Reflexió sobre el «transport social» de Palafrugell

Palafrugell ha estrenat un nou servei per tal que la població major de 45 anys i les persones amb mobilitat reduïda puguin arribar al Centre d’Atenció Primària sense altres majors dependències. Es tracta d’un projecte ben interessant: batejat com El Cotxe, així, amb majúscules, el nou servei consisteix en un taxi que, de dilluns a divendres, farà un recorregut fixe per set estacions situades a diferents barris palafrugellencs per tal de recollir aquelles persones que han de fer visita al metge. El preu per trajecte és d’1 euro per cap.

Es tracta d’una prova pilot per a la qual s’ha destinat una dotació de 6 mil euros. S’ha de veure com funciona i com és pot anar ampliant i millorant aquest servei, en el cas que l’experiència resulti reeixida. El que em resulta interessant d’aquest projecte és la concepció del transport que se’n deriva. Alguns ja han batejat aquest nou servei amb l’etiqueta de “transport social”. Quan hi sumem l’adjectiu social, el nom, qualsevol nom, es torna depenent, pobreja. Els empordanesos baixos (tot i que sé del cert que és un mal endèmic del país, enllà les grans urbs i àrees metropolitanes) patim un servei de transport públic -és a dir, social- estúpid, ineficient, a voltes inhumà.

«des del moment que vàrem decidir dissociar l’adjectiu públic de social ja vàrem delimitar el camp de batalla. I en aquest combat dialèctic a cada bogada perdem un llençol»

Iniciatives com la del Cotxe palafrugellenc haurien de servir per fomentar un debat, el de la mobilitat, del tot necessari. No ho farà. Perquè des del moment que vàrem decidir dissociar l’adjectiu públic de social ja vàrem delimitar el camp de batalla. I en aquest combat dialèctic a cada bogada perdem un llençol.

Però el projecte del Cotxe, deia, és interessant perquè dimensiona. És un model de transport que s’adapta a les necessitats reals de la gent i del territori, no a la inversa: no pretén fer passar bou per bèstia grossa com el monopoli del transport públic de la comarca  i, altra vegada, del país), ens té acostumats. Els que hem conegut un xic de món sabem que hi ha alternatives de transport molt més creatives i eficients que uns horaris centralitzats i una empresa Única i intocable; sabem que és millor un furgó d’onze places que un autobús de 56 per fer determinats trajectes; que és millor que els vehicles vagin passant amb la freqüència que determina la gent –és a dir: a demanda-; que és millor que el transport s’adapti a les persones i no a l’inrevés.

I que sobre aquesta base, quan calgui, ja es regularà. No a l’inrevés. Si aconseguim que iniciatives com la del Cotxe quallin, serà una bona notícia per aquelles persones que ens agradaria que el transport públic també fos una opció real disponible en el nostre quefer diari. Si, a més, aconseguim trencar la falsa frontera entre públic i social i entenem que les necessitats d’alguns són les necessitats de tothom, independentment dels nivells d’ingressos o de capacitats o discapacitats que en qualsevol moment de la vida puguem tenir cadascú de nosaltres, aleshores sí: el país es farà gran.

Els somnis, somnis són

Ràdio Capital, la ràdio del Baix Empordà
Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà
Els somnis, somnis són
Loading
/

Les patates no són braves. El vi no és rodó. L’humor no és ni blanc, ni negre, ni verd. La ràdio no és màgica.
La Margaret no era de ferro. La guerra no era freda. Els comunistes no són rojos. L’oceà no és pacífic. La bomba no és atòmica. L’èxit no és una bomba. En Messi no és elèctric. La lluna no és traïdora. L’amor no és cec ni salta per la finestra. Els porucs no són gallines ni els bruts porcs. Les grasses no són vaques. Els llestos no són guineus.

«Però els somnis, somnis són. I les metàfores no són crosses, són vitals»

El temps no és or. El món no és un “pañuelu”. Les teves idees no són brillants ni la teva mirada oberta. El pa no és de pagès. La botifarra, evidentment, tampoc.
La vida no és sueño.
Però els somnis, somnis són. I les metàfores no són crosses, són vitals.

