Som a punt de tancar l’any turístic 2018 i atès que des de les institucions es segueix comptant l’èxit, pel nombre de persones arribades, crec que des del món empresarial, que és qui ha fet fort aquest país com a marca i com a destinació turística, cal anar aixecant la veu per intentar fixar objectius a mig termini, per exemple, objectius per al 2025.
Cal anar-se preguntant si l’odre de la capacitat receptiva d’una destinació amb prestigi , com vol ser la Costa Brava, l’han d’encapçalar els apartaments no registrats, no legalitzats, seguit dels càmpings, els hotels en tercer lloc i els apartaments.
No hi ha altra destinació a la mediterrània, ni oriental ni occidental, on els hotels només representin el 10% de la capacitat receptiva total i menys que els de la gamma competitiva internacionsl (4 i 5 estrelles) no arribin al 3% de l’oferta. Caldria anr-se preguntant si aquest territori i l’espai marítim que li correspon tenen una capacitat de càrrega superior a la que suporten actualment. Caldria diferenciar entre turisme residencial i turisme de viatges, que sovint sentim posar en la mateixa balança. Caldria anar explicant als notres adolescents, què vol dir ser un turista i què vol dir ser una destinació turística, si volem que la turismofòbia no segueixi creixent i hauríem de saber perquè tenim tantes dificultats per trobar els treballadors necessaris per donar bons serveis, quan les feines vinculades al turisme, són uns professions que faciliten el creixement personal i la relació social.
I malgrat que som un país de tants caps, tants barrets, potser caldria anar fixant un full de ruta, que facilités remar en una direcció concreta. Un plà a 7 anys, no seria una beneïtura.
