Unió de Pagesos alerta d’un augment dels robatoris de blat de moro al Baix Empordà, el Gironès i el Pla de l’Estany. Segons el sindicat, grups organitzats accedeixen a les explotacions a plena llum del dia i s’enduen centenars de capses del producte.
Aquesta pràctica provoca pèrdues econòmiques importants als productors i pot comportar riscos per a la salut dels consumidors. El blat de moro robat pot haver estat tractat amb productes químics per combatre fongs i insectes, i en aquest cas requereix un període de no consum. També pot ser de consum animal i contindre varietats transgèniques no aptes per a persones.
El sindicat denuncia que els establiments que comercialitzen aquest producte no poden garantir-ne la traçabilitat. Per això, demana a l’administració que realitzi controls estrictes per comprovar l’origen del blat de moro venut i impedir que es posi al mercat producte procedent de xarxes il·legals.
Unió de Pagesos adverteix que molts compradors no són conscients que adquireixen producte robat i que això els converteix en víctimes d’un frau, a més de posar en risc la seva salut.
El castell de Calonge acull fins al 7 de setembre l’exposició “Lluís Roura. 80 anys de memòries”, una retrospectiva que recull la trajectòria pictòrica de l’artista de Sant Miquel de Campmajor, nascut el 1943.
La mostra s’inaugura aquest dissabte 9 d’agost a les 19 hores i inclou prop de vint quadres realitzats des dels anys seixanta fins a l’actualitat. La majoria són paisatges de l’Empordà i les comarques gironines, amb peces de gran format, i s’acompanyen d’una quinzena de fotografies fetes pel mateix Roura.
L’exposició està vinculada al llibre autobiogràfic amb el mateix títol, publicat el 2024, que repassa vuit dècades de vida i de creació artística.
Lluís Roura és un creador multidisciplinari que ha treballat en camps com la pintura, l’escultura, la il·lustració, la fotografia o l’edició de llibres. Des de la dècada dels setanta ha exposat a Catalunya, a la resta de l’Estat i a països com França, Suïssa, Bèlgica, Àustria, Bulgària, Rússia, Estats Units o Veneçuela. El 2017 va rebre la Creu de Sant Jordi.
La mostra es pot visitar gratuïtament cada dia, de dimarts a diumenge, entre les 18 i les 21 hores. Tanca la temporada d’exposicions del castell de Calonge, que aquest estiu ha inclòs també obres de Francesc Ruiz Abad i Dimitri Kosiré.
Privat: La platja Gran de Palamós consolida l’accessibilitat al bany
La platja Gran de Palamós ha posat en servei, per segon any consecutiu, la plataforma flotant amb elevador hidràulic que permet el bany autònom a persones amb mobilitat reduïda. Es tracta d’un sistema pioner al litoral estatal, format per una superfície de dotze metres quadrats situada dins l’aigua i unida a la sorra amb una passera fixa.
El servei es va estrenar l’estiu passat com a prova pilot impulsada per l’entitat Cocemfe Catalunya i l’Ajuntament. Enguany es manté després que l’entitat hagi cedit la propietat de la plataforma al municipi, que ha incorporat millores tècniques fruit de l’experiència de l’any anterior.
L’estructura, feta d’alumini, acer galvanitzat, plàstic reciclat i fusta sintètica antilliscant, incorpora una cadira elevadora hidràulica amb capacitat de fins a 120 quilos, que funciona amb bateries carregades per plaques solars. També disposa d’una escala ergonòmica i baranes per garantir una entrada i sortida segures.
El servei s’adreça exclusivament a persones amb mobilitat reduïda que puguin entrar a l’aigua sense assistència. Funciona cada dia de sis del matí a deu de la nit.
A banda del bany autònom, la platja Gran ofereix servei de bany assistit amb personal especialitzat, cadires amfíbies, crosses aquàtiques, grues de trasllat, armilles salvavides, línies de vida, passeres, baranes dins l’aigua i zones d’ombra. L’objectiu és avançar cap a una accessibilitat universal i garantir que tothom pugui gaudir del mar amb comoditat i seguretat.
