Ja fa 23 anys que Oasis va publicar el seu segon disc ‘(What’s The Story) Morning Glory?’ el 2 d’octubre de 1995, i, amb motiu de l’aniversari, la reconeguda banda de rock anglesa ha estrenat el videoclip de She’s Electric, una de les cançons de l’àlbum que no va ser triada com a senzill i, per tant, no va tenir vídeo. Tot i que no compta com a nova música, el videoclip ha tingut una gran rebuda per part dels fans d’Oasis, ja que el grup fa 9 anys que no publica nous temes. El videoclip consisteix en els lyrics de la cançó amb un collage de fotos de fons, i, tot i no ser gaire elaborat, els suscriptors de Youtube s’han tornat bojos, deixant milers de comentaris celebrant la «tornada» d’Oasis.
A Per No Dir Res hem cregut que aquesta sorpresa d’Oasis és l’ocasió perfecta per aprofitar i fer un recull dels seus temes més exitosos. ‘(What’s The Story) Morning Glory?’, en la seva versió original, té un total de 12 cançons, i en la versió de vinil s’hi afegeix una tretzena, Bonehead’s Bank Holiday. Es tracta del seu segon disc i ha estat considerat el més exitós, ja que recull les cançons més populars d’Oasis.
La més coneguda és Wonderwall, el tema en què tothom pensa quan es parla d’Oasis, i, segons Noel Gallagher, descriu «amic imaginari que vindrà i et salvarà de tu mateix».
Don’t Look Back In Anger és el cinquè senzill de l’àlbum i va ser publicat posteriorment, el 19 de febrer de 1996. Aquesta cançó és especial perquè va ser el primer cop que la veu principal la va fer Noel Gallagher, i no Liam, el seu germà. No és el tema més conegut d’Oasis, però encara així ha estat molt reconegut. El 2006, la revista Q magazine va realitzar una enquesta, la qual va situar Don’t Look Back In Anger com a la vintena millor cançó de tots els temps. El 2007, la revista NME va ubicar el senzill en el número 14 de la seva llista de «Els millors 50 himnes indie de tots els temps».
El primer senzill del disc és Some Might Say, el qual també es troba a ‘Stop the Clocks’, un àlbum publicat per Oasis el 2006 i que recull els millors temes segons el grup, però que no conté cap cançó nova o inèdita com s’esperava.
Ja fa 23 anys que Oasis va publicar el seu segon disc ‘(What’s The Story) Morning Glory?’ el 2 d’octubre de 1995, i, amb motiu de l’aniversari, la reconeguda banda de rock anglesa ha estrenat el videoclip de She’s Electric, una de les cançons de l’àlbum que no va ser triada com a senzill i, per tant, no va tenir vídeo. Tot i que no compta com a nova música, el videoclip ha tingut una gran rebuda per part dels fans d’Oasis, ja que el grup fa 9 anys que no publica nous temes. El videoclip consisteix en els lyrics de la cançó amb un collage de fotos de fons, i, tot i no ser gaire elaborat, els suscriptors de Youtube s’han tornat bojos, deixant milers de comentaris celebrant la «tornada» d’Oasis.
A Per No Dir Res hem cregut que aquesta sorpresa d’Oasis és l’ocasió perfecta per aprofitar i fer un recull dels seus temes més exitosos. ‘(What’s The Story) Morning Glory?’, en la seva versió original, té un total de 12 cançons, i en la versió de vinil s’hi afegeix una tretzena, Bonehead’s Bank Holiday. Es tracta del seu segon disc i ha estat considerat el més exitós, ja que recull les cançons més populars d’Oasis.
La més coneguda és Wonderwall, el tema en què tothom pensa quan es parla d’Oasis, i, segons Noel Gallagher, descriu «amic imaginari que vindrà i et salvarà de tu mateix».
Don’t Look Back In Anger és el cinquè senzill de l’àlbum i va ser publicat posteriorment, el 19 de febrer de 1996. Aquesta cançó és especial perquè va ser el primer cop que la veu principal la va fer Noel Gallagher, i no Liam, el seu germà. No és el tema més conegut d’Oasis, però encara així ha estat molt reconegut. El 2006, la revista Q magazine va realitzar una enquesta, la qual va situar Don’t Look Back In Anger com a la vintena millor cançó de tots els temps. El 2007, la revista NME va ubicar el senzill en el número 14 de la seva llista de «Els millors 50 himnes indie de tots els temps».
El primer senzill del disc és Some Might Say, el qual també es troba a ‘Stop the Clocks’, un àlbum publicat per Oasis el 2006 i que recull els millors temes segons el grup, però que no conté cap cançó nova o inèdita com s’esperava.
Després de dos anys de silenci, Els Pets, ajudats per en Joan Pons (El Petit de Cal Eril) entren a l’estudi per enregistrar un nou disc amb noves cançons. El disc veurà la llum el proper 19 d’octubre i s’estrenarà en directe al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el proper 16 de desembre, on per cert les entrades estan volant i ja queden molt poques.
Aquests 30 anys han estat el preludi del seu trànsit cap a un pop cada vegada més refinat i menys festiu i, en aquesta nova gira, presentaran un directe que reflectirà un treball refinat, més sofisticat que els anteriors i ple de matisos sonors on la posada en escena per a vestir les cançons, serà tan important com el so.
Gregory Plotkin (Paranormal Activity: Dimensión fantasma) dirigeix aquest slasher sobre un assassí emmascarat que converteix un parc d’atraccions, durant la nit de Halloween, en un camp on assassinar impunement. Al principi, els joves creuaran que tot forma part de l’espectacle, però més endavant s’adonaran que no i els laberints recreatius s’acabaran convertint en una ratera.
A part d’un grup de joves actors i actrius desconeguts que ens poden sonar lleugerament, trobem un cameo de Tony Todd, qui va ser el protagonista de Candyman i que s’ha convertit en una icona del gènere. Hell Fest no inventa la sopa d’ell i tampoc ho pretén. Simplement ens ofereix un slasher ben filmat i efectiu que no decebrà als fans. No vol ni busca introduir elements nous. Plotkin ofereix un producte clàssic amb molt esperit de com es feien els slashers en els 80, amb morts sanguinolentes mostrades a pocs centímetres de la càmera. La part més atractiva de la pel·lícula és la visual. El fet d’ambientar la història en un parc temàtic de terror, dona una oportunitat per fer una fotografia original sense forçar res. Semblant al que va fer el mestre Tobe Hooper a La casa de los horrores. Els jocs d’il·luminació dins els laberints es converteixen en el més destacat de la pel·lícula. Hell Fest és un producte clàssic que ofereix ni més ni menys que allò que esperes veure, fins i tot en l’escena final. Que es podia haver fet molt millor? Sí. Que hi ha slashers infinitament superiors? També. Que el director és molt impersonal? Evident. Però en un temps en què la pel·lícula de terror amb més recaptació és La monja, i que quan la vas a veure per passar por resulta que surts havent vist una comèdia involuntària, creus Hell Fest tampoc està malament i que com a mínim se li valora que sigui honesta amb el seu públic.
