El síndic de greuges de Sant Feliu de Guíxols, Josep Rius, es mostra crític amb la gestió de les prioritats de la política en relació amb l’atenció a les famílies amb necessitats d’habitatge a la ciutat. Rius, que reparteix la responsabilitat a tots els nivells de l’administració (Estat, Generalitat, Ajuntament), recorda que els projectes de renovació de les ciutats són positius, però demana que es posi per davant l’atenció a les persones i posa xifres al cas concret de Sant Feliu.
Rius, que s’ha mostrat pessimista el respecte d’una solució a mig termini i posa com a exemple de dificultat, l’accés a la mesa d’emergència, a la qual no s’hi pot accedir fins que no s’hagi produït un judici i no s’hagi decretat el desnonament.
Rius també ha fet una crida a instaurar la figura del síndic de greuges a tots els pobles i ciutats.
Seqüela de la pel·lícula dirigida per Dennis Villeneuve. En aquesta ocasió trobem darrere la càmera a Stefano Sollima, responsable de la sèrie de televisió Gomorra. Villeneuve no va poder repetir perquè estava ocupat amb La llegada i Blade Runner 2049.
A Sicario: El día del soldado, l’agent federal Matt Graver (Josh Brolin) truca al misteriós Alejandro (Benicio del Toro), la família del qual va ser assassinada per un capo del càrtel de la droga, amb l’objectiu d’intensificar la guerra contra les drogues en la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Narcotraficants i terroristes han unit forces, cosa que farà que la lluita sigui encara més crua.
Que Sollima no és Villeneuve, ja es veu des del primer fotograma. De fet, les dues pel·lícules comparteixen alguns personatges, però la manera de rodar és diferent. Tot i que intenta imitar el seu estil, no transmet la mateixa força. Dennis Villeneuve és un dels directors més enormes que tenim actualment, per la qual cosa substituir-lo i fer un producte a l’alçada, és impossible.
Entre els actors protagonistes, només repeteixen Josh Brolin i Benicio del Toro. De fet, ells són el millor d’aquesta pel·lícula, sobretot del Toro que excel·leix. Però hem trobat a faltar molt el personatge d’Emily Blunt, que era el que connectava amb l’espectador. En aquesta ocasió ens hem trobat orfes d’un personatge lluminós enmig d’aquesta història de corrupció a totes les bandes de la llei. Entre els nous intèrprets trobem a Catherine Keener i Matthew Modine, en uns papers força arquetípics.
En el guió repeteix Taylor Sheridan, responsable dels guions de les excel·lents Comanchería i Wind River. Malauradament, el guió no està a l’altura d’aquestes pel·lícules, ni tampoc a la de la primera entrega. La història en realitat és molt simple, però a vegades resulta confusa, sobretot per l’excés de personatges que gaudeixen de pocs minuts en pantalla. No saps qui són, ni per a qui treballen i la no tenen cap profunditat. Curiosament, el treball de personatges és el punt fort de Sheridan, per+o aquí falla per totes bandes. Sicario: El día del soldado, és una pel·lícula explicada des de fora, com si tots els personatges fossin bestiar, com en algun moment s’arriba a explicitar així mateix en la pel·lícula.
La sensació que et deixa és una barreja entre coses bones i dolentes. La pel·lícula té ritme, sobretot en la segona hora, no en la primera que no acaba d’arrencar. En aquest sentit és bona. Brolin i del Toro són aquí pur carisma i mantenen el pes d’un guió justet i una direcció plana que es limita a ser el Villeneuve del «xino».
Tot i la sensació general d’entreteniment, Sicario: El día del soldado, no destaca en res del que feia la primera. Si aquella era una pel·lícula sense concessions, aquesta n’està plena. Tampoc aporta res de nou ni innovador, i tot i haver passat una estona entretinguda amb ritme i tensió, la sensació que només has vist una pel·lícula d’acció típica i innecessària, t’impregna al final. És possible que siguem més durs a l’hora de jutjar-la si tenim en compte d’on venim.
Després de sentir els experts en lleis i en Judicatura en general, els milers de persones que no hi entenem gens, estem horroritzades davant el fet de que en nom d’aquestes lleis ha sigut la Justícia la que ha tret de la presó i ha deixat al carrer uns tipus que havien delinquit repetidament de la manera mes bestia contra una dona de vint anys, precisament quan ja tenien una condemna de 9 anys. Qui ho entengui que aixequi la ma.
El cas es que les dones, sigui quin sigui el nostre estat, la nostra condició i la nostra edat ens sentim profundament ofeses amb la Justícia i igualment desemparades.
Es per axó que hem sortit al carrer en ciutats i pobles en manifestacions per protestar contra aqueta justícia masclista que considera un esbarjo que els homes d’una manadaes dediquin a comportar-se com a besties contra una dona que no ho ha consentit. I es per això que el dia 6 , el dia del chupinazo de San Fermín, la festa on fa tres anys es va cometre aquesta barbaritat, les dones ens vestirem de negre, el color del dol, perque volem que es faci més evident encara la nostra protesta.
Si això fa la Justícia amb un delicte tant evident com es la violació repetida d’aquest Grup de indesitjables, ¿que no farà en assumptes infinitament menys comprovats, que per si mateixos no comporten la bestialitat que certs espècimens masculins entenen com esbarjo innocent i normal?
