El duet de música electrònica The Chemical Brothers han fet saber als seus seguidors que editaran un nou disc a la primavera del 2019. Es dirà “No Geography“, l’editaran sota el segell de Virgin EMI i des de fa uns dies ja en podem escoltar el primer avançament, ‘Free yourself’.
Des del divendres passat ja podem gaudir del videoclip de la cançó i que pots veure a continuació.
La polèmica obra que ha de cobrir de ciment l’espigó de davant del passeig Rius i Calvet a Sant Feliu de Guíxolsva començar el dilluns al matí. El pressupost d’execució és de poc més de 190.000 euros, i inclou la pavimentació, reparar l’estructura i transformar-lo en un espai de passeig, amb llums led i petites baranes als costats. El regidor d’urbanisme, Josep Saballs, va concretar que està previst que l’obra s’acabi al gener del 2019.
Dimarts a les 9 del matí es celebra un ple extraordinariamb l’únic punt d’aprovar el text refós del projecte, que incorpora les modificacions al projecte inicial de la reforma del Passeig Rius i Calvet. . Des de l’oposició, Guíxols des del Carrer critica les maneres de fer del govern, ja que consideren que s’haurien d’haver debatut les al·legacions presentades al ple, i sobretot, fomentar la participació ciutadana en aquest projecte. Afirmen que les presses electorals no han permès que la reforma s’hagi pogut debatre bé al ple.
Tampoc agrada aquesta reforma a la plataforma Alerta Sant Feliu, que ja va convocar una manifestació en contra sota el lema «Prou formigó». També van presentar al·legacions que han estat rebutjades per el govern local. Lamenten la manca de diàleg del consistori, que segons expliquen, es nega a rebre’ls.
Tant Alerta Sant Feliu com Guíxols des del Carrer estaven en contra de l’ús del formigó a l’obra. Consideraven que l’impacte visual seria alt, i proposaven alternatives com fusta o tabla d’acàcia. Però l’Ajuntament no ha volgut canviar el pla inicial, i afirma que l’impacte no serà tal, perquè el formigó serà del mateix color del de les grades que s’estan construint al racó de Garbí de la Badia de Sant Feliu.
Aquesta reforma del Passeig de Rius i Calvet i el racó de garbí ja ha estat polèmica des d’un inici, ja que s’han eliminat elements emblemàtics de Sant Feliu com els balcons de Joan Bordàs, que es tornaràn a col·locar; i l’eliminació de l’estany de la «Pepita», escultura de Joan Rebull, que finalment, gràcies a les pressions ciutadanes, ha estat ubicada en un altre espai al mateix passeig.
Ara que ja he tornat a trepitjar terra ferma, després de volar per sobre les onades del mar i a través de diferent països, tanco els ulls i, els paisatges, el clima meravellós del que he gaudit, forma ja part d’una meravellosa postal que s’inclou dins de la meva col·lecció.
Però realment el més important és el que em guardo a la butxaca: les paraules i els gestos d’aquells que m’han acompanyat en el viatge, uns gestos i unes paraules que tenen en comú un mateix idioma: el que neix dels batecs del cor. Després d’agafar un avió i arribar a Itàlia amb la il·lusió de fer la meva primera presentació a alta mar i fer arribar.
Des de dins i el meu estimat Empordà més enllà dels Pirineus, trobades fortuïtes i no tan fortuïtes amb diferents cultures han creat un ambient de germanor envoltat dels més autèntics sentiments, aquells que no entenen de diferències, sinó de semblances. Cada dia, quelcom més a compartir; cada dia, algú més que formava part d’un grup de persones que compartien paraules i gestos, gestos i paraules que anaven més enllà d’una simple conversa, d’un simple dia. I al cap i a la fi, què hi ha més enllà del que vivim? El que compartim.
I d’això realment ha tractat el meu viatge, de compartir la meva estimació pel que faig i on ho faig, d’escriure i descriure ja no un indret, sinó una forma de mirar i veure el que m’envolta i fer-lo visible amb els meus ulls als altres. I aquests altres han vist el que jo ja sabia: que sóc una privilegiada per poder realitzar els meus somnis a Girona, a l’Empordà i tan sols han fet falta gestos i paraules, paraules i gestos…
Julius Avery dirigeix aquesta pel·lícula produïda per J.J. Abrams que s’ha estrenat amb molt èxit per tots els festivals de gènere, inclòs el de Sitges. D’entrada us confirmen que no es tracta d’una pel·lícula Cloverfield, tal com s’havia rumorejat.
Overlord és una bogeria amb elements de Salvar al soldado Ryan i Zombis nazis. A través d’un inici molt potent, veiem un grup de soldats que s’anticipen un dia al desembarcament de Normandia, ja que perquè aquest tingui èxit, han de destruir una torre de comunicacions que els nazis tenen instal·lada damunt una església.
Tot i que no té el component humorístic de Zombis nazis, a Overlord hi trobareu nazis molt dolents i un mad doctor capaç de totes les atrocitats possibles. La pel·lícula té alguns instants de bogeria i és un blockbuster la mar d’entretingut amb dosis de gore difícils de veure en produccions de Hollywood.
Entre els protagonistes trobem un grup de joves prometedors com Jovan Adepo, Wyatt Russell i Mathilde Ollivier. La veritat és que és mèrit d’ells que els personatges, en principi random, agafin cos i acabis empatitzant amb ells, cosa que no podia semblar que passaria en el seu inici.
Les batalles aèries i de camp són espectaculars, sobretot la del principi a l’avió. Overlord no dona cap treva al repòs, un dels seus valors principals és que té un ritme veloç, el qual es tradueix en una diversió de primera a mesura que canvia de gènere, del bèl·lic al terror.
Tot i tenir cos de blockbuster, Overlord no amaga una ànima de sèrie B i acció pulp capaç de barrejar els millors elements del cinema bèl·lic amb el terror i fantàstic, amb alguna picada d’ullet a Re-Animator. Per cert, si la podeu veure en una sala que tingui un bon so, feu-ho, el so és brutal i un element essencial per gaudir en condicions del que et proposa la pel·lícula.