En marxa la 6a campanya «Sopars maridats»

Aquest matí s’ha presentat la 6a edició de la campanya gastronòmica Sopars Maridats, amb els restaurants dels col·lectius gastronòmics La Cuina de l’Empordanet i La Cuina del Vent i amb els Cellers de la DO Empordà. La presentació s’ha dut a terme al restaurant Plaça del Vi 7 de Girona i ha comptat amb la presència dels cuiners d’ambdós col·lectius, representats dels cellers participants i mitjans de comunicació, entre d’altres.

Antoni Roig, president de la comissió tècnica de la DO Empordà, ha posat en valor la qualitat de la proposta i el vincle que s’ha establert entre els cellerers i els restauradors. També ha mostrat la satisfacció de la DO pel fet que tots els restaurants inclouen una presència majoritària de vins empordanesos a la seva carta.

Carles Tubert, gerent de La Cuina del Vent, ha fet una valoració molt positiva de la campanya i de l’evolució de la mateixa, apostant per uns millors resultats aquest 2018 i Vicenç Fajardo, president de La Cuina de l’Empordanet, ha remarcat l’aposta permanent que fa el col·lectiu pels productors del territori, així com la importància de conèixer la història d’aquests productors per reforçar el relat final que es presenta al client.

La campanya, que es durà a terme cada divendres del 2 de març al 15 de juny (exceptuant el divendres de Setmana Santa), consta d’uns  menús confeccionats per parelles formades per un cuiner i un cellerer, que han treballat conjuntament per oferir la millor combinació entre els plats i els vins que formen el menú.

Enguany, tots aquests menús inclouran una elaboració de pa amb tomata acompanyada d’Oli de l’Empordà (DOP), que serà el fil conductor de la campanya.

S’oferiran un total de 31 sopars i els preus oscil·laran entre els 40 i els 65 euros (IVA inclòs). Les reserves es podran fer trucant directament a cada restaurant.

Els diferents menús i restaurants es poden consultar al web www.soparsmaridats.com

Sobre la campanya «Sopars maridats»

La campanya gastronòmica Sopars Maridats neix l’any 2013, de la mà dels restaurants de la Cuina de l’Empordanet i els cellers de la Denominació d’Origen Empordà. L’any 2015, degut els bons resultats dels dos anys anteriors i de la sol·licitud de més cellers a adherir-se al projecte, s’incorpora també el col·lectiu gastronòmic de l’Alt Empordà, La Cuina del Vent.

Des de l’inici de la campanya, cada divendres (exceptuant el de Setmana Santa) es porta a terme un sopar a càrrec de cada col·lectiu amb el celler corresponent.

Les Gavarres, emblanquinades

Nevada al casc antic de Santa Cristina (arxiu) / Glòria Jara

Previsió de neu aquest dimecres al matí. Segons ha assegurat a Ràdio Capital el físic i meteoròleg palafrugellenc Albert Aparicio, «la neu pot aparèixer entre la matinada i, sobretot, demà dimecres al matí o migdia». A més, ha afegit que «les Gavarres estaran, segur, ben emblanquinades».

«Com més a la costa, més testimonial serà la nevada», ha dit. Però ha explicat que «algun model meteorològic apunta que alguna platja com l’Estartit o Platja d’Aro pot quedar emblanquinada».

Caldrà seguir mirant el radar i la temperatura que hi hagi en aquell moment.

Arreu de Catalunya, durant a matinada de dilluns a dimarts ha començat a nevar. Especialment ho ha fet a les comarques d’Osona i el Moianès. Es preveu que els episodis de neu es reactivin a partir de la tarda de dimarts, i això ha fet que el Baix Empordà s’estigui preparant per si es produeixen nevades que, en tot cas, serien de poca intensitat.

