L’escena de final de Múltiple, l’última pel·lícula d’M. Night Shyamalan, connectava aquella pel·lícula amb El protegido, i establia un univers compartit. El següent pas era fer una nova pel·lícula que servís com a seqüela d’ambdues. Glass (Cristal) arriba 18 anys després que Shyamalan plantegés una pel·lícula de superherois quan ningú sabia què fer-ne amb ells. En aquella època feia només sis mesos de l’estrena d’X-Men de Bryan Singer i quedava un any i mig perquè s’estrenés l’Spider-Man de Sam Raimi, dues pel·lícules que varen canviar el gènere de superherois en el cinema, i del qual avui en dia en vivim una època d’esplendor. Aleshores, Disney no sabia com vendre la pel·lícula perquè considerava que els còmics i els superherois era cosa de quatre de «frikis». El mateix Shyamalan ens va explicar a Sitges que durant la promoció tenia prohibit esmentar els termes còmic i superherois. Així estaven les coses aleshores. Jo mateix recordo que em va sorprendre molt en veure El protegido perquè no en tenia ni idea de la inclusió de la temàtica de còmic, i descobrir al llarg del metratge que Bruce Willis era un superheroi i Samuel L. Jack un brivall. Havia vist una pel·lícula de superherois amb una història clàssica dels còmics, sense saber-ho anticipadament.
Però anem per Glass (Cristal) i comencem per una breu sinopsi. En el tancament d’aquesta trilogia, David Dunn haurà de lluitar contra l’aliança que ha fet Elijah Price amb La Bèstia, la personalitat dominant de Kevin Wendell Crumb.
Glass (Cristal) porta impresa l’empremta de Shyamalan des del primer fotograma. El director de Philly ha fet una pel·lícula de superherois a contracorrent dels cànons actuals, i ens encanta. En la diversitat del gènere està la seva riquesa i en ell hi caben pel·lícules èpiques, ambicioses i grandiloqüents com Vengadores: Infinity War, com propostes més intimistes i psicològiques com Glass (Cristal).
Aquesta és una pel·lícula que aprofundeix en la psique del superheroi i en la del brivall. Quines són les seves motivacions i quin seria en el seu encaix en el món real.
Shyamalan juga amb l’espectador de manera constant. Primer, quan la pel·lícula fa el primer gir i trasllada l’escenari en un centre psiquiàtric del qual pràcticament no ens mourem, i després, en la part final, quan Shyamalan ens promet un escenari i una batalla definitiva com les de les pel·lícules de superherois, i acaba trencant les nostres expectatives en un final absolutament anticlimàtic.
Glass (Cristal) amplia el que ens mostrava El protegido i ho porta més enllà. El discurs que el còmic de superherois és una manera secreta d’explicar a la població històries i missatges ocults.
També és sensacional com introdueix alguns flashbacks, a través de metratge descartat d’El protegido, i com en un moment determinat utilitza aquest metratge per relacionar aquella pel·lícula i Múltiple en un tren. Absolutament magistral.
Bruce Willis recupera el personatge de David Dunn, Samuel L. Jackson el d’Elijah Price, James McAvoy el de Kevin Wendell Crumb i altres personalitats i Ana Taylor-Joy el de Casey Cooke. S’incorpora Sarah Paulson en el paper de la psiquiatra Ellie Staple. De tots ells, destaco Samuel L. Jackson que enganya a tothom, a l’espectador també. Jackson està magnífic, com feia molt de temps que no veiem. I a part, perquè menja a part, James McAvoy. A Múltiple ja ho feia bé, però aquí, la familiaritat amb els personatges estan tant, que sembla que li costi poc canviar de personalitat. I això fa que sigui fàcil per nosaltres de seguir, i tenir constància de qui interpreta McAvoy amb un simple gest.
Com és habitual, en les pel·lícules de Shyamalan, trobem un gir final, que, no ser tan brusc com en algunes ocasions, és molt orgànic i dona sentit a algunes de les coses que havíem vist i que feia la impressió de pèrdua de solidesa narrativa. I ho fa en homenatge a un altre dels recursos típics dels còmics de superherios, com les societats secretes a l’estil del Club foc infernal dels còmics dels X-Men.
També cal treure’s el barret davant el director de fotografia pel joc de colors i il·luminació de la pel·lícula. El responsable ha estat Mike Gioulakis, que ja havia treballat amb Shymalan a Múltiple i amb David Robert Mitchell a It follows i Lo que esconde Silver Lake. Amb aquests precedents, no és d’estranyar el resultat espectacular.
Glass (Cristal) és una pel·lícula de la qual gaudiran tant els fans de Shyamalan, com els dels còmics de superherois, menys ho faran aquells que han descobert els superherois a través del cinema i no dels còmics perquè a allò que Shyamalan homenatja més enllà dels superherois és el còmic i els seus lectors. Shyamalan dissecciona i analitza la psique dels personatges de còmics, representats bàsicament en les figures d’El protector, Mr. Glass i La Bèstia.
A Glass (Cristal) en prou feines i trobareu acció. Tot es construeix molt a base de converses diàlegs i anàlisi. La pel·lícula et deixa tocat i el final és com a mínim pertorbador. Al final no vaig poder apartar la mirada dels títols de crèdit per assimilar tot el que havia vist. I dies després de veure-la encara l’estic paint. Estem davant una pel·lícula complexa que no és fàcil i que, igual que va passar amb El protegido, no serà entesa per molta gent i d’altres es decebran perquè n’esperaven alguna altra cosa. Per mi és una pel·lícula magnífica, i un tancament contundent a la trilogia, que crea una personalitat pròpia i no s’erigeix com una continuació neta ni d’El protegido ni de Múltiple.
Trobaràs una extensa tertúlia sobre la pel·lícula en el nostre podcast. A partir del minut 39, sense espòilers i una segona part, a partir del minut 58, plena d’espòilers.Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a ivoox.