La presidenta de la Fundació Tom Sharpe, Montserrat Verdaguer, ha explicat al Supermatí de Ràdio Capital quina és la relació de l’autor britànic amb Llafranc i com hi va arribar.
Verdaguer ha explicat quin era l’estil de vida de Sharpe a Palafrugell.
També ha explicat que han posat en marxa una beca per descobrir més sobre Sharpe.
Thomas Sharpe (Londres, 30 de març de 1928 – Llafranc, 6 de juny de 2013) va ser un novel·lista anglès i una de les figures de referència de la sàtira britànica, conegut per la sèrie Wilt, així com Fart de llop i Blott a la vista.
L’equip de govern de Begur vol potenciar el Parc de l’Arbreda, inaugurat el 2005, com espai per als joves. En aquest sentit, el parc incorporarà una tirolina i un rocòdrom, a part de dos nous elements per als nens més petits i la pavimentació de la pista de bàsquet. Així ho ha explicat el consistori en un comunicat aquest divendres.
A hores d’ara, però, el consistori no ha aclarit quan estaran disponibles la tirolina i el rocòdom.
Al mateix temps, es preveuen actuacions a altres parcs del municipi. “Hem tingut en compte les demandes de les famílies dels joves”, ha afirmat el regidor de Serveis, Marià Renart.
El Parc de l’Arbreda de Begur ja compta actualment el Local Jove del municipi, que es va inaugurar el 2006. El parc és una de les obres de l’estudi olotí RCR Arquitectes que va guanyar l’any passat el premi Pritzker, considerat el guardó arquitectònic més important del món.
Aparells per a nens
La junta de govern ja ha aprovat el subministrament d’aparells per a la mainada per a diferents parcs de Begur. En concret, els aparells, amb un cost de 20.860 euros, aniran a l’Arbreda, però també a Sa Fontansa i al carrer Francesc Deulofeu, a l’S4. Els nous elements, segons l’acord municipal, han d’estar col·locats abans del 30 d’abril. A més, l’element que hi ha a Sa Fontansa ja s’ha col·locat al camp de futbol i un que hi havia a Esclanyà es reubicarà al carrer Joan Maragall de Residencial Begur.
Al Supermatí de Ràdio Capital hem entrevistat l’advocat Marc Trayter, que ens ha posat llum en les conseqüències que tindrà la decisió de la justícia d’alemanya de rebutjar el delicte de rebel·lió contra Carles Puigdemont. Hem parlat del futur del president de la Generalitat i els consellers empresonats.
El Palamós juga una nova final per poder salvar la categoria aquest diumenge a les dotze del migdia. L’equip entrenat per Pitu Batlle visita el camp del Cerdanyola, que és quinzè amb 40 punts.
La setmana passada, els groc-i-blaus van empatar a casa contra el Vilassar per 1-1, mentre que el seu rival directe, el Granollers, va guanyar el seu partit i va deixar al pou als palamosins a la divuitena posició amb 28 punts, a dos de la salvació.
Així doncs, la urgència pels baixempordanesos és evident, ja que resten sis jornades i només els val anar sumant punts.
A principis del mes de març, la ciutat de Barcelona va enretirar l’estàtua d’Antonio López López, càntabre, el primer marquès de Comillas, que estava instal·lada en la plaça que portava el seu nom a Via Laietana. Antonio López va guanyar una veritable fortuna amb el tràfic d’esclaus durant el segle XIX, una fortuna part de la qual va destinar al mecenatge cultural, un detall que s’esmenta en ocasions per descarregar-lo de responsabilitat. Aquesta circumstància em va fer pensar en l’obra guanyadora l’any 2015 del Premi Carles Rahola d’assaig dels Premis Literaris de Girona que organitza la Fundació Prudenci Bertrana. L’autor del llibre, publicat per Editorial Pòrtic i titulat Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica, és l’antropòleg Gustau Nerín i la seva feina d’investigació i documentació per a la realització d’aquesta obra és digna del més gran dels elogis, i supera en qualitat literària i interès a unes quantes de les obres guanyadores del Prudenci Bertrana, especialment les més recents. El tràfic d’esclaus va ser un mecanisme de producció de dolor i patiment que va provocar milions de morts, un patiment directament proporcional als guanys que s’obtenien d’aquesta activitat. La virtut de l’assaig de Nerín és que, amb una actitud pròpiament científica, fugint de plantejaments maniqueus, ens ofereix una visió global d’un engranatge que havia d’incloure per necessitat a molta gent: homes de negocis a Amèrica i a Europa, venedors o factors esclavistes, capitans de vaixells i tripulacions, companyies que venien mercaderies que bescanviaven per esclaus, companyies comercials establertes a l’Àfrica que oferien cobertura financera als traficants, drassanes que construïen vaixells esclavistes, asseguradores europees i americanes, governants espanyols, portuguesos, brasilers i nord-americans, periodistes, sacerdots, plantadors americans, reis africans, caps de costa que disposaven de camps de retenció d’esclaus, fins i tot alguns africans que venien als seus propis veïns. Però gràcies a l’obra de Nerín que, malgrat tractar-se d’un assaig, és de lectura tan ràpida i amena com esgarrifadora, no ens podem mirar l’esclavisme amb distància. Hi ha un munt d’esclavistes espanyols: bascos, asturians, càntabres, aragonesos, balears i sí, també catalans. Els beneficis derivats de l’esclavatge van ser claus en la formació de capital financer espanyol i en la industrialització d’Espanya al segle XIX. N’hi va haver que van fer diners amb plantacions amb mà d’obra esclava, però els beneficis del tràfic eren molt més elevats i els seus responsables últims no només es van fer rics, sinó que també van assolir un gran prestigi social que, en alguns casos, continua intacte. Nerín alerta de tot això i ens afronta amb un passat que n’hi ha que voldrien enterrar, especialment famílies amb noms com Rabassa/Vidal-Quadras, Martorell, Vidal i Ribas, Tintó, Roig i Vidal o Flaquer. Aquesta és la meva recomanació per Sant Jordi. Que vagi de gust!
