Platja d’Aro comença un programa de formació i inserció laboral
L’Ajuntament de Platja d’Aro llença el Programa Platja d’Aro Professionals 2019 per afavorir la formació i inserció laboral de persones a l’atur en empreses del municipi. De moment, prepararà a 15 ajudants de cuina a través del programa amb vista a que treballin a empreses del municipi. Ja hi ha una desena d’empreses interessades a participar en el programa i està previst iniciar la formació al gener per tenir els estudiants contractats abans de Setmana Santa.
L’objectiu del programa, organitzat per l’Ajuntament de Castell- Platja d’Aro en col·laboració del Consell Comarcal del Baix Empordà, és fomentar la creació de relacions laborals estables i millorar les condicions de treball per oferir una oportunitat a persones sense feina per esdevenir professionals adequats a les necessitats empresarials.
La iniciativa suposa beneficis tant per a les persones participants com per a les empreses col·laboradores. Els estudiants tindran una formació específica dissenyada amb continguts validats per empreses del sector i un contracte de 40 hores setmanals de 6 mesos, remunerat amb l’equivalent al salari mínim interprofessional per a una jornada completa. D’altra banda, les empreses comptaran amb la subvenció de les despeses salarials del contracte i la figura d’un tutor, vinculat al programa, per acompanyar el procés i resoldre dubtes.
Enguany, el programa es planteja incrementar el grau de formació professionalitzadora en diversos àmbits relacionats amb la feina a la cuina, com ara l’organització, les tècniques i la neteja i el manteniment; l’aplicació de normes i condicions higienicosanitàries; la manipulació d’aliments, i la comunicació i el treball en equip.
El vicio del poder
Adam McKay, realitzador de comèdies com Los amos de la noticia o la pel·lícula sobre les hipoteques subprime, La gran apuesta, dirigeix El vicio del poder, centrada en la figura de Dick Cheney (interpretat per Christian Bale), qui va ser vicepresident dels Estats Units durant la presidència de George W. Bush.
Després de fer un repàs als anys de joventut de Cheney, quan era poc més que brossa blanca d’un poble perdut de l’Amèrica profunda, la pel·lícula ens narra al seu meteòric ascens polític. Tot i la seva mediocritat, Cheney va saber situar-se al cantó del poder i per aquest motiu va arribar a tenir una fructífera carrera política, gràcies a l’habilitat de saber-se moure.
Després de fer un repàs als anys de joventut de Cheney, quan era poc més que brossa blanca d’un poble perdut de l’Amèrica profunda, la pel·lícula ens narra al seu meteòric ascens polític. Tot i la seva mediocritat, Cheney va saber situar-se al cantó del poder i per aquest motiu va arribar a tenir una fructífera carrera política, gràcies a l’habilitat de saber-se moure.
Després d’un fals final de la pel·lícula, arriba el moment més esperat, quan George W. Bush (interpretat per Sam Rockwell) proposa la vicepresidència a Dick Cheney, quan aquest tenia un càrrec de consultor a l’empresa Halliburton. Cheney va saber aprofitar-se de la mediocritat i poca capacitat del considerat ovella negra de la família Bush, per aconseguir que la figura de vicepresident fos simbòlica, i aconseguir autèntic poder executiu.
No és que la pel·lícula ens expliqui res que no sabíem dels anys de l’administració Bush, però com tota la història és positiu recordar-la, ja que això ens ajuda a entendre en quin punt ens trobem en el present i quines són les decisions que han portat a l’actual escenari polític internacional. L’anàlisi de la construcció d’una guerra a l’Iraq que pren com a excusa els atacs a les Torres Bessones, i inventar-se l’existència d’unes armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein, són els pilars en què ens construeix el terç final de la pel·lícula.
McKay s’ha envoltat d’actors amb qui ja va treballar a La gran apuesta com Chistian Bale i Steve Carell, als qui s’afegeixen Amy Adams i Sam Rockwell. Christian Bale fa la interpretació perfecta. Bale s’omple de pròtesis, tal i com ja vam veure l’any passat amb Gary Oldman que va interpretar a Winston Churchill a El instante más oscuro. Bale desapareix completament i només veiem el personatge, i concretament a Cheney, ja que l’aspecte de l’actor està tan transformat i la semblança amb l’original és tan gran que només veiem al vicepresident.
