La solitud mal portada condueix a la desesperació. Hi ha persones que estan soles malgrat viuen en societat i és que l’ésser humà com animal social no només necessita sentir-se acompanyat i reconegut sinó també estimat. Un petó, una carícia, un somriure ens fan la vida suportable. Al segle XXI encara queden pràctiques d’esclavitud i una d’elles és aprofitar-se de la solitud de les persones més febles. Al meu entendre, això és així amb les persones, però també amb les societats i, per força, amb les nacions: una paraula que volen disfressar de lletjor i antigor. Una paraula que volen aïllar.
Per altra banda el millor que ens pot passar en aquesta vida és apassionar-nos de debò. No ser covards amb els nostres sentiments. Menys encara amb els nostres pensaments. Compartint-los descobrirem si són prou interessants, si són viables de portar a la realitat, si són bons per el conjunt, si milloren a aquest conjunt, si l’interpel·len. També si són una bajanada que farà que investiguem, de nou, cap a nosaltres mateixos. Que reflexionem, que repensem, que ens refem.
En solitud tot tendeix a ranci. Però a ranci imbevible.
