Com en moltes altres coses, també coincideixo amb Josep Pla quan afirma que el paisatge que ens agrada a la gent de l’Empordà no és paisatge feréstec sinó el conreat per la mà dels homes.

«Massa defensors del verd que no en saben res del bosc. Només el trepitgen per caçar bolets sovint sense ser capaços de distingir un ou de reig d’una trompeta de la mort»

Ens agraden els turons de boscos de suros i alzines, sense sota bosc i els pendents de les Gavarres plens d’olivars i vinyes i no pas plens de pins blancs, esquifits i malaltissos que busquen espai fora l’espessor del bosc, envaint sense pausa antics camps de conreu.

És preocupant aquest ecologisme que preserva tot el que es verd sense discriminació. No es poden tallar pins però es pot deixar sense rubor que el bosc no sigui el bosc i que el camp no sigui el camp. Els arbres a les nostres muntanyes han estat un conreu, pelar els suros cada 15 anys, tallar el pins grossos cada 10 anys perquè els més petits trobessin lloc i es fessin també grossos. Tallar les branques més baixes  cada 4 o 5 hiverns, per fer feixines i permetre que el tronc agafés alçada, com a mínim 5 o 6 metres.

Massa defensors del verd que no en saben res del bosc. Només el trepitgen per caçar bolets sovint sense ser capaços de distingir un ou de reig d’una trompeta de la mort.

Però més enllà d’aquest bosc en estat decrèpit de totes les Gavarres, estem a les portes de l’abandonament dels camps. Al meu poble, Mont-ras, han plegat i s’han desfet del bestiar, (es diu així a pagès) dos dels tres pagesos que quedaven. Qui en tindrà cura d’aquests camps petits que combinaven, userdes i sembrats, naps i gira-sols, horts, vinyes i olivars? L’Empordà no serà el mateix sense aquestes taques de colors, renovades estació a estació, si ens  lliurem a mans de boscos i erms.

Potser ens caldrà fer com a Mallorca, on ja fa anys el Govern Balear va crear cicles formatius de margers. Nois i noies especialitzats en la construcció de parets seques, aquelles que a tots ens han enamorat quan anem a ses Illes.

Si no hi posem remei aviat i no som capaços de fer que la gent de pagès es senti important i es guanyi bé la vida, haurem de pagar amb diner públic el conreu dels camps sinó volem perdre aquest paisatge del que tant presumim.