Hi ha divorcis que es tanquen al jutjat, i n’hi ha d’altres que mai no s’acaben del tot. Mentre es comparteixin uns fills menors d’edat o un patrimoni, és inevitable mantenir el contacte o el diàleg per exercir la potestat parental mentre els fills no assoleixin la majoria d’edat. I si el que es comparteix és una propietat, també hi perdura un interès comú que manté viu el vincle.
Moltes persones descobreixen que la separació no implica necessàriament alliberar-se de la relació amb l’exparella.
Quan hi ha fills en comú, la seva edat condiciona les mesures i els acords que s’han de prendre: la guarda, les visites, les pensions. Però sobretot determina el nombre d’anys en què pare i mare hauran de continuar relacionant-se, tot i estar divorciats. I avui, que l’edat d’emancipació s’allarga molt més enllà dels divuit anys, aquesta relació indirecta amb la exparella pot durar més del que ningú preveia.
Compartir fills implica posar-se d’acord sobre les vacances —que en realitat són també les pròpies—, sobre on es celebrarà el Nadal o el Tió, si a casa d’un o de l’altre. En un món ideal, els pares, encara que estiguin separats, haurien d’acordar també els regals de Reis, posant-los en context amb el Tió o el Pare Noel, per evitar emborratxar de joguines els nens, que de tant estripar paper i capses sovint acaben perdent la il·lusió de rebre un regal.
També mentre hi hagi un habitatge per vendre o un préstec per amortitzar, la relació amb l’exparella continua present, sovint a contracor. El dret pot posar-hi ordre, però no pot dissoldre del tot els llaços econòmics ni emocionals. Ni tampoc eliminar la necessitat de seguir relacionant-se amb l’altre.
Les males relacions poden cronificar-se. Qualsevol missatge, retard o despesa extraordinària pot reobrir ferides del passat. És legítim voler passar pàgina, però mentre hi hagi qüestions pendents —fills o patrimoni—, la separació exigeix un mínim d’intel·ligència emocional i respecte mutu.
Per això, el millor divorci és el que s’ha pogut pactar. No només perquè és més ràpid o menys costós, sinó perquè deixa oberta una porta al diàleg. Fins i tot quan la judicialització és inevitable, és important mantenir aquest fil: parlar a través dels advocats, sí, però parlar.
Separar-se és una decisió jurídica; alliberar-se és una feina personal. El dret pot regular el divorci, però alliberar-se només depèn de la maduresa amb què dues persones acceptin que, tot i haver-se separat, potser encara comparteixen alguna cosa més que un passat.
Fins a l’emancipació dels fills o la completa divisió d’un patrimoni, la intel·ligència emocional pesa més que el Codi civil. D’aquí la aposta inequívoca que actualment fa l’advocacia especialitzada en dret de família: resoldre el màxim d’assumptes possibles mitjançant la negociació, la mediació o la conciliació.
Marc Trayter Vilagran.
Advocat i mediador.