El vicio del poder té la capacitat d’explicar amb senzillesa i de manera entenedora les conspiracions polítiques, les lluites de poder i els moviments interessats de tots els personatges. La narrativa recorda molt a la que va fer servir a La gran apuesta, amb moments en què es trenca la quarta paret.
Aquella administració Bush estava marcada per la mediocritat. Bush queda com un autèntic estúpid que no sabia què passava al seu entorn, mentre que Cheney és presentat com el president a l’ombra, responsable de les decisions més fosques de l’era Bush com la guerra de l’Iraq, per beneficiar les petrolíferes dels Estats Units, la creació de Guantánamo o les retallades de les llibertats personals.
La pel·lícula serveix com a reflexió que aquell passat, que molts americans volen oblidar, ens recorda a un present en què el país és liderat per Donald Trump. Sense ser explícit, McKay estableix paral·lelismes. Alguns dels discursos dels republicans d’aquella època, són calcats als que escoltem de l’administració Trump.
Una de les figures clau de la pel·lícula és el paper de l’esposa de Cheney, que exerceix com a personatge a l’ombra del seu marit, el qual manipula i porta allà on ella vol. La relació del matrimoni recorda molt a la que hem vist en la ficció televisiva de House of Cards entre el matrimoni Underwood.
McKay també obre un espai per l’autocrítica i per defensar-se d’aquesta. En un moment de la pel·lícula veiem com els polítics utilitzen els grups d’opinió per posteriorment manipular a la població amb el llenguatge. Una estratègia molt pròpia de la dreta, de la qual també a casa nostra hem vist com s’ha fet servir. El cas és que aquest grup d’opinió s’utilitza per titllar d’esquerranosa la mateixa pel·lícula. És en aquest moment quan s’aixeca un altre dels actors i proclama que explicar la veritat no és ni de dretes ni d’esquerres. I ja la tenim muntada. Una escena brillant que trobareu entre la meitat dels títols de crèdit.
El vicio del poder és una pel·lícula brillant que no ha tingut crítiques brillants als Estats Units perquè és una pel·lícula incòmoda. Tampoc triomfarà als Oscars més enllà de Bale, perquè políticament no interessa mostrar al món les salvatjades que ha fet el país, tot i la crítica interna. Als sectors influents, de qualsevol tendència política, no els interessa exposar-se al món d’aquesta manera. Hi ha una frase brutal a la pel·lícula, quan s’explica que quan els Estats Units fa tortures, no són tortures perquè per definició els Estats Units no fa tortures. Segurament els mateixos acadèmics us voldran despistar amb La favorita i altres coses més intranscendents. I així anem, al final, tal com ens mostra la pel·lícula, l’únic que ens preocupa és la pròxima entrega de Fast & Furious.
En trobareu més sobre El vicio del poder en l’espai de tertúlia d’aquest programa:
Link a ivoox, linl a iTunes, link de descàrrega directa.
No és que la pel·lícula ens expliqui res que no sabíem dels anys de l’administració Bush, però com tota la història és positiu recordar-la, ja que això ens ajuda a entendre en quin punt ens trobem en el present i quines són les decisions que han portat a l’actual escenari polític internacional. L’anàlisi de la construcció d’una guerra a l’Iraq que pren com a excusa els atacs a les Torres Bessones, i inventar-se l’existència d’unes armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein, són els pilars en què ens construeix el terç final de la pel·lícula.
McKay s’ha envoltat d’actors amb qui ja va treballar a La gran apuesta com Chistian Bale i Steve Carell, als qui s’afegeixen Amy Adams i Sam Rockwell. Christian Bale fa la interpretació perfecta. Bale s’omple de pròtesis, tal i com ja vam veure l’any passat amb Gary Oldman que va interpretar a Winston Churchill a El instante más oscuro. Bale desapareix completament i només veiem el personatge, i concretament a Cheney, ja que l’aspecte de l’actor està tan transformat i la semblança amb l’original és tan gran que només veiem al vicepresident.
El vicio del poder té la capacitat d’explicar amb senzillesa i de manera entenedora les conspiracions polítiques, les lluites de poder i els moviments interessats de tots els personatges. La narrativa recorda molt a la que va fer servir a La gran apuesta, amb moments en què es trenca la quarta paret.
