Cruïlla de Tardor, el cicle de concerts nòmada organitzat per Cruïlla presenta els primers noms per la tercera edició, entre els quals destaquen Emir Kusturica & The Non Smoking Orchestra, Anna Calvi o Miles Sanko per citar-ne sols alguns.
Animal, Mafalda, The Excitements o La MODA també posaran música a la ciutat.
Cruïlla de Tardor, neix de la voluntat de traslladar la increïble atmosfera que es viu al festival d’estiu a diferents espais de la ciutat de Barcelona, entre ells l’Hivernacle del Poble Espanyol, que al Cruïlla de Tardor 2017 va demostrar ser idoni per traslladar a la tardor l’atmosfera que es viu a l’estiu al festival Cruïlla.
L’organització anunciarà molt aviat més noms que s’afegeixin al cartell de Cruïlla de Tardor 2018.
Els seguidors catalans dels Snow Patrol poden estar contents, la banda irlandesa actuarà a la capital catalana el 13 de febrer a la Sala Razzmatazz, per presentar el seu nou disc Wildness.
Les entrades sortiran a la venda aquest divendres a les 10 del matí a Ticketmaster i LiveNation.es. Costaran 40 euros (+ despeses). Els fans que hagin comprat el seu disc en pre-order, podran comprar les entrades en prevenda el dimecres a les 10 del matí.
Aquest migdia ha bolcat un camió cisterna a la C-31, al municipi de Santa Cristina d’Aro, en un xoc amb una furgoneta. No hi ha ferits, segons el SEM. La cisterna estava gairebé buida, segons els bombers, i en un principi no hi ha cap fuita.
La via ha estat tallada en tots dos sentits fins a les set del vespre i s’han fet desviaments per la C-65, a través de Santa Cristina.
S’hi han desplaçat quatre dotacions dels Bombers i quatre patrulles dels Mossos. El Servei Català de Trànsit ha rebut l’avís a les 12.08 hores.
Seqüela de Los extraños que arriba molt tard respecte a la primera, estrenada el 2008. Aquests 10 anys entre una pel·lícula i una altra han perjudicat sense cap mena de dubte l’efecte que pugui tenir aquesta. El gènere ha evolucionat en aquest temps i treta de context, la mateixa història no crea el mateix impacte. A tot això, cal afegir que van arribar pel·lícules posteriors que van evolucionar el concepte de Los extraños com The Purge. The Purge revestia amb un argument la violència sense sentit que veiem a Los extraños, que incrementava i realçava el seu concepte. Cacería noctura no l’evoluciona, el seu visionat ens pot resultar un pèl anacrònic, i talment és com veure una pel·lícula de la dècada anterior.
Amb un repartiment renovat format per Christina Hendricks, Bailee Madison, Martin Henderson i Lewis Pullman, ens narra com una família que viatja per carretera per a acompanyar a la seva problemàtica filla a un internat, es veurà assetjada per tres psicòpates emmascarats que assassinen sense pietat en un campament de remolcs.
Si som capaços d’abstreure’ns del guió, el cert és que podrem gaudir de la part més sanguinolenta. No tant en els espants, que són absolutament de manual, sinó més aviat en la tensió, i sobretot en l’estètica. La meva escena preferida és la de la piscina. El joc de llums recorden en alguns moments a The Guest. El fet que soni de fons un tema tant dels 80 com Total Eclypse of the Heart de Bonnie Tyler, li donen aquest aire que tant en recorda a l’estètica de la pel·lícula d’Adam Wingard. Una escena meravellosa que per ella sola justifica la pel·lícula sencera. De totes maneres, el director d’aquesta, Johannes Roberts, té cura en la tria de la música i col·locar-la amb sentit i el moment precís.
Com ja avançava, el principal problema de la pel·lícula és un guió ple de tòpics i previsible. Els personatges prenen les pitjors decisions possibles, creieu-me, són estúpids o bé el guionista creu que els estúpids som els espectadors que ens ho empassarem tot. Si voleu, parlem de la nul·la composició de personatges, però la veritat és que no ho faré perquè no en tinc ganes i seria una pèrdua de temps, tant per mi mateix que escric, com per a vosaltres que llegiu. Amb algun tret original ens haguérem conformat, perquè, siguem sincers, tampoc anem a buscar profunditat en una segona entrega de Los extraños.
Los extraños: Cacería nocturna requereix una apagada prèvia de cervell per a poder-la gaudir. Si ho feu, té prou al·licients com per, com a fans del gènere, trobar-hi punts interessants i estimulants. En tot cas, l’últim terç de la pel·lícula és per no perdre-se’l. La pel·lícula va de menys i més, i l’enfrontament final és una delícia.
