El cap de setmana passat estàvem al backstage del Festival Itaca amb altres companys de la ràdio tot esperant per entrevistar als cantants i de cop vam veure que un noi parlava amb el Lildami i li treia una goma i li feia un truc de màgia amb el qual el jove cantant va quedar al·lucinant.
L’equip de Capital va fer un treball d’investigació i el va localitzar i avui parlem amb ell, és el mag Sanyes i avui hem parlat amb ell al Matí Capital.
Ceramistes i responsables municipals han visitat aquests dies la fira anual Cèramica que es celebra a la localitat toscana de Montelupo Fiorentino, una de les més importants a Itàlia d’artesania vinculada a la terrissa, i que tradicionalment ha estat el centre de producció de ceràmica més important de la ciutat de Florència. En el transcurs de la visita es van reunir amb representants del col·lectiu de ceramistes, una trobada que s’emmarca en el projecte europeu COOP’ART que té per objectiu el foment de la artesania pròpia de les regions europees que en formen part, i també van visitar el majestuós Museu della Ceramica, que es troba en la mateixa localitat.
En les reunions preparatòries de la candidatura s’havia acordat incloure un estudi que permetés establir un nou model de fira de ceràmica per a la ciutat pel 2020. Aquest estudi es va presentar el gener passat a la Bisbal, i recull un conjunt de bones pràctiques en esdeveniments firals de ceràmica a nivell europeu així com la realització d’una visita tècnica de prospecció a dos d’aquests esdeveniments firals o culturals identificats en l’estudi, un d’ells Cèramica.
La fira Cèramica va néixer fa 27 anys amb l’objectiu de rellançar la tradició mil·lenària i esdevé un espai on es pot aprendre, compartir i cooperar amb altres professionals del sector. Durant tres dies, es converteix en l’escenari on cada any empreses locals, experts de la indústria i artistes de renom nacional i internacional es troben amb el públic potencial i comparteixen coneixements i experiències.
La ciutat que acull la fira Montelupo Fiorentino és una ciutat de la Toscana italiana situada a 35 metres sobre el nivell del mar, una superfície de 25 quilòmetres quadrats i uns 13.000 habitants, característiques totes elles força similars a la Bisbal. També com succeeix a la capital del Baix Empordà, la ceràmica és un dels sectors econòmics més importants per la localitat toscana, tant a nivell d’activitat econòmica com d’identitat territorial i atractiu cultural i turístic.
Els bascos Berri Txarrak van oferir durant l’Ítaca Sant Joan de l’Estartit el darrer concert a l’Empordà i és que el mític grup plega aquesta tardor. Vam poder conversar amb en Gorka, just al finalitzar el seu concert.
Allò que estàs tranquil·lament parlant amb en Lildami i de cop apareix en Josep Valldeneu d’Oques Grasses a dir-hi la seva i més tard és en Guillem Realp qui ens parla de cases de fusta. Tot molt normal oi?
Pots escoltar aquesta conversa que vam fer durant el Festival Ítaca de Sant Joan a l’Estartit a continuació:
Ja pots escoltar el programa d’avui
En breu sortirà publicat, esperem que abans de Nadal, L’Escrita vol.2. Editorial Sidillà. És la segona part de la guia empordanesa del Clan Escrita, una colla d’intel·lectuals no reeixits autòctons de l’Empordà. La primera part està esgotada i en espera d’una segona, o tercera, edició ara no ho sé. S’hi percep, en aquests papers, un amor incondicional per el territori que els ha vist créixer i una mirada amb una certa desesperança mai mancada de rigor còmic i humor científic.
Exactament la publicació s’entitula L’Escrita. L’única guia de l’Empordà feta amb ideia. Podria ser que encara trobéssiu algun exemplar del primer volum a la llibreia El Cucut de Torroella de Montgrí. Us en faré un tastet:
Si a la primera part es van centrar en descriure els límits del territori – ells ens diuen que a Girona hi ha només tres comarques: Empordà, Selva i Muntanya fent una clara referència a Pella i Forgas- i en descriure, també, els poblats prehistòrics i monuments megalítics, coves i avencs, i arbustives titàniques… en aquest segon volum ens parlen de raconades idíl·liques com Cala Portella, entre Begur i Palafrugell, un llogarret que fins al S.XIX se’n va dir Cala Esclava perquè s’hi venia i comprava gent. O el camí de les escales d’en Gimeno, sí el pintor, que s’hi passava dies pintant la costa, i que pujant-les s’hi va trencar el turmell i va seguir pintant amb el dolor, aconseguint aquella tècnica pictòrica contundent i dolorosa com el mal que sentia. També ens parlen del Pi d’en Gallaranic on podeu sentir un plaer orgàsmic introduint els seus fruits per on us convingui. O l’avenc de la cigala del Montgrí que amb una gran xemeneia es fica dins el mar, i on la llegenda diu que les dones de l’Estartit hi quedaven prenyades. Una de les aportacions més destacades és la localització del mirador de l’Antònia, un estimball al mar que per les minves de gener, mirant fixament cap a l’oest – fins i tot indiquen graus- es pot veure la creuta del Antònia, el barco torpedinat pels nacionals. I no només això també ens indiquen els locals, bars i restaurants, més autèntics de la contrada. Ambients no recomanables per gent sensible o fàcilment impressionable.
Ara bé, si un capítol em té fascinat, és el que fa menció a la gastronomia local. Els del Clan Escrita en són experts. Lluny de gastronomies petulants ens parlen de plats senzills, gairebé de subsistència, oblidats per els restaurants i les cuines actuals. Tenim doncs el vistós plat de Carnagots, de començament d’estiu, amb la sempre polèmica discussió si cal cuinar-los amb els filtragos o cal treure’ls abans de posar al foc. O el guisat de Serul·lus que ara se sol condimentar amb pistatxos, o festucs, enlloc dels fenrolls històrics que se n’ha perdut la mena. En aquest sentit, haig d’afegir, que pagesos de Torroella de Montgrí liderats per el director del Museu de la Mediterrania n’estan plantant al Tamariuà del poble, una zona d’horta, i també al municipi d’Ullà enfilada al Montgrí per determinar quin és el millor lloc per recuperar el tubercle. Els del Clan van parlar amb el director del museu, el Sr. Gerard Cruset que els hi explicà que el fons de reserva de Museu de la Mediterrania tenen una donació de diferents llavors de quan es va tancar l’antiga Casa Mundet de la població. Gràcies aquesta donació es pot investigar amb la recuperació de la varietat. Compten, també, amb l’assessorament del col·lectiu Les Refardes de Mura, entre el Vallès Occidental i el Bages – Vallès Sobirà, segons el Clan Escrita – l’objectiu del qual és implicar a pagesos, aficionats a l’horta i consumidors per tal que entre tots sigui possible un relleu cultural i agronòmic que s’ha anat generant durant els darrers 10.000 anys.
L’equip de «Les Refardes» està format per 18 finques productores de llavors repartides per tot el territori català.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.