Nova pel·lícula del realitzador grec Yorgos Lanthimos (Canino, El sacrificio de un ciervo sagrado). La favorita ens narra les maquinacions polítiques durant el regnat d’Anna Estuard, la primera reina de la Gran Bretanya i la darrera monarca de la casa dels Estuard.
La pel·lícula s’ambienta entre el 1702 i el 1707. Olivia Colman, interpreta a la reina Anna, Rachel Weisz és Sarah Churchill, la duquessa de Marlborough, una noble de matrimoni que ha aconseguit posicionar-se en el cercle més íntim de la reina, i Emma Stone és Abigail, una parenta llunyana de la duquessa, una arribista que intenta convertir-se en la millor amiga de la reina i la millor consellera, mentre desperta el recel de la duquessa. Entre Sarah i Abigail s’establiran unes lluites per fer-se amb el favor, també en el llit, de la reina.
La favorita és d’aquelles pel·lícules fetes amb la clara intenció d’emportar-s’ho tot en la temporada de premis. Lanthimos ha cregut que ja li tocava començar a rebre premis grossos i ha apostat per fer una pel·lícula més convencional del que acostuma i fer un producte d’època que faci les delícies de jurats i acadèmics.
La favorita té un disseny de producció fantàstic i un vestuari meravellós, i segurament aquí acabin els meus elogis a aquesta pel·lícula. Pel que fa a les actrius, destaca per damunt de totes elles una impressionant Olivia Colman. Tot i que la campanya se li ha fet a Emma Stone, el seu paper està per molt sota del treball de Colman. Cal esmentar que per una vegada que es mostren els pits d’Emma Stone, Lanthimos hagi tingut la poca decència de fer-ho de manera totalment gratuïta, quan podia haver-ho fet en altres moments en què no ho era o directament no fer-ho, ja que no deixa de ser només un reclam comercial. Tornant a les actrius, el duel interpretatiu no és tal. Colman es menja a Stone i en menor mesura també a Weisz. Segurament no s’ha posat el focus a Colman pel seu currículum televisiu, però que en aquesta pel·lícula està tres dimensions amunt per sobre les altres dues actrius principals. Pel que fa als intèrprets masculins, Nicholas Hoult i Mark Gatiss són homes decoratius, sense cap profunditat, ni dimensió, ni tampoc tenen res a aportar. Com si no hi fossin.
La favorita és una pel·lícula avorrida i excessivament clàssica pel que se suposa que és un realitzador trencador i polèmic. El segell personal del director el trobem en la pretensiositat de la proposta, denominador comú del cinema de Lanthimos. Els efectes de càmera que utilitza, que els sulls de peix, per exemple, no deixen de ser això, efectes estilístics que no aporten ni ajuden en res a la narrativa ni fan la història que ens narra millor, ni tampoc ens remouen a l’espectador.
Lanthimos s’obstina, una vegada més en imitar a Kubrick. En la comparació, el realitzador grec sempre hi surt perdent i sembla que li manqui un estil propi. En aquesta ocasió vol apropar-se en el Kubrick de Barry Lyndon, que es fa molt evident en els moments en què il·lumina les escenes nocturnes amb la llum de les espelmes. Tot i que els seus referents van més enllà de Kubrick, podríem citar Eva al desnudo, o el més evident, la María Antonietta de Sophia Coppola, de la que sembla haver copiat fil per randa la seva estètica.
Lanthimos encara gaudeix de la gràcia que li dona la crítica, faci el que faci. És indubtable que aquesta pel·lícula està per sota de les anteriors del director, ens agradin aquestes més o menys. De vegades, La favorita resulta confusa en la seva narrativa. Al final, és una pel·lícula de palau més, de les fluixetes, amb un afegit d’apoderament femení que la fa més actual. La favorita és una pel·lícula que ha arribat inflada i que com un bunyol de vent, està completament buida per dintre.