Aquella administració Bush estava marcada per la mediocritat. Bush queda com un autèntic estúpid que no sabia què passava al seu entorn, mentre que Cheney és presentat com el president a l’ombra, responsable de les decisions més fosques de l’era Bush com la guerra de l’Iraq, per beneficiar les petrolíferes dels Estats Units, la creació de Guantánamo o les retallades de les llibertats personals.
La pel·lícula serveix com a reflexió que aquell passat, que molts americans volen oblidar, ens recorda a un present en què el país és liderat per Donald Trump. Sense ser explícit, McKay estableix paral·lelismes. Alguns dels discursos dels republicans d’aquella època, són calcats als que escoltem de l’administració Trump.
Una de les figures clau de la pel·lícula és el paper de l’esposa de Cheney, que exerceix com a personatge a l’ombra del seu marit, el qual manipula i porta allà on ella vol. La relació del matrimoni recorda molt a la que hem vist en la ficció televisiva de House of Cards entre el matrimoni Underwood.
McKay també obre un espai per l’autocrítica i per defensar-se d’aquesta. En un moment de la pel·lícula veiem com els polítics utilitzen els grups d’opinió per posteriorment manipular a la població amb el llenguatge. Una estratègia molt pròpia de la dreta, de la qual també a casa nostra hem vist com s’ha fet servir. El cas és que aquest grup d’opinió s’utilitza per titllar d’esquerranosa la mateixa pel·lícula. És en aquest moment quan s’aixeca un altre dels actors i proclama que explicar la veritat no és ni de dretes ni d’esquerres. I ja la tenim muntada. Una escena brillant que trobareu entre la meitat dels títols de crèdit.
El vicio del poder és una pel·lícula brillant que no ha tingut crítiques brillants als Estats Units perquè és una pel·lícula incòmoda. Tampoc triomfarà als Oscars més enllà de Bale, perquè políticament no interessa mostrar al món les salvatjades que ha fet el país, tot i la crítica interna. Als sectors influents, de qualsevol tendència política, no els interessa exposar-se al món d’aquesta manera. Hi ha una frase brutal a la pel·lícula, quan s’explica que quan els Estats Units fa tortures, no són tortures perquè per definició els Estats Units no fa tortures. Segurament els mateixos acadèmics us voldran despistar amb La favorita i altres coses més intranscendents. I així anem, al final, tal com ens mostra la pel·lícula, l’únic que ens preocupa és la pròxima entrega de Fast & Furious.
En trobareu més sobre El vicio del poder en l’espai de tertúlia d’aquest programa:
Link a ivoox, linl a iTunes, link de descàrrega directa.
Tecnologia i oci digital amb Josep Lluís Vidal 22/01/2019
/
RSS Feed
Aquests són els temes que hem tractat avui a la secció de tecnologia i oci digital:
- Les trampes de les xarxes com ’10 Years Challenge’ o les cadenes de text
- Whatsapp ja ha implementat la funció que limita a cinc vegades el reenviament de missatges
- Google t’avisarà de la ubicació dels radars a les carreteres
Escolta la secció aquí:
El vicio del poder
Adam McKay, realitzador de comèdies com Los amos de la noticia o la pel·lícula sobre les hipoteques subprime, La gran apuesta, dirigeix El vicio del poder, centrada en la figura de Dick Cheney (interpretat per Christian Bale), qui va ser vicepresident dels Estats Units durant la presidència de George W. Bush.
Després de fer un repàs als anys de joventut de Cheney, quan era poc més que brossa blanca d’un poble perdut de l’Amèrica profunda, la pel·lícula ens narra al seu meteòric ascens polític. Tot i la seva mediocritat, Cheney va saber situar-se al cantó del poder i per aquest motiu va arribar a tenir una fructífera carrera política, gràcies a l’habilitat de saber-se moure.
Després de fer un repàs als anys de joventut de Cheney, quan era poc més que brossa blanca d’un poble perdut de l’Amèrica profunda, la pel·lícula ens narra al seu meteòric ascens polític. Tot i la seva mediocritat, Cheney va saber situar-se al cantó del poder i per aquest motiu va arribar a tenir una fructífera carrera política, gràcies a l’habilitat de saber-se moure.
