Explicar que un artista que passa per Cap Roig deixa el públic extasiat no és cap novetat, més quan es revisa el cartell del festival. Però quan és Damien Rice, que ho va aconseguir ell sol armat amb una guitarra (i un piano en algunes ocasions), una tauleta amb dues copes i dues ampolles de vi i poc més de dos focus, la cosa va més enllà de l’èxit musical.

El concert apuntava maneres quan ja al primer tema (Trusty and True) va convertir tot el públic assistent en un cor que l’acompanyava. Després d’una benvinguda al públic assistent i als focs artificials que s’escoltaven (i desconcentraven des de la llunyania), va encadenar «Delicate«, «Elephant» i «9 crimes«. Just acabada la cançó que encetava el seu disc «9» (2006) va obrir la ronda de peticions del públic d’on sortien noms de tots els temes de la seva discografia. Amb tot, va ser «Stoic«, que encara no s’ha publicat, la primera de les peticions que Rice va atendre. També van sonar «Rootless Tree«, «The Professor & La Fille Danse«, «I Don’t Want to Change You«, «Amie» o un medley de «The Blower’s Daughter» acabada amb «Creep» de Radiohead.

Però el concert no va ser en cap cas unidireccional. Arribat el torn de «Vulcano» va demanar a una noia del públic que l’ajudés a cantar-la. La Marta (així es diu la noia) és una antiga coneguda seva que va haver de fer mans i mànigues per recordar la lletra del tema.

Però més de dues hores de concert donen per molt i faltaven un parell de plats forts de la nit. El primer, quan va interpretar «Cannonball» a les fosques, sense micro i amb la guitarra desconnectada i el segon, amb tot un clàssic.

Per a «Cheers Darling» (tema que no pot interpretar quan actúa en festivals amb altres artistes), va comptar amb la col·laboració escènica d’una altra noia del públic «amb parella, que li agradi el vi i no hagi de conduïr» amb la que representaria la història del jove que coneix una noia en una nit de pluja i després d’intentar seduïr-la prenent vi (entre els dos es van veure una ampolla sencera en 10 minuts), la noia li explica que marxa a casa amb la seva parella. No cal dir que el número va fer esclatar tot l’auditori.

De Damien Rice sorprèn el contrast entre l’intimisme de les seves lletres «tristes, depressives o molt depressives», el sentit de l’humor que desprèn dalt de l’escenari i la capacitat de control de la seva veu que cavalca entre el falset subtil i controlat i el crit més estremidor.

Ara l’artista irlandès, que venia de fer concert a Roma, enfila el seu veler cap a Mallorca en una gira que el porta per diferents indrets als quals hi arriba en vaixell. Bonica manera de viure aventures per escriure noves històries, que esperem sentir de nou quan tingui un nou disc.