Adrià Bauzó: "Hem de reivindicar el so de cobla, ja que forma part de la nostra cultura"
/
RSS Feed
Share
Link
Embed
La novena edició del festival Amb So de Cobla de Palamós ha assolit el seu equador amb èxit de públic i propostes artístiques innovadores. En una entrevista concedida a Ràdio Capital, el seu director artístic, Adrià Bauzó, ha valorat molt positivament l’acollida dels primers concerts i ha destacat la vitalitat de la cobla: «Els músics estan més en forma que mai i la cobla més viva que mai».
Els primers concerts van tenir noms destacats com Roger Mas, que va actuar amb la cobla Sant Jordi davant de 1.300 persones, i el Memorial Ricard Viladesau, un clàssic organitzat per l’Agrupació Sardanista Costa Brava. Aquestes propostes han servit per demostrar, segons Bauzó, que la cobla pot connectar amb el gran públic si es presenta amb qualitat i emoció.
Aquest cap de setmana, el festival proposa noves fusions: una cobla formada íntegrament per dones que homenatjarà Juli Garreta i el duet vocal Alosa, que barrejaran folk contemporani amb el so tradicional. Dissabte, la proposta Coblatròpic omplirà els carrers de Palamós amb una fusió entre la cobla i sons caribenys, en format itinerant.
Per a Bauzó, la clau de l’èxit és entendre la cobla com un so que pot formar part de qualsevol llenguatge artístic, des del circ fins a l’electrònica. «Ens interessa el so de la cobla, perquè té una potència sonora i una identitat molt arrelada. Pot sonar al carrer o en una sala de concerts amb la mateixa força», afirma.
El director també ha defensat que cal trencar l’estigma que envolta aquest gènere, sovint associat a un públic envellit o utilitzat de manera paròdica: «La cobla no és un so carca. És punyent, emotiu i modern. Només cal que els creadors actuals s’hi acostin amb respecte i creativitat».
Bauzó ha subratllat que, tot i les dificultats, la feina feta fins ara ha estat notable i el futur és engrescador. Ja es preparen propostes per a la desena edició, que se celebrarà el 2026. “Reivindicar la cobla és reivindicar un so propi, un so català, i això no és fàcil ni habitual en totes les cultures. Hem d’estar-ne orgullosos”.
L’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols ha rebut aquest juliol prop de cinquanta postals manuscrites del compositor Juli Garreta, datades entre els anys 1903 i 1924. La donació l’ha fet el col·leccionista Jaume Nonell Juncosa i s’ha presentat a la Sala de Plens de l’Ajuntament, amb la presència del regidor de Patrimoni Josep Melcior Muñoz, el comissari de l’Any Garreta Joaquim Rabaseda i tècnics de l’Arxiu.
Les postals provenen de diverses amistats i personalitats, com Marià Vinyas, Xavier Cugat —que en va enviar una des de Berlín el 1922—, i Santiago Marill. La majoria són enviades des de diferents punts d’Europa, amb missatges d’amistat, felicitacions i comentaris sobre viatges. També hi ha referències musicals.
L’Arxiu destaca que la donació aporta una visió més humana i quotidiana del compositor, complementant el fons conservat al Centre de Documentació de l’Orfeó Català, format per partitures i particel·les originals.
El mes de juny, l’Arxiu també va digitalitzar quatre fotografies de Garreta i del seu entorn familiar cedides per Josefina Garreta Prieto, néta del germà del compositor.
Des de fa prop de vint anys, l’Arxiu treballa en la recerca i difusió de la figura de Garreta. El catàleg complet de la seva obra musical, dirigit pel musicòleg Joaquim Rabaseda, es va presentar el 2015 i està disponible en línia. Aquesta nova incorporació amplia de manera notable el patrimoni documental dedicat al músic guixolenc.
Ja fa uns mesos que l’escriptora i periodista, Mar Camps, va publicar la seva novel·la Sense mans pel camí fondo, de l’editorial Grup Gavarres. Una obra on es qüestiona la identitat d’un mateix, els records i l’arrelament a un territori. Del llibre n’hem volgut parlar a Ràdio Capital amb la seva autora.
