el nou llibre de l’antropòleg i escriptor begurenc Adrià Pujol. Es titula «Els barcelonins» i ja va sortir per entregues amb la mateixa revista L’Avenç l’any passat.
En els últims anys ha publicat Alteracions, Picadura de Barcelona i La carpeta és blava.
Una bona part del poble català que no és pas tant diferent dels seus veïns com es pensa o com ens volen fer creure uns quants il·luminats, viu amb la obsessió que tenim un problema, que des de fa generacions anomenem com “el problema català”. Tant obsessiu i tant poc definit és quan arriba l’hora de la veritat, fa que any darrere any tanta inútil insistència cansi. Ja ho deia de forma molt més intel·ligent Gabriel Ferrater: ser català, deia, és un fet incontrovertible, però tant pesat…
El meu pare, que era profundament catalanista i sempre deia que només era espanyol pel passaport, es desesperava amb els polítics del seu temps i com que era intel·ligent i en front de les dificultats i les derrotes presumia que havia vingut al mon a passar l’estiu, utilitzava la ironia per consolar-se. Quan va tornar de l’exili al final dels quaranta gràcies al seu pare que, com que era de dretes de tota la vida, s’havia passat al franquisme amb tota la Lliga Regionalista de Cambó, ens explicava una antiga història que ja corria com un acudit quan ell era petit a començament del segle XX. En temps llunyans Europa havia convocat un concurs on cada país havia de presentar un llibre amb un tema comú: l’elefant. El llibre dels anglesos era molt ben fet, molt sobri i tenia el títol «L’elefant i l’Imperi britànic”. Els alemanys van presentar un tom amb paper de bíblia de 2000 pàgines com a “Introducció sobre la vida de l’elefant a la Terra”. Els francesos van decorar un petit llibre amb flors i una preciosa tanca de perla que es deia «L’elefant i l’amor” i al final de molts d’altres els catalans van presentar el llibrer amb paper de fil com un anticipi de les edicions de la Bernat Metge, que tenia per títol «L’elefant i el problema català».
No pretenc parlar de política sinó només recordar la situació tan estranya en la que ens trobem els catalans siguem o no independentistes, que patim el comportament i les decisions increïbles dels nostre polítics.
No se’n parla gaire, com si voguéssim oblidar-ho, però fa dos mesos que vivim sota la fèrula de l’article 155, que se’ns va aplicar quan als nostres líders independentistes se’ls va acudir declarar la independència oblidant que era el govern d’Espanya qui tenia a les mans la llei i el poder. Doncs bé, gràcies a aquest 155 encara avui i ja fa també dos mesos, el president de la Generalitat de Catalunya és el senyor M. Rajoy i el conseller en cap la seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, últim representant d’una gran família franquista.
I què ha passat amb la República? Amb la independència? Doncs resulta que va ser una declaració simbòlica, diuen ara els polítics que han anat a declarar, res d’important, com un acte per fer bonic, perquè sí, un acte sense cap mena de transcendència. Per cert, una actitud ben diferent a la dels polítics i governants que es varen unir al pronunciament que va fer Companys, “l’Estat català dins la República federal espanyola”, des del balcó de la Generalitat el 6 de octubre de 1934. A cap d’ells se li va acudir declarar en la instrucció que havia estat un pronunciament simbòlic, i tots menys un varen ser condemnats a 30 anys de presó per un delicte de rebel·lió. Aquí i ara ha sigut al revés, només la Mireia Boya ha mantingut la fidelitat al pronunciament de la República.
Som en altres temps, dons si és així, ¿per què el senyor Puigdemont no es va oblidar aquesta pantomima inútil i no va convocar eleccions que ens haguessin evitat als seus socis d’estar a la presó, als independentistes la frustració que els deu provocar aquest descobriment, i a la resta de catalans menys als de la senyora Arrimadas, la humiliació que el president del PP, un partit ofegat de corrupció amb molts dels seus membres imputats i a sobre president del govern d’Espanya, ho fos també de Catalunya. És clar que nosaltres ara mateix estem lluitant perquè el president de la Generalitat, també pugui ser el president d’un partit no només investigat o imputat per corrupció sinó a sobre ja condemnat i amb totes les seus embargades. On és la diferència?
