Esquerra Republicana de Calonge i Sant Antoni no assitirà a la festa patronal de la Policia Municipal del proper divendres 9 de novembre si no es retira la invitació a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional.
El grup parlamentari ERC ha presentat una instància on es reclama aquest fet i el portaveu d’Esquerra al consistori, Martí Fonalleras, ha dit que ho troben «inadmissible«, sobretot després de les peticions de les penes de la Fiscalia, i que no comparteixen la justificació que l’alcalde va fer quan va manifestar que s’havien «d’anar normalitzant les relacions», i ha recordat que també té gent del seu partit a la presó.
Diumenge el grup bisbalenc Yes The Music va presentar al Teatre Mundial la seva nova proposta «Yes the Dream» Fem un càsting! un nou espectacle per a tots els públics del que us oferim una crònica visual amb imatges i vídeo
La reprovació unànime de tota l’oposició a la gestió de l’àrea d’afers socials i ciutadania va ser la única nota discordant del ple municipal de la setmana passada. Tot i acabar sent un ple inusual-ment tranquil, deu-n’hi-do la picabaralla que va tenir lloc entre Maite Bravo i la resta de portaveus dels grups de l’oposició…
Xavier Dilmé(CiU) va acusar Bravo de tenir més cura dels okupes que de la gent gran
I tant ell com Xavier Font(Compromís per la Bisbal) de contractar un tècnic contra el criteri de la Intervenció Municipal
Xavier Font
Xavier Dilmé
Òscar Aparicio (Independents per la Bisbal- PSC) va desgranar un seguit de mesures que segons ell estaven a l’abast de la regidoria i no s’han aplicat al llarg del mandat d’aquest equip de govern
L’enfrontament entre la regidora Maite Bravo i Aparició va ser especialment dur fins el punt que interromput una i altra vegada per la regidora d’ICV va tenir que demanar l’empara de l’alcalde per poder desenvolupar la seva argumentació. Aquest era el moment:
Maite Bravo defensava d’aquesta manera la bondat del seu pla social
Primer de tot, abans de començar a parlar d’aquesta pel·lícula, cal aclarir que obre una nova continuïtat. Aquest experiment ja es va fer amb l’estrena de Halloween H20 i es repeteix en aquesta nova La noche de Halloween. La nova pel·lícula del 2018, arriba 40 anys després de l’estrena de l’original de John Carpenter i només té compte la primera pel·lícula. Ignora tot el que va passar posteriorment i per tant, elimina d’un cop dos errors garrafals que varen arrossegar la saga. Primer, Laurie Strode no és la germana de Michael Myers, òbviament, continua viva, i Myers no és un ésser amb poders sobrenaturals. Aquesta línia temporal ha estat oberta per Blumhouse, la productora especialitzada en produccions de terror de baix pressupost, de Jason Blum.
Durant aquests 40 anys que han passat entre les dues pel·lícules, Myers ha estat tancat en un hospital psiquiàtric. Laurie Strode no ha pogut superar els terribles fets de la nit del 31 d’octubre de 1978. Això va fer que serveis socials li arribessin a retirar la custòdia de la seva filla. Actualment, intenta acostar-se a la seva neta. Alhora, s’ha preparat davant la possibilitat que Michael Myers arribés a fugir. La paranoia l’ha portat a convertir la seva casa en una fortalesa. Finalment, Myers aconseguirà a escapar i sembrarà novament el terror als carrers de Haddonfield.
La Laurie Strode d’aquesta pel·lícula no és l’adolescent indefensa de la primera pel·lícula, és una dona de 60 anys forta, valenta i preparada per enfrontar-se al mal encarnat. Al contrari de témer la fugida de Myers, per a Laurie és una bona notícia perquè ara té carta blanca per caçar el monstre que l’ha turmentat des d’aquella nit.
Aquesta nova entrega és un homenatge i una carta d’amor a l’original de Carpenter, al qual cluca l’ullet en més d’una ocasió, i en d’altres li dóna la volta. Tot i no inventar cap concepte nou, no trenca res, com sí que va fer Rob Zombie. Com a fan de l’original m’ha donat exactament el que buscava d’una pel·lícula de Halloween. Insereix moments d’humor, que no estaven en l’original, però que resulten molt frescos.
Dirigeix David Gordon Green que ha comptat amb John Carpenter i Jamie Lee Curtis com a productors, a més que la banda sonora d’aquesta ha anat a càrrec novament de John Carpenter i el seu fill Cody. Ja en els títols de crèdit, el director deixa clara l’admiració que sent per Carpenter i serveix com a metàfora per explicar-nos d’on venim i cap on anem.
La noche de Halloween no té el mateix to que l’original, ja que preval l’entreteniment per sobre del terror, això li fa tenir una identitat pròpia, al mateix temps que es reivindica com successora de l’original.
L’any 1659, el Tractat dels Pirineus va dibuixar una frontera estatal entre dues comarques veïnes, l’Empordà i el Rosselló. L’obstacle polític se sumava al físic, la serralada del Pirineu. Després de tres segles i mig, els mateixos veïns d’una banda i altra ens hem anat creient la frontera, l’hem integrada al nostre subconscient. El mapa s’acaba al Portús i la costum ens porta a agafar l’AP7 sempre cap al sud. La distància pragmàtica amb la Catalunya nord és enorme respecte ciutats molt més llunyanes com, posem per cas, Lleida o Tarragona. I això, com a empordanès, sempre m’ha causat una certa frustració.
Mirant enrere, sap greu que les facilitats que van néixer amb l’entrada a la Unió Europea i la supressió dels controls interns a l’espai Schengen s’hagi notat tan poc en la nostra frontera particular. L’únic gran avenç és el túnel del TGV entre Figueres i Perpinyà. Però en l’escala quotidiana, seguim donant-nos l’esquena. Cal foradar més la frontera i tornar a apropar l’Empordà i el Rosselló.
M’agradaria que l’aposta d’obrir una bona carretera de muntanya entre Tapis i Costoja es repetís també al coll de la Manrella i al de Banyuls. M’agradaria veure trens de rodalies parant a cada poble des de Perpinyà fins a Figueres i Girona. M’agradaria domesticar la carretera que ressegueix la costa de la Marenda, amb túnels que esquivessin els enutjosos revolts entre poble i poble.
Apropar l’Empordà i els Rosselló ens permetria compartir les coses que ens uneixen, que són més de les que sovint recordem, i alhora aprofitar-nos de les que ens separen. És també un luxe poder submergir-se unes hores en la cultura francesa i tornar a ser casa a l’hora de sopar. Ja sigui per anar al carnaval de l’ós, a un concert al Mediator, a la Llibreria Catalana o a comprar a l’Auchan.
Foradar la frontera, però, només dependrà de la voluntat política que hi hagi a banda i banda. Volem viure junts o donar-nos l’esquena? Per sort, sempre tindrem la visió icònica del Canigó que, presidint el paisatge de tota la nostra comarca, ens recorda que hi ha vida a l’altra banda de de les Salines i la Mare de Déu del Mont.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.