El grup de Calafell ha estrenat avui el videoclip de L’estiu és llibertat, cançó del seu últim disc La gran vida. La cançó parla sobre festes, amors i ganes d’estiu, fet que es transmet de bona manera en aquest videoclip. A més, segons Guillem Solé, cantant de Buhos, aquest videoclip és la continuació de Volcans, el qual ja ha rebut més de dos milions de visualitzacions. Per això el vídeo compta amb la participació de David Solans, Elisabet Casanovas i Júlia Creus, actor i actrius que ja van participar en el primer episodi d’aquesta minisèrie (així l’ha denominat el cantant) i que procedeixen de l’aclamada sèrie catalana Merlí. Però no són els únics que han format part d’aquesta producció, ja que altres artistes locals com Suu, Dj Sendo o LoPutoCat apareixen a la festa mostrada en l’audiovisual, el qual juga amb el somni i la realitat, ja que el protagonista (Albert Bufill) no sap si la festa viscuda ha sigut imaginació seva o no. Tot i que encara no hi ha res clar, tot apunta que Buhos farà un tercer episodi d’aquesta minisèrie de videoclips, en un dels punts més àlgids de la seva carrera on, segons ha dit en Guillem, «el que volem és viure intensament, sabem que això no durarà per sempre i no volem escatimar en esforços perquè és una etapa molt bonica com a grup».
El director de la Fundació Mar, Miquel Ventura, es mostra molt pessimista quan explica les causes de la reducció continuada de nacres al litoral mediterrani i apunta a la seva futura desaparició, per la manca de recursos que les administracions dediquen a la cura del fons marí.
Les nacres poden arribar a alçades d’1 metre
Les nacres són una espècie de molusc gegant propi dels ecosistemes del mediterrani, que ja porten temps amenaçades per l’acció d’un paràsit que les afebleix (un protozou del gènere Haplosporidium) i per l’estat de les praderies de posidònia, on vivien.
Aquesta mateixa setmana, la Fundació Mar ja va denunciar que en algunes zones del litoral gironí es trobaven en estat de regressió permanent i de fet, a la zona de Sant Feliu de Guíxols on en teníen censades més d’un centenar, en les darreres immersions s’havia comprovat que no en quedava ni una de viva.
Ventura apunta al canvi climàtic com a principal causa de l’expansió del paràsit i denuncia la inacció de les administracions en matèria de preservació del fons marí.
Ventura també recorda que des de fa anys existeixen eines per defensar millor el fons marí, però cal optimitzar-ne la gestió des d’una perspectiva global del mediterrani.
Projecte Aquam per al 2020
Miquel Ventura (Esquerra) a la presentació del projecte Aquam
La Fundació mar és la responsable del projecte Aquam, que s’ha de construïr aprofitant els terrenys i els edificis de l’antiga Radio Liberty de la Platja de Pals. El projecte, que es va presentar fa dos anys, resta aturat des d’aleshores per la «lentitud de l’administració», segons ha explucat Ventura i al mateix temps es mostra esperançat que amb l’aixecament de l’article 155 es podrà rependre la tramitació administrativa, per tal de poder inaugurar el 2020 com estava previst.
Jason Reitman, com a director i Diablo Cody, com a guionista, tornen a treballar junts després de Juno i Young adult.
Tully es basa en una experiència personal de Cody quan per poder continuar treballant després del naixement del seu tercer fill, va contractar una cangur de nit perquè es fes càrrec del bebè mentre ella dormia.
La protagonista de la pel·lícula és Marlo (Charlize Theron) una mare de tres fills, un d’ells un nadó, totalment esgotada. El seu adinerat germà (Mark Dusplass) li regala els serveis de Tully (Mackenzie Davis), una cangur disposada a atendre a la mainada durant la nit. Al principi, Marlo es mostra reticent envers Tully, però aviat es crearà un fort vincle entre ambdues.
Tully ens deixa amb sensacions agredolces. El millor de la pel·lícula és la valentia que té a l’hora de mostrar una cara de la maternitat llunyana del conte de fades que ha perpetuat el cinema, i que encara avui en dia és un tabú per la societat. La pel·lícula exposa obertament els sacrificis que suposa tenir fills. La pel·lícula narra com cap altra ha fet fins ara, el cansament físic i mental d’una mare que es veu sobrepassada després de tenir el tercer fill. Quan apareix Tully, Marlo comença a recuperar la seva identitat i comença a reconèixer a la persona que era i que s’ha vist anul·lada, podríem dir que esborrada, per la seva única faceta de ser mare.
Charlize Theron fa un paperàs, ja que el desgast del personatge té una part mental molt important, així com física, la qual li va portar a engreixar 20 quilos. A través del seu rostre veiem com s’esdevé el procés de ser només mare a, progressivament, una persona que recupera la seva individualitat.
