Oques Grasses presentaran el seu esperat nou disc a la propera edició de la Telecogresca, que tindrà lloc el 6 d’abril al Parc del Fòrum de Barcelona.
La banda va acomiadar-se dels seus seguidors el desembre de l’any passat amb un concert a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm i des de llavors han estat preparant el seu quart disc, que arribarà a principis de 2019.
Les entrades es poden adquirir a través del web de la Telecogresca amb dues modalitats, una de 17 euros amb l’entrada i una altra de 22 amb un got i dues consumicions.
Avui comença la cursa per escollir quins seran els candidats a millor curtmetratge als premis Gaudí 2019. Hi ha 10 curts seleccionats, i es votaran 4 que passaran a ser candidates oficialment. Hi haurà quatre, i només un d’ells guanyarà el premi a la gala de diumenge 29 de gener, presentada pel Mag Lari.
Entre aquests primers 10 curts seleccionats, hi ha un que està rodat, en part, a l’Empordà.
El maig de l’any que ve hi ha eleccions municipals (també europees i a algunes Comunitats autònomes d’Espanya). Segur que no ho sabíeu perquè sovint, la política municipal de partits passa desapercebuda. No obre portades dels grans mitjans, a menys que hi hagi algun pollastre important als pobles i ciutats.
Es canvien lideratges de partits i molts cops passen desapercebuts. Però… hi ha un gran indicador de quan s’acosten eleccions. Les obres. Però no les obres qualsevol, sinó, les obres «petites». Asfaltatges de carrers, arranjament o construcció d’un parc, etc… és la manera com la política municipal té de dir-nos, ho veu com sí que serveix la feina que fem per al seu dia a dia.
És diferent de les grans obres que sovint generen molèsties. aquestes sí que es fan a principis de mandat per tal de poder ser inaugurades quan s’acosten les eleccions.
Així doncs, vist el resultat i el resultadisme que suposen unes eleccions, potsser valdria la pena que es convoquin eleccions cada any.
Biopic sobre Freddie Mercury, concretament situat entre el 1970 i el 1985, en la seva faceta com a vocalista de Queen.
La pel·lícula ens explica com el cantant Freddie Mercury, el guitarrista Brian May, el bateria Roger Taylor i el baixista John Deacon formen la banda de rock Queen. Seria l’any 1975 quan el seu senzill Bohemian Rhapsody els col·locaria en un primer pla de l’escena musical internacional. Aquest tema és considerat un dels millors temes de la història de la música.
Bohemian Rhapsody ha estat dirigida per Bryan Singer primer i posteriorment per Dexter Fletcher, després que el director d’X-Men fos acomiadat per diferents motius, que dependran de la font a la qual consulteu. En tot cas, només consta acreditat Singer perquè va ser ell qui va rodar la major part de la pel·lícula.
La pel·lícula no deixa de ser la versió oficial que els membres de la banda Brian May i Roger Taylor han volgut ensenyar. Òbviament es pren un munt de llicències cinematogràfiques, això sí, en moments clau de la pel·lícula per accentuar el seu dramatisme. Però el més discutible, des del meu punt de vista, no és que s’hagi blanquejat la història per fer-la més accessible a tots els públics, sinó perquè no s’allunya dels tòpics dels biopics sobre músics, quan es podria haver estat més valenta, innovadora i artística, a l’alçada del grup. La força de la recreació del concert de Weambley del 1985 en els darrers 20 minuts era la que hauria d’haver impregnat la resta del metratge. Els últims 20 minuts que són per posar-se a ballar en mig del cinema, essent un més en el concert. Que aixequi la mà qui no li han vingut ganes de fer-ho.
Sobre el fet de fer la pel·lícula més blanca, que s’ha comentat, no és cert. La bisexualitat, les drogues i la mala vida de Mercury hi apareixen, però sovint veiem les conseqüències dels actes i no els actes en si. Qui demani una altra cosa s’equivoca de pel·lícula, la intenció no és gratar en les parts més truculentes, sinó que la pel·lícula sigui una oda, una carta d’amor a Queen, i com a tal, triomfa. I que consti que això no la fa pitjor pel·lícula, com afirmen algunes crítiques, simplement és una pel·lícula diferent del producte morbós que alguns volien veure.