Després d’un fals final de la pel·lícula, arriba el moment més esperat, quan George W. Bush (interpretat per Sam Rockwell) proposa la vicepresidència a Dick Cheney, quan aquest tenia un càrrec de consultor a l’empresa Halliburton. Cheney va saber aprofitar-se de la mediocritat i poca capacitat del considerat ovella negra de la família Bush, per aconseguir que la figura de vicepresident fos simbòlica, i aconseguir autèntic poder executiu.
No és que la pel·lícula ens expliqui res que no sabíem dels anys de l’administració Bush, però com tota la història és positiu recordar-la, ja que això ens ajuda a entendre en quin punt ens trobem en el present i quines són les decisions que han portat a l’actual escenari polític internacional. L’anàlisi de la construcció d’una guerra a l’Iraq que pren com a excusa els atacs a les Torres Bessones, i inventar-se l’existència d’unes armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein, són els pilars en què ens construeix el terç final de la pel·lícula.
McKay s’ha envoltat d’actors amb qui ja va treballar a La gran apuesta com Chistian Bale i Steve Carell, als qui s’afegeixen Amy Adams i Sam Rockwell. Christian Bale fa la interpretació perfecta. Bale s’omple de pròtesis, tal i com ja vam veure l’any passat amb Gary Oldman que va interpretar a Winston Churchill a El instante más oscuro. Bale desapareix completament i només veiem el personatge, i concretament a Cheney, ja que l’aspecte de l’actor està tan transformat i la semblança amb l’original és tan gran que només veiem al vicepresident.
El vicio del poder té la capacitat d’explicar amb senzillesa i de manera entenedora les conspiracions polítiques, les lluites de poder i els moviments interessats de tots els personatges. La narrativa recorda molt a la que va fer servir a La gran apuesta, amb moments en què es trenca la quarta paret.
Aquella administració Bush estava marcada per la mediocritat. Bush queda com un autèntic estúpid que no sabia què passava al seu entorn, mentre que Cheney és presentat com el president a l’ombra, responsable de les decisions més fosques de l’era Bush com la guerra de l’Iraq, per beneficiar les petrolíferes dels Estats Units, la creació de Guantánamo o les retallades de les llibertats personals.
La pel·lícula serveix com a reflexió que aquell passat, que molts americans volen oblidar, ens recorda a un present en què el país és liderat per Donald Trump. Sense ser explícit, McKay estableix paral·lelismes. Alguns dels discursos dels republicans d’aquella època, són calcats als que escoltem de l’administració Trump.
Una de les figures clau de la pel·lícula és el paper de l’esposa de Cheney, que exerceix com a personatge a l’ombra del seu marit, el qual manipula i porta allà on ella vol. La relació del matrimoni recorda molt a la que hem vist en la ficció televisiva de House of Cards entre el matrimoni Underwood.
McKay també obre un espai per l’autocrítica i per defensar-se d’aquesta. En un moment de la pel·lícula veiem com els polítics utilitzen els grups d’opinió per posteriorment manipular a la població amb el llenguatge. Una estratègia molt pròpia de la dreta, de la qual també a casa nostra hem vist com s’ha fet servir. El cas és que aquest grup d’opinió s’utilitza per titllar d’esquerranosa la mateixa pel·lícula. És en aquest moment quan s’aixeca un altre dels actors i proclama que explicar la veritat no és ni de dretes ni d’esquerres. I ja la tenim muntada. Una escena brillant que trobareu entre la meitat dels títols de crèdit.
El vicio del poder és una pel·lícula brillant que no han tingut crítiques brillants als Estats Units perquè és una pel·lícula incòmoda. Tampoc triomfarà als Oscars més enllà de Bale, perquè políticament no interessa mostrar al món les salvatjades que ha fet el país, tot i la crítica interna. Als sectors influents, de qualsevol tendència política, no els interessa exposar-se al món d’aquesta manera. Hi ha una frase brutal a la pel·lícula, quan s’explica que quan els Estats Units fa tortures, no són tortures perquè per definició els Estats Units no fa tortures. Segurament els mateixos acadèmics us voldran despistar amb La favorita i altres coses més intranscendents. I així anem, al final, tal com ens mostra la pel·lícula, l’únic que ens preocupa és la pròxima entrega de Fast & Furious.
