Pel·lícula de terror dirigida per l’holandès Diederik Van Rooijen i protagonitzada per Shay Mitchell.
Cadáver comença amb un exorcisme incontrolable que acaba amb la mort de la jove posseïda. Uns mesos després, la treballadora del torn de nit del dipòsit de cadàvers rep un cos desfigurat. Sola i tancada en els passadissos del soterrani, començarà a experimentar visions, cosa que li farà sospitar que el cos que ha rebut estigui posseït per una força demoníaca.
El primer que em va venir al cap en llegir l’argument va ser la molt bona proposta de terror La autopsia de Jane Doe, protagonitzada per Brian Cox i Emilie Hirsh. Després de veure Cadáver, encara valoro més la primera, perquè amb un argument semblant, la primera és una excel·lent pel·lícula de por, i Cadáver és un fracàs, fins i tot com a sèrie B.
El principi de la pel·lícula ja no indica res de bo. L’escena de l’exorcisme no provoca por, més aviat vergonya. El millor de la pel·lícula és el cert mal rotllo quan la pel·lícula juga a la insinuació en el fred dipòsit de cadàvers. Quan decideix mostrar, la cosa decau i el terror, el poquet que hi havia, desapareix. Tampoc els efectes especials estan ben reeixits i quan els fa servir li resta credibilitat, perquè canten molt.
Cadáver no aporta res de nou a aquest tipus de gènere, i la trama transcorre dins de la previsibilitat. Tot i que curta, la pel·lícula repeteix el mateix esquema de manera reiterativa i acaba fent-se més llarga del que la seva durada indica. Tampoc el repartiment ens manté interessats, a banda de la protagonista, els secundaris són terriblement dolents.
Sincerament, abans d’anar a veure Cadáver, us recomano que recupereu La autopsia de Jane Doe, que amb una idea molt semblant, veureu una bona pel·lícula. Motiu més que demostra que el fet que Cadáver sigui una mala pel·lícula, no és problema de la premissa, sinó de l’execució, direcció, guió i interpretació. Cadáver és un exemple que davant la manca d’idees, el millor és no fer res.
Cadáver comença amb un exorcisme incontrolable que acaba amb la mort de la jove posseïda. Uns mesos després, la treballadora del torn de nit del dipòsit de cadàvers rep un cos desfigurat. Sola i tancada en els passadissos del soterrani, començarà a experimentar visions, cosa que li farà sospitar que el cos que ha rebut estigui posseït per una força demoníaca.
El primer que em va venir al cap en llegir l’argument va ser la molt bona proposta de terror La autopsia de Jane Doe, protagonitzada per Brian Cox i Emilie Hirsh. Després de veure Cadáver, encara valoro més la primera, perquè amb un argument semblant, la primera és una excel·lent pel·lícula de por, i Cadáver és un fracàs, fins i tot com a sèrie B.
El principi de la pel·lícula ja no indica res de bo. L’escena de l’exorcisme no provoca por, més aviat vergonya. El millor de la pel·lícula és el cert mal rotllo quan la pel·lícula juga a la insinuació en el fred dipòsit de cadàvers. Quan decideix mostrar, la cosa decau i el terror, el poquet que hi havia, desapareix. Tampoc els efectes especials estan ben reeixits i quan els fa servir li resta credibilitat, perquè canten molt.
Cadáver no aporta res de nou a aquest tipus de gènere, i la trama transcorre dins de la previsibilitat. Tot i que curta, la pel·lícula repeteix el mateix esquema de manera reiterativa i acaba fent-se més llarga del que la seva durada indica. Tampoc el repartiment ens manté interessats, a banda de la protagonista, els secundaris són terriblement dolents.
Sincerament, abans d’anar a veure Cadáver, us recomano que recupereu La autopsia de Jane Doe, que amb una idea molt semblant, veureu una bona pel·lícula. Motiu més que demostra que el fet que Cadáver sigui una mala pel·lícula, no és problema de la premissa, sinó de l’execució, direcció, guió i interpretació. Cadáver és un exemple que davant la manca d’idees, el millor és no fer res.