El Baix Empordà, en alerta per les nevades

 

Yo, Tonya

Biopic sobre Tonya Harding, la patinadora més odiada del món, arran de l’incident amb la patinadora rival Nancy Kerrigan, amb la qual la premsa sensacionalista de l’època va sucar-hi pa. Dirigeix Craig Gillespie, responsable del remake de Noche de miedo i El chico del millón de dólares.
Durant els anys 90, Kerrigan va ser agredida al genoll per un pinxo a sou en un entrenament, perquè no pogués competir contra Tonya Harding en els Jocs Olímpics d’Hivern del 1994. Harding va ser acusada d’instigar l’agressió i sancionada de per vida a la pràctica del patinatge. D’acord amb aquest episodi concret de la seva vida, que seria determinant, Gillespie construeix el relat de la infantesa de la protagonista i la relació amb la seva mare. La manera de tractar a Tonya en la pista recorda a la polèmica d’Anna Tarrés amb la sincronitzada, ja que la mare no mostra cap tipus de pietat en ferir els sentiments de la seva filla a canvi que doni el màxim en la pista de gel.
Yo, Tonya esdevé una nova pel·lícula de white trash, amb una protagonista doblement maltractada, per la seva mare i pel seu marit. Ambdues relacions tòxiques i dependents. La pel·lícula, en certa manera, justifica a Tonya i ens dóna conèixer unes nefastes circumstàncies personals que desconeixíem. I és que, siguem sincers, el món del patinatge artístic no pot ser més avorrit i poc interessant, així que és normal que el director hagi encarat la història cap a les relacions personals. La presentació resulta original, ja que ens ho mostra en una forma de documental, això fa que s’allunyi de l’estètica de telefilm en la qual hauria pogut caure fàcilment aquesta història.
Yo, Tonya serveix com a plataforma a Margot Robbie per a fer-se un lloc a la indústria com a actriu seriosa, tot i que per nosaltres ja ho va demostrar a El lobo de Wall Street. Sobre l’actriu, hi ha una escena en concret de la pel·lícula en què desapareix Tonya Harding i apareix Harley Quinn. A veure si sou capaços de trobar-la. A Robbie no li ha anat pas malament perquè ha aconseguit una nominació a l’Oscar, que era just el que buscava. Sense Robbie la pel·lícula no tindria massa sentit. Tot i no assemblar-se a la Tonya real, ràpidament se’ns fica a la butxaca i ens posa en el terreny de la ficció. Tot i el molt bon treball de Robbie, val a dir que la interpretació més meritòria de la pel·lícula no és la seva, sinó la d’Allison Janney, que interpreta a la seva mare. Aquesta actriu cal veure-la en cada pel·lícula que fa i ja és una imprescindible des de la seva C.J. Parker de la sèrie El ala oeste de la Casablanca.
Yo Tonya és una pel·lícula ben feta que s’esforça a oferir, i ho fa amb èxit, un producte cinematogràfic per una història de telefilm. El drama es barreja amb instants absurds que deriven cap a la comèdia negra com les dels Cohen quan apareix tot el cas de Nancy Kerrigan. Els efectes especials també estan prou bé, ja que ens fan creure que Margot Robbie és capaç de fer un triple axel.  

