Debut en la direcció de Max Minghella, actor qui veiem a la sèrie The Handsmaid Tale, i fill del director Anthony Minghella. La protagonista és Elle Fanning, en el paper d’una tímida adolescent que somia en convertir-se en una estrella pop i que, per aquest motiu, s’inscriu en un concurs que posarà a prova el seu talent, integritat i ambició.
El principal interès de la pel·lícula està en Elle Fanning que fa una interpretació creïble i brutal amb el seu personatge, ocultant o deixant en un segon terme els problemes del guió. El personatge el construeix soleta Fanning amb uns virtuosos recursos interpretatius i oculta el que hagués estat un personatge amb poc interès en mans d’alguna altra jove actriu. Fanning és prou coneguda pels cinèfils i desconeguda pel gran públic per fer-nos real el seu paper d’adolescent marginada que vol triomfar en la cançó. L’actriu és capaç de donar la càrrega dramàtica a la relació amb la seva mare, el seu representant i amics i amigues, que el guió és incapaç de transmetre.
Pel que fa a la direcció del debutant Max Minghella, és prou interessant. Es nota que és una primera pel·lícula, però té prou detalls, en fotografia sobretot, per pensar que té talent i futur en la direcció.
El principal problema de la pel·lícula és el guió. Les relacions entre els personatges no estan suficientment ben elaborades, a vegades es noten forçades, entre altres coses perquè toca tots els tòpics que existeixen. I aquí el principal problema de la pel·lícula, una falta d’originalitat extraordinària en una pel·lícula que és un conte de fades de manual.
La pel·lícula dura hora i mitja i va molt al gra, la qual cosa li dona ritme i no avorreix, però en canvi, no dona temps a desenvolupar reaccions d’uns protagonistes que semblen actuar impulsivament i com espectadors no entenem aquestes reaccions sobtades i no ben explicades.
Alcalzando tu sueño (Teen Spirit) té aspectes més interessants en la direcció, que no pas en un guió que no arrisca i està ple de tòpics. Però que per altra banda té una bonica tendresa i una selecció de temes pop i tecno amb els quals et posaries a ballar. I clar, per sobre de tot, Elle Fanning que salva la pel·lícula i fa que valgui la pena veure-la, quan el més normal hagués estat descartar-la.