Jurassic World: El regne caigut

Cinquena entrega de la saga Jurassic Park que arriba tres anys després de l’èxit espectacular de Jurassic World (2015, Colin Trevorrow). La novetat la trobem en la direcció en la qual trobem al català J.A. Bayona en substitució de Trevorrow, que tornarà en la següent.
En la trama de la pel·lícula, també han passat tres anys. Claire (Bryce Dallas Howard) ha fundat un Grup de Protecció de Dinosaures que té l’objectiu de preservar l’entorn i els dinosaures de l’illa Nublar. Owen (Chris Pratt) és el seu assessor. Quan una erupció volcànica amenaça la vida de la colònia de dinosaures de l’illa Nublar, es posa en marxa una expedició de rescat per salvar el nombre més gran d’animals possibles. A partir d’aquest moment entraran en joc els interessos econòmics que intentaran treure’n profit subhastant els dinosaures desallotjats, mentre que científics sense escrúpols d’Ingen reben l’ordre de crear un nou híbrid de dinosaure. 
En aquest país, i també en el veí, no deixem de mirar-nos el melic i arribem a sobredimensionar la qualitat d’algunes pel·lícules pel sol fet que les ha fet algú que ens pot resultar proper. Això és una mica el que ha passat amb la crítica especialitzada del nostre país, que ha deixat pels núvols aquesta pel·lícula. Per altra banda, ha rebut uns quants pals de l’americana. No penseu malament, crec que aquesta és una bona pel·lícula, però ni molt menys és la millor de la saga. La millor continua essent la primera, a força més distància de la segona que seria Jurassic World, i encara més lluny trobaríem aquesta El regne caigut, la qual no està gens malament, cosa que no podem dir el mateix de la segona i la tercera. 
La pel·lícula està clarament dividida en dues parts. Una primera en què clarament Bayona no ha tingut poder decisió i ja tot estava fet. Estic parlant de la part de l’illa Nublar. La segona part és on es nota més l’empremta del director, ja que com una pel·lícula de cases encantades, concentra l’acció en un sol escenari, una casa. I sí, encara és una pel·lícula de dinosaures. 
Jurassic World: El regne caigut funciona perfectament com entreteniment de primera. És un blockbuster amb el qual t’ho passes molt bé en el cinema, però al contrari que la primera i la quarta, a la que surts de la sala i t’atures a pensar en la trama, la pel·lícula es desinfla. Els forats de guió, els dolents d’opereta, els secundaris random, un remake de Hammond personificat en un innecessari James Cromwell i idees que es presenten, però que no condueixen enlloc, són elements que aconsegueixen passar desapercebuts durant la projecció gràcies als Raptors i Tyranosaurus Rex que fan de les seves.
El que millor funcionava de l’anterior continua fent-ho en aquesta, estic parlant de la química entre els dos actors principals Bryce Dallas Howard i Chris Pratt. Pel que fa a a la resta de personatges, lamentem la poca presència del doctor Ian Malcolm (Jeff Goldblum) a qui esperàvem que la seva recuperació fos per aportar alguna cosa i no només servir com a element decoratiu. 
La pel·lícula acaba amb un bon i interessant plantejament de cara a la següent. Tal com ho deixen té molt de potencial i veurem si Trevorrow sap explotar tot el rèdit de la idea. 
Pel que fa a la banda sonora, he trobat un Michael Giacchino menys inspirat i amb el fre de mà posat en utilitzar les melodies de John Williams. Al meu criteri un error, la música és tan simbòlica com els mateixos dinosaures.
Sobre els efectes especials, molt destacables. Els dinosaures llueixen molt bé i la combinació de digital i animatronic és ideal. 
Jurassic World: El regne perdut ens ha deixat amb alguns moments emotius, tots ells protagonitzats per dinosaures, i diversió de primera. Per altra banda, és una pel·lícula que no convida a la reflexió per la poca cura del guió i en el treball de personatges, que només salva el carisma i la tasca excel·lent de Chris Pratt i Bryce Dallas Howard. La part bona és que Bayona treballa bé la tensió, que apareix en la segona part, aconsegueix emocionar, sense necessitat dels artificis que ha utilitzat Bayona moltes vegades en les seves pel·lícules, i conté un missatge animalista molt interessant que, això sí, aprofita poquet. 
Entre els millors moments, em quedo amb el plànol des del vaixell mentre els protagonistes fugen de l’illa, per emotiu, i segon, el moment de terror del dinosaure dins de l’habitació de la nena. Una pena que ens l’haguessin rebentat en el tràiler i perdi impacte. 
Jurassic World: El regne perdut no és ni la millor, ni la segona millor pel·lícula de la saga, però sense cap dubte és la millor pel·lícula de Bayona. 
Si en voleu més, no us perdeu el nostre especial en podcast que trobareu aquí: http://www.ivoox.com/26519341

Bon temps almenys fins divendres

De nou avui temps anticiclònic amb temperatures a l’alça i cel assolellat, arribarem fins els 32ºc de màxima i de mínima ens quedarem amb 19ºc.

Els propers dies i almenys fins divendres temps assolellat i de ple estiu.

 

La Junta Directiva del Palamós aclareix la substitució de Joan Bayona i fitxa l’Àlex Santoro

La Junta Directiva del Palamós CF aclareix la destitució de Joan Bayona i afirma que el club sempre tindrà les portes obertes per «l’etern capità» palamosí. A més, també ha confirmat el fixatge del interior esquerra Àlex Santoro procedent del Llagostera B.

Els representats de l’entitat palamosina han volgut mitigar la polèmica dels tweets en què Bayona explicava que el club havia mentit sobre les raons per la seva substitució. Per això, l’equip d’en Joan Pau Pérez han reconegut que el seu tweet amb la publicació de la incorporació de Pedro Moreno com a nou tècnic de porters del club generava confusió i han aclarit que el nou tècnic arlequinat Javi Salamero volia comptar amb el seu propi entrenador de guardametes, en aquest cas Pedro Moreno, i que també, Moreno ara es farà càrrec de la preparació dels porters del Juvenil i un equip Infantil dels palamosins.

Florence + The Machine estrena Big God amb producció de Jamie xx

Florence + The Machine han compartit avui una nova peça, Big God, que compta amb la producció de Jamie xx i que inclou l’aparició de Kamasi Washington.

És la tercera cançó que coneixem de High as hope després de Hunger i Sky full of song. El disc arribarà divendres 29 de juny.

El videoclip de Big God l’ha dirigit Autumn de Wilde, mentre que la coreografia és obra de Akram Khan and Florence Welch. De moment només es pot veure a Apple Music.

El 12 de juliol el grup presentarà les cançons al festival BBK Live.