Mentrestant per la seva banda aquest possible president, Puigdemont, viu a Brussel·les sense fer més que rebre gent a dojo amb l’obsessió de ser president al preu que sigui, governant des de Brussel·les com si això fos el més normal. I el PDeCAT, o com se digui ara CiU, i d’Esquerra Republicana, barallant-se en la foscúria dels passadissos de les celles de les presons o en els despatxos que encara tenen on sigui, com si treballessin perquè Ciutadans no només fos el primer partit sinó que acabi tenint majoria i passi a substituir al senyor M. Rajoy. Això sí, tot en silenci i amb respostes tòpic que ningú es creu, no fos cas que algú de nosaltres acabés tenint alguna idea del que està passant.
Tot aquest desastre, com sempre amb el problema català en el cor, però pel que es veu mai en el cap.
Grans mobilitzacions per reivindicar el referèndum, grans mobilitzacions per protestar contra la violència policial, grans mobilitzacions amb els primers empresonaments de polítics, grans mobilitzacions per votar el 21 de desembre, grans mobilitzacions per… Un moment.
Mentre ahir feia el vermut a casa la sogra, ella mateixa em va fer pensar que cada gran mobilització ho ha estat una mica menys que l’anterior i que ja fa temps que gairebé ningú no es mobilitza contra la situació que estem vivint i que és absolutament anòmala i surrealista.
És veritat que els CDR van fent accions que sovintegen i ahir mateix el Rei preparat va ser rebut entre cassolades. Però el relat de la política catalana ha deixat de ser proactiu i ha passat a ser reactiu. Estem tot el dia pendents de quina serà la propera resolució judicial, de qui, quan i amb quin motiu tornaran a fotre a la presó, de com s’investirà en Puigdemont o qui sigui que tocarà ara, quan Esquerra i Junts per Catalunya tinguin a bé de deixar de discutir i es posin a governar. Pendents de coses que res tenen a veure amb la construcció de la república o l’inici d’una nova legislatura autonòmica.
Mentre tot això no s’aclareix, el 155 passa el seu corró com si fos una piconadora, els mitjans hi suquen pa, Tabàrnia comença a muntar performances de vergonya aliena i l’Artur Mas fa entrevistes en les que afirma que tot plegat va ser mentida. Una «exageració dels fets», va dir a RAC 1. Ah! I l’ANC, que se suma a l’autoflagel·lació incorporant una esmena a la totalitat a la seva assemblea i arribant a proposar que es voti la seva dissolució.
Què collons foteu? Què collons fotem? Per què no estem tots al carrer exigint la retirada del 155 i que es respecti el resultat de les eleccions? Per què no sortim en massa a demanar a tots els que han participat d’aquella «exageració dels fets» marxin cap a casa? Per què ja no sonen les cassoles cada dia al vespre? Per què no hi ha desenes de milers de persones camí de Madrid per blocar el Congrés fins que no s’asseguin a dialogar?
Que no era un procés empès pel poble? Per què ara mateix em sembla que el poble ha emmudit i hem permès que qui parli, siguin els tribunals de l’Estat Espanyol i jo, sincerament, n’estic fins als collons de sentir a parlar de tribunals.
El dia comença amb un cel variable, i a mesura que passin les hores anirà tapant-se més i en alguns punts es podria escapar alguna gotellada.
Les temperatures es mouran entre els 5 i els 10 graus i la sensació de fred serà marcada a causa dels forts vents de gregal que bufaran durant tot el dia. De fet, hi ha un avís del Servei Meteorològic de Catalunya per l’alterat estat de la mar, que provocarà maregassa amb onades que podrien superar els dos metres i mig per sobre del cap de Begur, amb molta mar de fons de nord-est.
Tot i que en alguns punts del territori hi ha avís de nevada, el Baix Empordà no està previst que hi arribi a nevar, tot i que caldrà estar molt atents de qualsevol canvi provocat per la pertorbació que ens afectarà al llarg dels propers dies.
Per dimarts les temperatures continuaran baixant i els vents giraran a tramuntana.
Ràdio Capital i el Teatre Auditori Espai Ter et convidem a veure a Shirley Davis & The Silverbacks aquest divendres 2 de març. Per participar en el sorteig d’invitacions només has d’etiquetar a la persona amb qui t’agradaria anar a veure aquest concert i compartir la publicació al teu mur.