Marlo pateix una depressió postpart i el guió de Cody ho explica molt bé a través d’innumerables detalls, molt ben mostrats a la pantalla per Reitman.
En canvi, la pel·lícula s’ensorra en el final a través d’un gir forçat, que no explicaré per no caure en el terreny de l’espòiler, però que qui l’hagi vist sabrà de què parlo. Tully peca d’una innecessària necessitat de voler sorprendre a l’espectador quan no tocava. Llavors és quan la pel·lícula mostra unes costures i una sèrie de problemes que no existien fins aquell moment. Tot i que instants abans hi hagi una sèrie de pistes que et condueixen a aquest gir, és tan abrupte i innecessari i a mi em va fer sortir de la pel·lícula. Es podia haver explicat el mateix sense aquest truc de guió i haguera estat una pel·lícula collonuda.
Malauradament ja no serà així, i ens quedem amb una pel·lícula interessant que, això sí, malgrat tot val la pena veure, amb una protagonista que brilla per damunt de qualsevol cosa, però amb un final amb moltes pegues.
Bon dia, si separem la G de gastronomía ens quedariem amb astronomía. I precisament aquesta ciencia que ha quedat rellevada com un hobby i amb poca projecció profesional segons alguns estudis… A mi m’agrada vincular-la totalment a la meva manera de fer cuina i d’entendre el que passa amb els ingredients que la natura em dona per la meva cuina, depenent si la lluna està plena, creixent, minvant, ascendent o descendent. Estem a punt d’arribar a la primera lluna plena d’estiu i igual que vam fer l’any passat desde la Calèndula a Regencós li volem fer tots els honors que mereix la celebració d’una lluna plena i lluminosa com la d’enguany.
Amb la lluna de demà dijous 28, iniciarem la segona edició de sopars biodinàmics a la fresca amb lluna plena, músiques i canççons que parlen de la lluna plena, tallers amb herbes màgiques, danses de lluna, i també comptarem amb en Francesc d’Astroempordà que vindrà amb un telescopi gegant que instal.larà al jardí de la Calèndula per poder observar i ensenyar a tothom que l’astronomia s’hauria de conèixer tan bé com la gastronomía i practicar-la cada dia.
Si voleu saber-ne més podeu entrar al nostre web de lacalendula.net , allà trobareu tota la info de cada lluna, els músics que ens visiten i els artistes i professionals que faran possible viure l’experiència de conectar amb la màgia de les llunes d’estiu amb tots els sentits.
El meu pare, que tenia tendència a patir més del compte, sempre em repetia la frase «amb el cotxe vas protegit, però amb la moto el xassís ets tu». No li faltava raó i el seu patiment no era en và. Jo vaig començar a portar moto quan tenia 13 anys (igual que quan vaig començar a la ràdio), vaig fer curses de cross, em vaig passar anys anar a l’escola i a l’institut amb la moto i ara que en tinc 40, segueixo portant una moto prou grossa com per fer quilòmetres i prou petita com perquè sigui manejable.
«Afortunadament tot això ha passat a la història i crec que avui és impensable que ningú pugi a la moto sense el casc»
Mira que n’hem fet de bestieses amb la moto. Ens hem ficat per la muntanya amb motos de carretera, em ficava amb la meva moto de cross dins l’skate park de Pals on després hi entravem amb el monopatí, havíem anat fins a Andorra amb la mítica Derbi Variant i la primera parada ja va ser a un mecànic de Torroella perquè una de les motos ja es va trencar, amb el llum fos i amb negra nit havia tornat de l’Institut de Palafrugell, havíem circulat sense cas i en definitiva… bestieses d’aquelles que es feien abans (ja començo a semblar un senyor gran explicant batalletes) i que ara serien impensables.
Vaig viure l’última època en la que es podia anar amb moto sense casc, el moment de transició entre l’obligatorietat de portar-lo i la permissivitat policial amb els que no el duien, els cascos «orinal» que aviat van deixar de ser legals… Afortunadament tot això ha passat a la història i crec que avui és impensable que ningú pugi a la moto sense el casc.
El que no ha canviat, però, són les imprudències. Les dels motoristes segur, tot i que tinc la sensació que la cosa ha anat a menys, però els cotxes segueixen veient en les motos un vehicle més a la carretera, però sense pensar en l’atenció especial que requereixen. I és fàcil trobar conductors poc empàtics per entendre que avançar una moto de massa a prop pot desestabilitzar el motorista i fer-lo caure, per posar un exemple.
La notícia de l’accident d’ahir entre un cotxe amb un conductor que va donar positiu per alcoholèmia i una moto, a la C-31 a Mont-ras, m’ha fet pensar en aquest tema que mai recordo quan vaig amb moto i sobretot en aquella frase cansadora però necessària del meu pare, que em recordava que en cas de caiguda, el xassís de la moto és el meu cos. Que els hi preguntin si no als dos ocupants de la moto que van haver de ser portats al Trueta en helicòpter.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.