Sílvia Fà: «A partir de les escoles formarem persones que entenguin que tothom és diferent»

Per
Dani Cortés
-
Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
Sílvia Fà: "A partir de les escoles formarem persones que entenguin que tothom és diferent"
Loading
/

Sílvia Fà, directora de l’escola Els Àngels i portaveu de l’agrupació d’escoles i ampes d’educació especial de les comarques gironines, ha explicat al Supermatí de Ràdio Capital la tasca de les escoles d’educació especial.

Explicava d’aquesta manera les diferències obligades entre una escola ordinària i una d’educació especial.

Equinoteràpia, fisioteràpia o gestionar la comunicació a partir de la música són algunes de les activitats especials que es fan en aquestes escoles.

Ha reflexionat de quins reptes hi a en l’àmbit de l’escola especial.

Èxit de la segona marxa solidària Amb Pas Ferm a Santa Cristina. Unes 1.200 persones han participat aquest cap de setmana a en aquest acte.

És la principal activitat de la jornada familiar que organitza l’agrupació d’escoles i ampes d’educació especial de les comarques gironines, que uneix els centres comarcals Els Àngels de Palamós, Font de l’Abella de Girona i Ventijol de Blanes. La trobada, que ha tingut lloc a la zona esportiva municipal, s’ha clos amb un concert a càrrec del grup calongí Di-versiones. 

Escolta l’entrevista sencera

Supermatí -20-03-2018

Per
Ràdio Capital
-
Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
Supermatí -20-03-2018
Loading
/

A Silent Voice

Per
Ignasi Arbat
-
Anime japonès que tracta amb cruesa i eficàcia el bullying escolar. La pel·lícula es basa en un manga de l’autora Yoshitoki Oima que ha dirigit Naoko Yamada. 
El protagonista és Shoya, un estudiant de primària que combat l’avorriment assetjant a Shoko, una nena sorda de la seva classe. El bullying s’agreujarà de tal manera que provocarà conseqüències greus en Shoko. En aquest moment, els companys de Shoya li giren l’esquena. Sis anys després, Shoya és un adolescent solitari i turmentat per allò que va fer i té una necessitat imperiosa per disculpar-se amb Shoko, d’aquí que en aquest temps hagi après el llenguatge dels signes.
A Silent Voice ha tingut la bona sort d’haver-se fet amb posterioritat a Your Name. L’èxit de la pel·lícula de Makoto Shinkai ha fet que aquesta pugui estrenar-se en sales comercials. La mala sort és la comparació amb Your Name. Tot i que ambdues són bones pel·lícules i visualment i narrativa una és deutora de l’altra, la història no té res a veure i algú es pot decebre. Més enllà de la narrativa moderna i poètica d’ambdues pel·lícules que pretén allunyar-se de l’ombra de Miyazaki, la història és ben diferent. A Silent Voice no és una pel·lícula romàntica de gènere fantàstic, és una història sobre el bullying i el suïcidi juvenil que s’acosta més a la sèrie Por trece razones que no pas a Your Name. De la sèrie de Netflix destaca el fet de mostrar les conseqüències del bullying tant per qui el rep com per qui l’exerceix. 
El bullying és només una petita part de la història, l’altra, que m’atreviria a dir que té més pes, és la de maduració del protagonista. Shoya comença essent un nen egoista i posteriorment un adolescent torturat. La culpa el corrou i és incapaç d’avançar en la seva vida i mantenir relacions normals amb els seus companys, fins que no superi el dolor i assoleixi la redempció. L’única manera per curar-se serà obtenir el perdó de Shoko, però aquest camí cap a la redempció no estarà clar que el pugui completar. Tant Shoya com Shoyo han viscut una infantesa aïllada, per motius oposats, la qual cosa els ha portat a tenir un ric món interior. 
A silent voice afronta sense complexos qüestions com el suïcidi juvenil, sense endolcir res, i la necessitat d’encaixar que pot conduir al bullying. Estem davant una pel·lícula amb un missatge imprescindible d’escoltar. La cruesa dels fets contrasta amb una magnífica animació amb elements moderns i autèntica cura pels detalls. La pel·lícula és un exemple de creació de personatges complexos i rica en matisos.

Memòries de l’axil·la. Darrer capítol segon i últim

Per
Carles Xuriguera
-
Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
Memòries de l’axil·la. Darrer capítol segon i últim
Loading
/

Fa mig any que no fem res. Tot va començar amb aquella gran idea d’un intel·lectual de tuiter: I si no féssim res?

Ja van sortir els llibres i les llistes de traïdors, de cagats, de gent de bé, de gent que va, que torna, gent que crema, que es crema, crema catalana que avui és Sant Josep, etc. Llistes i més llistes. Els humans fem llistes, això és així. Com era d’esperar, els que no fem res, no ens les vam mirar. A vegades, si venia de gust, escoltaves tres minuts alguna entrevista… però per riure, per res més. Després sempre, i encara ara, és molt més interessant no fer res.

Començaria a ser l’hora de passar al moment ignorar. Ignorar el que diuen allà, ignorar el que diuen els d’aquí. Ignorar què diu el teu veí. No fer cas. De res. Gràcies. De res. N’hi ha que criden que volen un govern per tots. No només per uns quants. Això sí que és utopia. De tota manera, per mi no, no cal. No em cal cap govern que em governi, sobretot si tinc el meu president a l’exili fent la… fent la… fent la d’això… bé, no fent res, que és el que ara pertoca.