En trobareu més sobre El vicio del poder en l’espai de tertúlia d’aquest programa:
Link a ivoox, linl a iTunes, link de descàrrega directa.
No és que la pel·lícula ens expliqui res que no sabíem dels anys de l’administració Bush, però com tota la història és positiu recordar-la, ja que això ens ajuda a entendre en quin punt ens trobem en el present i quines són les decisions que han portat a l’actual escenari polític internacional. L’anàlisi de la construcció d’una guerra a l’Iraq que pren com a excusa els atacs a les Torres Bessones, i inventar-se l’existència d’unes armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein, són els pilars en què ens construeix el terç final de la pel·lícula.
McKay s’ha envoltat d’actors amb qui ja va treballar a La gran apuesta com Chistian Bale i Steve Carell, als qui s’afegeixen Amy Adams i Sam Rockwell. Christian Bale fa la interpretació perfecta. Bale s’omple de pròtesis, tal i com ja vam veure l’any passat amb Gary Oldman que va interpretar a Winston Churchill a El instante más oscuro. Bale desapareix completament i només veiem el personatge, i concretament a Cheney, ja que l’aspecte de l’actor està tan transformat i la semblança amb l’original és tan gran que només veiem al vicepresident.
El vicio del poder té la capacitat d’explicar amb senzillesa i de manera entenedora les conspiracions polítiques, les lluites de poder i els moviments interessats de tots els personatges. La narrativa recorda molt a la que va fer servir a La gran apuesta, amb moments en què es trenca la quarta paret.
Aquella administració Bush estava marcada per la mediocritat. Bush queda com un autèntic estúpid que no sabia què passava al seu entorn, mentre que Cheney és presentat com el president a l’ombra, responsable de les decisions més fosques de l’era Bush com la guerra de l’Iraq, per beneficiar les petrolíferes dels Estats Units, la creació de Guantánamo o les retallades de les llibertats personals.
La pel·lícula serveix com a reflexió que aquell passat, que molts americans volen oblidar, ens recorda a un present en què el país és liderat per Donald Trump. Sense ser explícit, McKay estableix paral·lelismes. Alguns dels discursos dels republicans d’aquella època, són calcats als que escoltem de l’administració Trump.
Una de les figures clau de la pel·lícula és el paper de l’esposa de Cheney, que exerceix com a personatge a l’ombra del seu marit, el qual manipula i porta allà on ella vol. La relació del matrimoni recorda molt a la que hem vist en la ficció televisiva de House of Cards entre el matrimoni Underwood.
McKay també obre un espai per l’autocrítica i per defensar-se d’aquesta. En un moment de la pel·lícula veiem com els polítics utilitzen els grups d’opinió per posteriorment manipular a la població amb el llenguatge. Una estratègia molt pròpia de la dreta, de la qual també a casa nostra hem vist com s’ha fet servir. El cas és que aquest grup d’opinió s’utilitza per titllar d’esquerranosa la mateixa pel·lícula. És en aquest moment quan s’aixeca un altre dels actors i proclama que explicar la veritat no és ni de dretes ni d’esquerres. I ja la tenim muntada. Una escena brillant que trobareu entre la meitat dels títols de crèdit.
El vicio del poder és una pel·lícula brillant que no han tingut crítiques brillants als Estats Units perquè és una pel·lícula incòmoda. Tampoc triomfarà als Oscars més enllà de Bale, perquè políticament no interessa mostrar al món les salvatjades que ha fet el país, tot i la crítica interna. Als sectors influents, de qualsevol tendència política, no els interessa exposar-se al món d’aquesta manera. Hi ha una frase brutal a la pel·lícula, quan s’explica que quan els Estats Units fa tortures, no són tortures perquè per definició els Estats Units no fa tortures. Segurament els mateixos acadèmics us voldran despistar amb La favorita i altres coses més intranscendents. I així anem, al final, tal com ens mostra la pel·lícula, l’únic que ens preocupa és la pròxima entrega de Fast & Furious.
En trobareu més sobre El vicio del poder en l’espai de tertúlia d’aquest programa:
Link a ivoox, linl a iTunes, link de descàrrega directa.