El cas es que les dones, sigui quin sigui el nostre estat, la nostra condició i la nostra edat ens sentim profundament ofeses amb la Justícia i igualment desemparades.
I si hi ha dones que no protesten es perque pensen com els homes a qui consideren els seus models familiars, professionals i morals, es més, els consideren superiors i accepten el que ells manen sense ni obrir la boca, dones sotmeses al masclisme mes ferotge i que accepten que la seva vida només tingui sentit si provoca satisfacció als desitjos, animals o no, dels homes. No ho acceptarien tal com jo ho dic, però aquesta es la veritat i la raó que perpetua el mon masclista on vivim.
Que les dones de tot el país s’hagin aixecat per protestar i hagin omplert carrers i places amb la seva veu, es una alegria. Y no es pas que haguem resolt la greu injustícia que suportem des de fa segles dels governs i de les societats conservadores amb el suport gairebé sempre d’infinitat de religions i sectes properes al poder, però si que es veritat que aquest universal moviment de protesta suposa el reconeixement social de la nostra situació i el coratge d’haver trobat un camí per exigir una solució.
Vergonya pels delinqüents, i profunda llàstima pels que tenint les armes de la justícia a les serves mans, les fan servir no per castigar als delinqüents i defensar la víctima, sinó per fer gracietes en torn al delicte i quedar-se tant tranquils havent considerat que només es una perdonable malifeta que un grup de nois descerebrats penetri fins a vint vegades una dona sense la seva autorització.
A aquesta barbaritat ens porta un mon masclista, no a altre cosa.
FeM Girona, l’Emissora municipal de la ciutat, ha tancat les seves portes. Per ajustar-nos a la realitat, hem d’explicar que l’Ajuntament de Girona ha tret a concurs la gestió de la seva emissora municipal, assignant-li una partida de 30.000€ per a l’empresa que se n’ocupi.
La gent que se n’havia ocupat fins ara i des del 2012 per encàrec de l’alsehores alcalde, Carles Puigdemont no pot cobrir les necessitats pròpies d’un mitjà públic, per una assignació pressupostària que frega gairebé el ridícul.
Qui hi guanya, amb això? Doncs a prioiri la resta de mitjans competidors siguin ràdio o no, amb seu a Girona i que es disputen l’audiència i el pastís publicitari per petit que sigui. Però en el fons, jo sóc dels que creu que no hi guanya ningú i tothom hi perd una mica.
Bàsicament perquè al final la sensació que queda és la falta de convenciment d’un Ajuntament en un mitjà públic. La base sobre la que faig aquesta afirmació són els 30.000€ previstos que són inversament proporcional a la qualitat del servei que es pot prestar en una ciutat gran com Girona.
La pena és que aquest cas no és l’únic. A Catalunya hi ha molts Ajuntaments que fa un temps es van dotar d’emissores municipals a les que han anat desproveïnt de recursos fins a tenir-les en condicions precàries i a les que se’ls hi exigeix un servei que no es cobreix i que genera cansament entre els seu personal i entre la mateixa administració que, oh sorpresa, no s’esperava que sense recursos i amb col·laboradors no remunerats o amateurs es pugui fer informació de qualitat.
I així es va empobrint el teixit de mitjans de comunicació i així és com la informació més pròxima va quedant orfe de veus diverses, crítiques i plurals que expliquen amb el filtre del periodisme, allò que passa a casa nostre.
És veritat que tots els Ajuntaments tenen webs, canals d’informació a les xarxes i moltes maneres d’arribar a la gent, però allò que expliquen només és la versió legítima però interessada del que fa un ajuntament o el seu responsable de comunicació.
Així doncs, amb el tancament de FeM Girona (i a l’espera de veure qui entomarà la gestió de l’emissora pública) de moment hi perdem tots i els primers, els professionals que fins ara l’han fet possible. A tots ells, la nostra solidaritat.
Segueix la tònica dels últims dies, jornades assolellades amb intervals de núvols prims davant la costa que apareixeran al matí, seran més trencats durant el dia, i a la tarda vespre, tornaran a reaparèixer. Temperatures entre els 33ºc de màxima i els 17ºc de mínima.
Els pròxims dies, força similars, no serà fins el dijous que refrescarà una mica.
El turisme a Sant Feliu de Guíxols seria una de les causes de la manca d’habitatge social que pateix el municipi, segons l’equip de govern. L’augment de pisos dedicats al lloguer turístic, a més, hauria estat un dels motius de la pujada de preus en el sector immobiliari, que fa que cada vegada es destinin menys pisos a l’habitatge privat.
Des de l’ajuntament afegeixen que estan intentant regularitzar aquests casos, però que cada vegada hi ha menys pisos a l’abast dels pressupostos. Així ha explicat el problema Laura Serrano, regidora d’Acció Social i Habitatge.
Serrano ha afegit que les facilitats que proposa el municipi han generat un «efecte crida» a les zones properes a Sant Feliu. En conseqüència, el nombre de famílies està augmentant. Aquest mes, Sant Feliu ha rebut 15 famílies noves amb empadronament no ordinari.
Sense anar més lluny, a partir d’aquest 6 de juliol es preveu el desnonament d’una familia amb menors a Sant Feliu, al Building Center de la Caixa. La CUP ha denunciat aquest fet, al·legant que es va prometre a aquesta familia un lloguer social. L’entitat bancària s’hi ha acabat negant i aposta ara per desallotjar-los.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.