He tornat a aquesta raconada de l’Empordà. Arran de mar. Torno a veure passar aquells quatre. Sembla que els acompanya una dona. Sí. Són cinc. Ep no, sis, ara n’arriba un altre. Foc a terra, criden avui. Això em fa pensar en aquell article d’un suposat antropòleg autor de la capsa blaua, o roja com els bombons, o com les galtes d’una llibretera que conec. En fi, potser sí que el que necessitem és fer foc a terra i preparar uns cargols a la llauna, o uns alls tendres salvatges que ni fan res, ni són bons per menjar però indiquen que la terra on creixen és ben sana. Com la nostra. Estranyament el sol es torna a pondre darrera les illes Medes. Sí. Tal com us ho dic.

Homenatge a Teresa Juvé

Per
Miquel Martín Serra
-
L'escriptor begurenc Miquel Martin
L'escriptor empordanès Miquel Martín i Serra
Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
Homenatge a Teresa Juvé
Loading
/

El passat divendres, la biblioteca de Begur va acollir un homenatge a la Teresa Juvé. Amb noranta-set anys, la Teresa continua vivint a la mateixa casa d’Esclanyà que van compartir amb el seu marit, el malaguanyat polític i pedagog Josep Pallach. Continua escrivint, continua llegint, atenta a l’actualitat, crítica i compromesa com sempre.

La seva vida va estar marcada per un pare d’idees anarquistes i enamorat de la cultura que li va inculcar la passió pels llibres, per les llengües i per les idees lliures i democràtiques. La Teresa sempre agraeix també l’educació i els mestres que va tenir i el suport del seu marit quan va decidir posar-se a escriure. Com a tants altres joves de la seva generació, la Guerra Civil va estroncar els seus somnis i projectes i la va empènyer cap a la duresa i l’amargor de l’exili, on precisament va conèixer Pallach. Però allà els va sorprendre la segona guerra mundial i l’ocupació nazi, i la Teresa no va dubtar a col·laborar amb la Resistència i jugar-se la vida amb la temible Gestapo. Tampoc no va dubtar mai de continuar lluitant contra el règim feixista de Franco, ni de cercar una pedagogia renovadora que contribuís a formar una societat més lliure, més justa i més crítica perquè, igual que el seu marit, està convençuda que la solució dels grans mals de la humanitat passar per una bona educació.

Com deia el poeta T.S. Eliot, l’única saviesa que podem esperar d’obtenir és la saviesa de la humilitat. La Teresa sempre diu que no ha fet res d’extraordinari, que només ha viscut la vida que li ha tocat viure i que s’hi ha enfrontat tan bé com ha pogut. La seva humilitat i honestedat, encara la fan, doncs, més admirable.

Black mirror ja és real

Per
Ràdio Capital
-
En Miquel Curanta és el director de Ràdio Capital i
Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
Black mirror ja és real
Loading
/

No sé si coneixeu Black mirror. És una sèrie britànica que es pot veure a través de Netflix. la sèrie (de producció britànica) és tan bona com inquietant a l’hora. De fet és molt inquietant.

Black mirror utilitza la tecnologia, la revolució digital, per mostrar-nos com podria ser el nostre futur com a societat a partir de l’ús excessiu d’aquesta tecnologia i les telecomunicacions que tot ho envolta. Des d’una cosa tan terrenal com el segrest de la princesa de gales que s’esmbomba a través de la xarxa, fins a aplicacions o trames inimaginables que fan que, per exemple, una persona no pugui agafar un avió perquè una aplicació de reconeixement social li ha donat una puntuació més baixa del compte i no té una acceptació social prou alta.

Doncs bé, tot això que expliquen i que sembla surrealista, en el fons ja està passant. Bandes terroristes amb una clara inferioritat de forces davant d’un exèrcit convencional, tenen una enorme capacitat de generar pànic a tot el món amb accions puntuals amplificades a les xarxes. Instagram mateix, a través de la figura dels influencers, està transformant la manera com es promocionen productes i serveis i aquestes figures ja s’inclouen a les planificacions de les grans campanyes de publicitat desvirtuant la percepció del que és una imatge personal d’un anunci publicitari.

Un dels experiments més recents (que no serà l’últim ni segur que el pitjor) ens ha arribat de Xina que ja està treballant en un sistema de «crèdit social». Una espècie de puntuació que tindran els ciutadans a partir de la seva conducta «social» que permetrà o limitarà drets tan bàsics com l’accés al transport públic en funció del civisme de la gent.

Com es puntuarà? doncs encara no està clar, però de moment ja sabem que més de 20.000.000 de càmeres de seguretat intel·ligents i una aplicació obligaòria, espiaran el comportament dels ciutadans.

Que això passa a xina i l’Empordà queda molt lluny o encara falta molt de temps? Doncs sobre això últim heu de saber que la implantació d’aquest sistema ja està activa i està previst que s’acabi a finals del 2020 i sobre la proximitat, recordeu que a xina hi ha una còpia exacte mil·límetre a mil·límetre del nostre Cadaqués. Així que tan lluny tampoc està

1...5.5755.5765.577...7.039Pàgina 5.576 de 7.039