He anat a veure El silencio de otros, un llarg documental d’Almudena Carracedo i Robert Bahar, presentad per Pedro Almodóvar, que recull els testimonis i imatges acumulats en els darrers sis anys sobre la lluita silenciada d’una gran part de la societat, tan denigrada i oblidada com les víctimes i supervivents pels que demanen justícia.
Sí, tota aquesta gent silenciada que apareixen en el documental i molts d’altres, ha treballat sense ajut, sense que els deixessin obrir la boca, i en silenci s’han dirigit a totes les instancies possibles demanant justícia com a víctimes que son dels delictes comesos durant la guerra, la postguerra i la democràcia post franquista, alguns dels qual no prescriuen perque son crims contra la humanitat.
Es tracta de la desaparició de centenars de nadons en hospitals i cases de caritat regides per monges on en acabar la guerra i sobre la falsa mort dels nadons es va muntar un negoci nacional de venda de criatures que va durar fins que algú ho va descobrir i denunciar a començaments del segle XXI.
Es tracta també d’ incomptables foses comunes que hi ha a la península que les autoritats mai no han volgut obrir i quan no ho han pogut impedir-ho s’han negat a qualsevol ajuda.
O de la tortura que ha infringit a detinguts i presoners la caterva de Billys el niño que campen pel país com ciutadans innocents, amb pensions extraordinàries i les solapes carregades de medalles concedides per les autoritats de la democràcia.
Sense comptar els 100.000 desapareguts, una xifra que ens col·loca en el segon lloc de tots els països del mon en aquest tràgic recompte, darrera de la Camboya de Pol Pot.
Però no es només al silenci del que ens parla el títol d’aquest testimoni sorprenent i emocionant, sinó al que neix de la misèria moral dels silenciosos governants d’aquest país, sigui el que sigui el que considerem nostre, que han ignorat tanta ignomínia i s’han posat al costat dels criminals oferint-los-hi impunitat.
De tots els mèrits d’aquest documental jo remarcaria la base inqüestionable sobre la que s’ha estructurat: la guerra i la postguerra i tots els crims i delictes que va provocar vinguessin Del costat que vinguessin, neixen d’un cop d’Estat contra la legalitat establerta i d’ell s’alimenta, igual que la solapada continuació de la seva ideologia que segueix justificant el delicte.
I crec també que a més del silenci del altres, aquest Documental (Premi del Públic al Millor Documental, Festival de Berlín 2018; nominat al millor documental 2018 pels Premis del Cine Europeu), te un altre objectiu més pedagògic potser, el de fer conèixer més el nostre passat vinculat a una guerra de fa 80 anys, les ferides de la qual no s’han tancat encara perque topen amb els entrebancs i la impunitat pels delinqüents que defensa una ideologia franquista que no s’acaba mai.