Pagava la pena passar aquest cap de setmana a Torroella de Montgrí, per viure in situ la setena edició de la Fira Internacional de Màgia, la FIMAG. No només per patir com el cleptòmag Shado era capaç de fotre’t el DNI de la cartera si calia sense que te n’adonessis, sinó també per comprovar personalment el munt de talent que hi ha escampat en aquest país en l’àmbit de la màgia, que arrossega una injusta etiqueta de casposa, fruit d’un passat amb posades en escena que va abandonant.
Només heu de veure en acció el joveníssim mag The Roker i la utilització que fa de la tecnologia, el mateix Shado i la seva frescor i naturalitat sobre l’escenari, el gran Pere Rafart i la seva habilitat en la cartomàgia, que acompanya d’un magnífic sentit de l’humor només apte per a un “públic selecte” o l’energètic Carlos Adriano, una mena de tornado escènic. La FIMAG, de cara al públic, manté el nivell assolit en altres anys i ha aconseguit una meravellosa inèrcia, ja que la gent confia en les propostes que es programen i omplen carrers, places i palaus per veure números que són d’una gran qualitat. L’any passat va fer un pas endavant i la ja tradicional Gala Internacional no va obrir la mostra, sinó que ho va fer un espectacle de Magie Nouvelle, Déluge, de la companyia Sans Gravité, i també ho ha fet aquest any, amb Battement de peur, protagonitzat pel mag belga Laurent Piron. Aquest any, el gran pas endavant, fins i tot més rellevant pel futur que l’anterior, ha estat l’organització de la primera Fira de Programadors. És més rellevant perquè posa la FIMAG en el camí de la referencialitat.
Fins ara, la FIMAG portava el nom de Fira, però no ho era realment, perquè no generava activitat comercial en l’àmbit de la màgia. No hi havia programadors, si és que no hi anaven a títol personal. Els participants no venien a Torroella a la recerca de possibles contractacions. Aquest any, amb la celebració de la primera Fira de Programadors, que va durar una jornada, hi van acudir una trentena de programadors, que van poder veure fins a una dotzena de fragments de xous d’artistes amb molt talent.
Aquest és el camí per tal d’aconseguir que la FIMAG de Torroella sigui una fira de referència com ho és FiraTàrrega en el teatre de carrer, el Sismògraf d’Olot en la dansa o la Fira de Titelles de Lleida, per dir-ne alguns. I això què suposaria? Creixement del pressupost i estabilitat, és a dir, la possibilitat de treballar sense un horitzó incert i fent créixer la critaura.
Però la FIMAG també llança missatges contradictoris. Un altre dels grans canvis d’aquest any és que l’organització, impecable, va a càrrec de l’Ajuntament de Torroella i no de l’Associació de Màgia que la va fundar i l’ha mantingut amb vida fins ara, gràcies a un enorme esforç. Aquesta mena de paraigua institucional hauria de suposar l’estabilització de la fira i la seva potenciació. Però resulta que l’edició d’aquest any ha vist reduït el seu pressupost en un 40%.
I s’ha notat, sobretot en l’espectacle d’inauguració, protagonitzat per un bon mag però molt mal dirigit, amb una dramatúrgia inexistent i una il·luminació deficient que deixa en evidència que això de la Magie Nouvelle és una etiqueta per definir el camí que està fent la màgia per desencotillar-se del format revista, com en el seu moment el va fer el circ, encotillat per la pista circular, la vela, les feres i les convencions.
Primer a França i, poc a poc, a tot el món. La Magie Nouvelle són els mags que s’han adonat que només amb la màgia no en fan prou, que cal fer un pas més i han incorporat tècniques provinents del teatre, els titelles, el circ, el gest o la dansa, o tots a l’hora. Arts creuades en diuen a França. I fan anys que se’n fa. Els exemples contemporanis més destacats són Philippe Genty, Le Cirque Invisible de Jean-Baptiste Thierrée i Victoria Chaplin, o els treballs dels fills d’aquests, James Thierrée o Victoria Thierrée, per dir-ne només alguns.
En tot cas, portar Laurent Piron va ser una aposta i tota aposta comporta un risc. La FIMAG va en la bona direcció en l’intent de consolidar-se, però no pot retrocedir pel que fa a pressupost i pretendre mantenir el nivell d’excel·lència i el nombre d’espectacles. Estarem atents a la propera edició.