Tot i l’enfocament més aviat convencional de Bohemian Rhapsody, ni Mercury era convencional, ni ho era Queen i encara menys la seva música. I precisament és la música la que ens acompanya tota l’estona fent que la pel·lícula esdevingui un repàs als greatest hits del grup, així com a moments vitals personals amb els quals hem comptat amb la música de Queen com a teló de fons. Cal dir que els quatre eren músics extraordinaris i que va ser junts que van treure el millor d’ells mateixos?
Us recomano que intenteu comparar els fets que ens narra la pel·lícula amb els reals, com la manera de trobar-se els diferents personatges, el suposat trencament de grup, que no va ser, o el descobriment de Mercury que tenia SIDA molt abans del que ho va fer en realitat, o la confessió al grup de la malaltia, que mai es va produir. Això sí, en pantalla queda molt bé. I que cadascú valori. Potser mentre veus la pel·lícula, no molesta, però quan descobreixes que han falsejat tants moments, alguns es poden entendre més, i d’altres menys.
Pel que fa als actors, és realment remarcable la caracterització de tots ells per assemblar-se als originals. Capítol a part mereix Rami Malek per la seva transformació, tot un repte sobretot en la part final en la qual ha hagut de copiar tots els moviments del concert de Wembley que tots podem veure per You Tube i comparar-lo amb el que ens mostra a la pel·lícula.
Al final ens queda un biopic, molt semblant a altres que ja hem vist amb l’excepcionalitat i grandesa de Queen. Tot i canviar sovint els fets en benefici del dramatisme cinematogràfic, aporta dades interessants sobre la creació dels grans temes del grup, que són absolutament memorables, i siguin certes o no, estan molt bé. Tot i els defectes que li he trobat, la música i la interpretació de Malek els emmascaren i surts amb millors sensacions del cinema de què hauries de fer-ho i t’emociones en molts moments. I és que l’estima que li tenim a Mercury i a Queen és capaç d’engrandir-ho tot.
Aquest és el tercer any que es celebra el Festival d’Experiències Culturals, Som Cultura, que organitza el club d’Identitat i Cultura, del Patronat de Turisme Costa Brava Girona. Durant tot el mes de novembre ajuntaments, museus i entitats diverses organitzen activitats, algunes de les quals expressament, adreçades a estimular un turisme cultural local, interior, per tal de desestacionalitzar el fenomen turístic. Ja sabem que el novembre és un mes que a casa nostra no es considera “turístic”, som al pic de la tardor, pensant ja gairebé en el Nadal i els incentius per sortir de casa, fins ara, eren minsos.
Si hem de fer cas a les xifres, la iniciativa del Club d’Identitat i Cultura evoluciona de manera positiva. El nombre d’activitat programades en la primera edició superava la quarantena i el nombre de participants no va arribar a 2.000. L’any passat, en la segona edició, es van programar més de 60 activitats en què hi van participar poc més de 2.000 persones. En l’edició d’enguany s’han programat un número similar de propostes. Es tracta de visites guiades, tallers, teatralitzacions, concerts, espectacles, conferències, tastos o concursos que ens permeten gaudir i descobrir el patrimoni arquitectònic, cultural, tradicional i popular de les nostres comarques. I a tot això s’hi ha d’afegir, a més, que hi ha un seguit d’activitats que s’han adaptat a persones amb determinades discapacitats, amb una visita que es pot seguir amb llengua de signes, o una altra apta per a visitants amb discapacitat visual.
Trobo que és una iniciativa magnífica i encara ho és més que moltes de les activitats programades són gratuïtes, i les que són de pagament tenen un preu realment popular, de manera que estan a l’abast de tothom. Només cal tenir ganes de descobrir una mica més a fons què amaga el nostre paisatge habitual, quins fons hi ha exactament als nostres museus, d’on surten algunes de les nostres tradicions i aprofitar aquest ventall de propostes. Estic convençut que molts de vosaltres coneixereu coses que us sorprendran. A data d’avui s’han realitzat les activitats programades a l’Alt i el Baix Empordà i a la Garrotxa. Encara queden la Cerdanya, el Ripollès, el Pla de l’Estany, el Gironès i la Selva. Aquestes són d’aquelles iniciatives que, poc a poc, s’aniran guanyant un lloc i es convertiran en imprescindibles. Aprofiteu-ho, entre el web de Som Cultura i trieu l’activitat que us faci més peça, paga la pena.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.