Yo, Tonya

Biopic sobre Tonya Harding, la patinadora més odiada del món, arran de l’incident amb la patinadora rival Nancy Kerrigan, amb la qual la premsa sensacionalista de l’època va sucar-hi pa. Dirigeix Craig Gillespie, responsable del remake de Noche de miedo i El chico del millón de dólares.
Durant els anys 90, Kerrigan va ser agredida al genoll per un pinxo a sou en un entrenament, perquè no pogués competir contra Tonya Harding en els Jocs Olímpics d’Hivern del 1994. Harding va ser acusada d’instigar l’agressió i sancionada de per vida a la pràctica del patinatge. D’acord amb aquest episodi concret de la seva vida, que seria determinant, Gillespie construeix el relat de la infantesa de la protagonista i la relació amb la seva mare. La manera de tractar a Tonya en la pista recorda a la polèmica d’Anna Tarrés amb la sincronitzada, ja que la mare no mostra cap tipus de pietat en ferir els sentiments de la seva filla a canvi que doni el màxim en la pista de gel.
Yo, Tonya esdevé una nova pel·lícula de white trash, amb una protagonista doblement maltractada, per la seva mare i pel seu marit. Ambdues relacions tòxiques i dependents. La pel·lícula, en certa manera, justifica a Tonya i ens dóna conèixer unes nefastes circumstàncies personals que desconeixíem. I és que, siguem sincers, el món del patinatge artístic no pot ser més avorrit i poc interessant, així que és normal que el director hagi encarat la història cap a les relacions personals. La presentació resulta original, ja que ens ho mostra en una forma de documental, això fa que s’allunyi de l’estètica de telefilm en la qual hauria pogut caure fàcilment aquesta història.
Yo, Tonya serveix com a plataforma a Margot Robbie per a fer-se un lloc a la indústria com a actriu seriosa, tot i que per nosaltres ja ho va demostrar a El lobo de Wall Street. Sobre l’actriu, hi ha una escena en concret de la pel·lícula en què desapareix Tonya Harding i apareix Harley Quinn. A veure si sou capaços de trobar-la. A Robbie no li ha anat pas malament perquè ha aconseguit una nominació a l’Oscar, que era just el que buscava. Sense Robbie la pel·lícula no tindria massa sentit. Tot i no assemblar-se a la Tonya real, ràpidament se’ns fica a la butxaca i ens posa en el terreny de la ficció. Tot i el molt bon treball de Robbie, val a dir que la interpretació més meritòria de la pel·lícula no és la seva, sinó la d’Allison Janney, que interpreta a la seva mare. Aquesta actriu cal veure-la en cada pel·lícula que fa i ja és una imprescindible des de la seva C.J. Parker de la sèrie El ala oeste de la Casablanca.
Yo Tonya és una pel·lícula ben feta que s’esforça a oferir, i ho fa amb èxit, un producte cinematogràfic per una història de telefilm. El drama es barreja amb instants absurds que deriven cap a la comèdia negra com les dels Cohen quan apareix tot el cas de Nancy Kerrigan. Els efectes especials també estan prou bé, ja que ens fan creure que Margot Robbie és capaç de fer un triple axel.  

Yo, Tonya

Biopic sobre Tonya Harding, la patinadora més odiada del món, arran de l’incident amb la patinadora rival Nancy Kerrigan, amb la qual la premsa sensacionalista de l’època va sucar-hi pa. Dirigeix Craig Gillespie, responsable del remake de Noche de miedo i El chico del millón de dólares.
Durant els anys 90, Kerrigan va ser agredida al genoll per un pinxo a sou en un entrenament, perquè no pogués competir contra Tonya Harding en els Jocs Olímpics d’Hivern del 1994. Harding va ser acusada d’instigar l’agressió i sancionada de per vida a la pràctica del patinatge. D’acord amb aquest episodi concret de la seva vida, que seria determinant, Gillespie construeix el relat de la infantesa de la protagonista i la relació amb la seva mare. La manera de tractar a Tonya en la pista recorda a la polèmica d’Anna Tarrés amb la sincronitzada, ja que la mare no mostra cap tipus de pietat en ferir els sentiments de la seva filla a canvi que doni el màxim en la pista de gel.
Yo, Tonya esdevé una nova pel·lícula de white trash, amb una protagonista doblement maltractada, per la seva mare i pel seu marit. Ambdues relacions tòxiques i dependents. La pel·lícula, en certa manera, justifica a Tonya i ens dóna conèixer unes nefastes circumstàncies personals que desconeixíem. I és que, siguem sincers, el món del patinatge artístic no pot ser més avorrit i poc interessant, així que és normal que el director hagi encarat la història cap a les relacions personals. La presentació resulta original, ja que ens ho mostra en una forma de documental, això fa que s’allunyi de l’estètica de telefilm en la qual hauria pogut caure fàcilment aquesta història.
Yo, Tonya serveix com a plataforma a Margot Robbie per a fer-se un lloc a la indústria com a actriu seriosa, tot i que per nosaltres ja ho va demostrar a El lobo de Wall Street. Sobre l’actriu, hi ha una escena en concret de la pel·lícula en què desapareix Tonya Harding i apareix Harley Quinn. A veure si sou capaços de trobar-la. A Robbie no li ha anat pas malament perquè ha aconseguit una nominació a l’Oscar, que era just el que buscava. Sense Robbie la pel·lícula no tindria massa sentit. Tot i no assemblar-se a la Tonya real, ràpidament se’ns fica a la butxaca i ens posa en el terreny de la ficció. Tot i el molt bon treball de Robbie, val a dir que la interpretació més meritòria de la pel·lícula no és la seva, sinó la d’Allison Janney, que interpreta a la seva mare. Aquesta actriu cal veure-la en cada pel·lícula que fa i ja és una imprescindible des de la seva C.J. Parker de la sèrie El ala oeste de la Casablanca.
Yo Tonya és una pel·lícula ben feta que s’esforça a oferir, i ho fa amb èxit, un producte cinematogràfic per una història de telefilm. El drama es barreja amb instants absurds que deriven cap a la comèdia negra com les dels Cohen quan apareix tot el cas de Nancy Kerrigan. Els efectes especials també estan prou bé, ja que ens fan creure que Margot Robbie és capaç de fer un triple axel.  

