Eli Roth, director de gènere de sèrie B, fa el salt al cinema familiar avalat per un gran estudi. Després de debutar amb Cabin Fever, va esdevenir un director prometedor, va col·laborar amb Tarantino en la saga Hostel i va fer alguns papers com a actor, com per exemple a Malditos bastardos. Malgrat l’èxit inicial, Roth no ha passat de promesa i pel·lícules com Green inferno o Knock, knock no ha tingut cap recorregut, més enllà dels festivals de gènere. De fet la seva etapa de pel·lícules de terror a Sud-amèrica és vergonyosa.
Amb La casa del reloj en la pared ha tingut una segona oportunitat per redimir-se davant la indústria i personalment, crec que l’ha aprofitat bé. Produïda per Amblin, la pel·lícula és una rara avis, d’aquelles que ens agradaria que proliferessin més, però que malauradament primen més les produccions convencionals familiars i infantils, que no pas d’atrevides com aquesta. En els 80, pel·lícules com Una pandilla alucinante, Els caçafantasmes o Gremlins van crear tota una generació que ens hem sentit especialment atrets pel cinema de gènere, per això pel·lícules més actuals com Pesadillas o El alucinante mundo de Norman són tan necessàries. La casa del reloj en la pared no és res més que una pel·lícula de terror per a mainada o una manera que aquests comencin a atreure’s pel gènere. Forma part d’aquell cinema infantil que existia en els 80 i que s’ha deixat de fer per un excés de sobreproteccionisme. No es pot negar que Roth va créixer amb aquestes pel·lícules i ha volgut fer-ne una pels nens d’aquesta generació.
En aquesta ocasió el protagonista és Lewis, un nen de 10 anys, que després de quedar orfe, va a viure a la mansió del seu oncle. Allí descobrirà que aquest és un bruixot i que la casa està plena d’objectes màgics. Un dia, Lewis, sense voler-ho, obrirà la porta al món dels morts.
El repartiment està format per Jack Black, Cate Blanchett, Kyle McLachlan i Owen Vaccaro, tots ells molt encertats, fins i tot Black que se’ns sol ennuegar. Blanchett actua més de secundària, però, una vegada més, està immensa faci el que faci, sigui un Woody Allen, una dolenta de Marvel, un Shakespeare o una bruixa encantadora i de llengua esmolada com és el cas.
Juntament amb la temàtica de terror, la pel·lícula tracta també les relacions d’aquest nen especial amb els altres companys d’escola, i també el bullying, que no deixa de ser un element de terror més.
El disseny de producció de la pel·lícula és impressionant i Roth aconsegueix una cosa molt complicada, convertir la casa en un personatge més.
Amb La casa del reloj en la pared ha tingut una segona oportunitat per redimir-se davant la indústria i personalment, crec que l’ha aprofitat bé. Produïda per Amblin, la pel·lícula és una rara avis, d’aquelles que ens agradaria que proliferessin més, però que malauradament primen més les produccions convencionals familiars i infantils, que no pas d’atrevides com aquesta. En els 80, pel·lícules com Una pandilla alucinante, Els caçafantasmes o Gremlins van crear tota una generació que ens hem sentit especialment atrets pel cinema de gènere, per això pel·lícules més actuals com Pesadillas o El alucinante mundo de Norman són tan necessàries. La casa del reloj en la pared no és res més que una pel·lícula de terror per a mainada o una manera que aquests comencin a atreure’s pel gènere. Forma part d’aquell cinema infantil que existia en els 80 i que s’ha deixat de fer per un excés de sobreproteccionisme. No es pot negar que Roth va créixer amb aquestes pel·lícules i ha volgut fer-ne una pels nens d’aquesta generació.
En aquesta ocasió el protagonista és Lewis, un nen de 10 anys, que després de quedar orfe, va a viure a la mansió del seu oncle. Allí descobrirà que aquest és un bruixot i que la casa està plena d’objectes màgics. Un dia, Lewis, sense voler-ho, obrirà la porta al món dels morts.
El repartiment està format per Jack Black, Cate Blanchett, Kyle McLachlan i Owen Vaccaro, tots ells molt encertats, fins i tot Black que se’ns sol ennuegar. Blanchett actua més de secundària, però, una vegada més, està immensa faci el que faci, sigui un Woody Allen, una dolenta de Marvel, un Shakespeare o una bruixa encantadora i de llengua esmolada com és el cas.
Juntament amb la temàtica de terror, la pel·lícula tracta també les relacions d’aquest nen especial amb els altres companys d’escola, i també el bullying, que no deixa de ser un element de terror més.
El disseny de producció de la pel·lícula és impressionant i Roth aconsegueix una cosa molt complicada, convertir la casa en un personatge més.
La casa del reloj en la pared és molt recomanable per tal que hi porteu els nens i nenes. Tot i que s’espantaran, s’ho passaran molt bé. Aprofiteu el pont que ve, perquè malauradament em temo que pugui passar injustament desapercebuda. Plena de bons moments i idees, es nota que Roth coneix el tema que remena.