La novel·la comença amb la seva protagonista, la Júlia, que voreja la trentena i que està insatisfeta amb la seva vida al poble. Viu en un municipi fictici, Valltorta, al peu de les Gavarres, però que s’inspira en municipis ben coneguts per l’autora. «La Júlia és una persona que se sent perduda», admet Mar Camps. Fins que un dia, pujant les escales del carrer Doctor Oliva i Prat de Girona, veu un gos que dona voltes sobre si mateix i no sap on ni com jeure. Una analogia perfecta del sentiment que remou les entranyes de la Júlia.
Tot i l’arrelament a aquest municipi, la Júlia vol desvincular-se del què li pesa en aquest petit poble i marxar. Per això, ho deixa tot per anar a Calàbria, al sud d’Itàlia, una terra de contrastos i de migració. Mar Camps explica que part del llibre sorgeix de l’experiència pròpia, per això, centra l’acció en aquest petit racó del Mediterrani, marcat per les màfies i els migrants que creuen el mar.
«Spaesata, en italià fa referència a una persona que no té poble o país i, alhora, per dir que una persona està desorientada», explica Mar Camps. Al llibre es reflexiona sobre aquesta falta d’orientació per part de la protagonista, però també de la incertesa davant el procés migratori. La Júlia, que treballa com a voluntària amb persones refugiades, es troba perduda en un lloc ple de contrastos migratoris.
Els contrastos de la migració
Aquest procés migratori acaba xocant contra la frivolitat europea: «Com a europeus podem viatjar on ens doni la gana, però hi ha gent que no té aquesta llibertat per moure’s», explica Camps. L’autora, que compta amb un màster de Periodisme Internacional, explica el periple que han de fer aquests migrants per poder arribar a les costes europees del Mediterrani per ser traslladats, llavors, en centres d’internament com els que hi ha al sud d’Itàlia. «T’acabes preguntant si realment val la pena tot aquest viatge, tot i que com a europeus no ho podem jutjar», explica l’autora.
Mar Camps, però, vol que el llibre sigui un viatge literari i «no un pamflet» per reflectir el pensament cap a aquest tipus de moviments migratoris. «Volia parlar d’aquestes persones migrants des de la màxima sensibilitat i respecte», afegeix.
I tot i que la màfia també hi és present a la zona de Calàbria, Mar Camps creu que cal ser curós i intentar «no estigmatitzar més del compte» aquest territori. Per això, creu que «cal tenir certa sensibilitat i rigorositat per parlar d’aquest tema».
El procés reposat d’escriure
«He estat des del 2021 escrivint el llibre i no el vaig acabar fins a finals del 2024», admet Mar Camps. L’autora, que escriu des de l’adolescència, va començar a publicar el que escrivia a Instagram de manera puntual. Admet que aquest procés, i en veure que al públic li agradava el que escrivia, li va servir per «combatre aquesta por escènica» d’escriure i publicar un llibre.
Mar Camps va haver de posar punt final després d’aquests tres anys d’escriptura. «Perfecte», admet l’autora, «fins que no aconseguís aquest resultat no volia deixar anar el llibre. Però descobreixo que perfecte, etimològicament, no vol dir que una cosa estigui molt ben feta, sinó que fa referència a una cosa acabada».
I tot i que deixar el llibre no va ser senzill, reconeix que ara se sent satisfeta del resultat. «He trobat el meu to», admet, «que abans no sabia reconèixer».
Dels records i del llenguatge
«Per a mi el llenguatge és un 50% de la història», remarca Camps. A més, i aprofitant que Valltorta s’inspira en els pobles als peus de les Gavarres, també reivindica el llenguatge «que es parla en aquesta zona». Un llenguatge que, inevitablement acaba transportant la protagonista a aquest sentiment de nostàlgia sobre el qual també se n’extreu una reflexió.
I a part del llenguatge, la història, tal com dèiem, explora vivències de la mateixa autora. «De grans temes, que n’hi ha dos o tres, ja s’ha escrit», per això, Mar Camps posa en valor la quotidianitat i la vida diària.
