Adaptació del llibre de Nic Pizzolatto (True detective), que també ha escrit el guió de la pel·lícula, sota el pseudònim de Jim Hammett. La dirigeix Mélanie Laurent.
Galveston ens narra la història d’un pinxo, Roy, que s’ha salvat de la trampa que li ha parat el seu superior, el cap d’una banda criminal. En plena fugida, rescatarà a Rocky, una prostituta amb qui viatjarà fins a Galveston, Texas, on només es tindran l’un a l’altre mentre es veuran sotjats pels seus perseguidors i pel seu passat.
La vam veure a Sitges, i en podem dir coses molt bones. Tot i un inici desconcertant, les peces es posen a poc a poc al seu lloc i el que semblava una pel·lícula més de mafiosos, baixos fons i el que els americans anomenen despectivament white trush, amb els clixés habituals d’aquest gènere, es converteix a poc a poc en una història de fugida molt tendra i que t’arriba, i dona un gir a la trama.
El secret de la pel·lícula està en el repartiment, format per Ben Foster i Elle Fanning. Foster està genial en el paper de Roy, un pinxo de tornada de tot que creu que el destí li ha tornat allò que es mereix i no mou cap dit per evitar-ho. Fanning, cada dia millor a cada pel·lícula que protagonitza, és Rocky, una jove que fuig d’una situació desesperada amb el seu pare, que fa el que sigui per tal de sortir de casa seva. L’entrada de Roy a la seva vida, li suposa una oportunitat per salvar a la seva germaneta petita de les urpes del seu pare.
Els actors que donen vida els personatges estan perfectes i la relació escrita per Pizzolatto entre Roy, Rocky, i la nena, Tiffany, és preciosa. Tot i viure moments tensos i complicats, és capaç de dibuixar un somriure i escriure un bri d’esperança en la situació que acabarà de manera devastadora. Per això d’inclusió d’un epíleg que potser hauria estat millor que no hi fos, però que actua com a eina de compensació per a l’espectador.
Galveston és una molt recomanable road movie en què prima l’atmosfera i les relacions humanes, i que comença a fugir dels clixés un cop te’ls ha ensenyat tots.