Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà

Ni coherència, ni consistència

Play Episode Pause Episode

1x

00:00 /

iVoox

RSS Feed

Share

Link

Embed

Ni coherència, ni consistència. Si algú em demanés sintetitzar el darrer lustre de la política catalana i espanyola, em cenyiria a aquests conceptes. Ahir, al Parlament, es va debatre la moció de censura que havia presentat Ciutadans contra el president Quim Torra, una moció que, per cert, ja havia nascut morta. Si parlem de xifres, només comptava amb 40 suports. La majoria està en 68 vots. Un exemple més del show esperpèntic en què s’està convertint, o millor dit, en què s’ha convertit la política. I sí, quan a mi em diuen que portem 4 anys d’inestabilitat per quatre eleccions generals, 2 autonòmiques i 2 municipals, replico que no, que el que acumulem son 47 mesos d’espectacle i d’instal·lació permanent en campanya.

Al debat de la moció de censura d’ahir, la candidata Lorena Roldán va donar el tret de sortida a la campanya electoral de la formació taronja. Es fa difícil veure coherent que ara sí presentin una moció de censura condemnada al fracàs, mentre que Arrimadas sempre s’hi va negar perquè “els números no donaven” i això “alimentava a l’independentisme”, tot i que en aquells moments el PSC hi hauria votat a favor. Doncs bé, Roldán va exposar el seu programa i va dir: “primer eje: vamos a parar el procés para recuperar la convivencia y la dignidad de las Instituciones”, i plantejava: “¿Se imaginan una Cataluña donde cada cinco minutos no se esté hablando del procés?”. Sens dubte, una pregunta curiosa quan, entre Carrizosa i ella, van dedicar més de tres quartes parts dels seus discursos a parlar de l’anomenat procés. Només dues dades: van dir CDR en 13 ocasions i la paraula procés va aparèixer 30 vegades. Ah, i també terrorismo, en concret, 31. Roldán també va aprofitar per atacar durament al PSC.

No és casualitat tot plegat. Els spindoctors, els assessors dels polítics, cada vegada es mostren més obsessionats per la demoscòpia i l’estat d’opinió de Twitter. Els atacs ahir al PSC s’expliquen, potser, perquè Ciutadans podria passar de primera a tercera o quarta força al Parlament, sent avançats pels socialistes. O l’enèssim viratge de Rivera, que ara s’obre a pactar amb el PSOE. Ara resulta que tothom vol pactar, fins i tot Casado no descarta arribar a acords amb el PSOE, i Pedro Sánchez ho veu amb bons ulls. Casado, l’home que fa sis mesos deia ‘felón’ a Sánchez. Rivera veu que ja estaria per sota dels 30 diputats i Casado veu que, posant-se la disfressa de moderat, pot arribar a donar un ensurt a Sánchez. Queda un mes i dos dies per les eleccions. A Sánchez la campanya se li pot fer llarga. No li queda tant votant de Ciutadans que pugui atrapar seduint amb un 155 i la Llei de Seguretat Nacional. Ho diu a cada míting. Els polítics, però, s’obliden que les enquestes mostren una tendència, no la pura realitat. Si volen conèixer la realitat, el que cal és trepitjar més carrer i parlar amb la gent. Potser així descobririen problemes urgents a solucionar com la necessitat de disposar d’una cadira adaptada a l’escola Gaziel de Sant Feliu de Guíxols per a una nena que té una malaltia poc comuna que endarrereix el creixement. Deu mesos han hagut d’esperar els pares per tenir una resposta. Deu. Ho explicarem avui al programa.

Dit això, un conegut periodista em deia fa uns dies que la situació catalana i espanyola no té solució, té evolució. Esperem que l’evolució no sigui catastròfica. Malauradament, el divendres o dilluns que ve tindrem la resposta amb la sentència.