Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà

El plaer militant de llegir els diaris del diumenge

Play Episode Pause Episode

1x

00:00 /

iVoox

RSS Feed

Share

Link

Embed

Hi ha moltes coses que proporcionen plaer a la vida. Des dels que són fortuïts i inesperats, com quan et trobes un bitllet perdut als pantalons, fins als moments buscats que un mateix es regala a vida.

Els meus plaers són senzills. Un dels que més m’agrada, a banda del jazz en viu i el teatre, és gaudir de la premsa dominical. Ja em ve d’abans d’estudiar la carrera de periodisme. Trobar un local, a ser possible assolellat, estendre el diari a la taula, demanar un cafè i gaudir de les pàgines amb calma i plenitud; recórrer les seccions i sentir-te cridat pels reportatges, per les fotos dels articles, per les cròniques, per l’opinió. Disfrutar del gran i complex producte que és un diari en paper, amb totes les seves perfectes imperfeccions, em porta en un estat de felicitat proustiana.

Aquesta petit regal setmanal normalment no el puc fer els dies de cada dia. En els dies feiners consumeixo més informació que la que mail llegire en diumenge. Però la dosi d’informació que em poso en vena de dilluns a dissabte sol ser més frenètica, en més suports, amb més inputs, més xarxes, més tuits, més mòbil, més pressa, més llegir en diagonal, més batibull, més ràpid, més comentari i contracomentari, més faltes d’ortografia, més buidor. En definitiva, menys plaent. Per mi, això és el món digital. En canvi, el diari de diumenge, que acompanya el cafè de mig matí, em trasllada a una serenor feliç.

El món digital té avantatges, certament. La immediatesa, la facilitat d’accedir a continguts, la gratuïtat en molts casos. Però el diari de diumenge no el vull llegir al mòbil, encara que sigui còmode per mi, perquè vull participar d’un ritual més tàctil, més humà, més lent. Buscar el bar de plaça, cercar la taula, a ser possible que hi toqui el sol, començar la lectura i deixar passar els minuts i regalar-me aquell tros de dia per mi. Fer allò que les pàgines no s’arruguin, respirar tinta. Això només m’ho dóna el producte en paper, en els diaris i revistes.

I és clar. Em provoca un cert dolor, no ho amago, veure com estem vivint una transformació en el consum de la premsa tradicional en aquest format. I ja no és només qüestió de preu. Sabem que hi ha molts llocs on el diari te’l regalen, en alguns bars, cafeteries, restaurants, trens… I veus que molta gent no els agafa, com si no anés amb ells. Veus els estancs i llibreries on la gent compra bonament cromos i bonolotos i el diari està allà, com esperant a ser comprat. Perquè amb el mòbil ja ho tens tot, i amb informació més actualitzada, l’aparell no pesa res, i quan te’n canses de les notícies dels quatre llampats de la política, saltes a veure els whatsapps de la família i tan contents.

Em dol, em neguiteja perquè és la meva professió i en un diari vaig començar.

Però almenys els diumenges seguiré militant. I tant de bo trobés el moment de fer-ho els altres dies.