Yo, Tonya

Biopic sobre Tonya Harding, la patinadora més odiada del món, arran de l’incident amb la patinadora rival Nancy Kerrigan, amb la qual la premsa sensacionalista de l’època va sucar-hi pa. Dirigeix Craig Gillespie, responsable del remake de Noche de miedo i El chico del millón de dólares.
Durant els anys 90, Kerrigan va ser agredida al genoll per un pinxo a sou en un entrenament, perquè no pogués competir contra Tonya Harding en els Jocs Olímpics d’Hivern del 1994. Harding va ser acusada d’instigar l’agressió i sancionada de per vida a la pràctica del patinatge. D’acord amb aquest episodi concret de la seva vida, que seria determinant, Gillespie construeix el relat de la infantesa de la protagonista i la relació amb la seva mare. La manera de tractar a Tonya en la pista recorda a la polèmica d’Anna Tarrés amb la sincronitzada, ja que la mare no mostra cap tipus de pietat en ferir els sentiments de la seva filla a canvi que doni el màxim en la pista de gel.
Yo, Tonya esdevé una nova pel·lícula de white trash, amb una protagonista doblement maltractada, per la seva mare i pel seu marit. Ambdues relacions tòxiques i dependents. La pel·lícula, en certa manera, justifica a Tonya i ens dóna conèixer unes nefastes circumstàncies personals que desconeixíem. I és que, siguem sincers, el món del patinatge artístic no pot ser més avorrit i poc interessant, així que és normal que el director hagi encarat la història cap a les relacions personals. La presentació resulta original, ja que ens ho mostra en una forma de documental, això fa que s’allunyi de l’estètica de telefilm en la qual hauria pogut caure fàcilment aquesta història.
Yo, Tonya serveix com a plataforma a Margot Robbie per a fer-se un lloc a la indústria com a actriu seriosa, tot i que per nosaltres ja ho va demostrar a El lobo de Wall Street. Sobre l’actriu, hi ha una escena en concret de la pel·lícula en què desapareix Tonya Harding i apareix Harley Quinn. A veure si sou capaços de trobar-la. A Robbie no li ha anat pas malament perquè ha aconseguit una nominació a l’Oscar, que era just el que buscava. Sense Robbie la pel·lícula no tindria massa sentit. Tot i no assemblar-se a la Tonya real, ràpidament se’ns fica a la butxaca i ens posa en el terreny de la ficció. Tot i el molt bon treball de Robbie, val a dir que la interpretació més meritòria de la pel·lícula no és la seva, sinó la d’Allison Janney, que interpreta a la seva mare. Aquesta actriu cal veure-la en cada pel·lícula que fa i ja és una imprescindible des de la seva C.J. Parker de la sèrie El ala oeste de la Casablanca.
Yo Tonya és una pel·lícula ben feta que s’esforça a oferir, i ho fa amb èxit, un producte cinematogràfic per una història de telefilm. El drama es barreja amb instants absurds que deriven cap a la comèdia negra com les dels Cohen quan apareix tot el cas de Nancy Kerrigan. Els efectes especials també estan prou bé, ja que ens fan creure que Margot Robbie és capaç de fer un triple axel.