Després d’anunciar a Parcels com el primer cap de cartell de l’edició del VIDA 2020, avui és el torn de Belle and Sebastian!
La banda d’indiepop de 7 membres originaria de Glasgow (Escòcia) és mundialment coneguda per fer sonar amb solidesa melodies precioses i delicades. Temes ja mítics com The Boy with the Arab Strap i Another Sunny Day en són clars exemples.
Liderada pel guitarrista i vocalista Stuart Murdoch, la formació ens delecta amb un so majestuós alhora que intimista, que combina a parts iguals el folk-rock i el pop dels anys seixanta.
Actius des del 1996 – any en el qual van publicar els seus dos primers àlbums – tot i alguns parèntesis entremig, el 2018 van publicar el seu últim treball, How To Solve Our Human Problems (Parts 1-3), un exemple més de la seva singular i deliciosa visió de la música pop, de la qual podrem ser testimonis al VIDA 2020.
Gran Recapte Aliments a Palafrugell | Imatge de Paco Dalmau
En paral·lel a la celebració de la Campanya del Gran Recapte d’Aliments, que tindrà lloc arreu de Catalunya els dies 22 i 23 de novembre, Begur i Esclanyà també acullen aquestes setmanes una nova iniciativa de caràcter solidari endegada pel Banc dels Aliments per tal de recaptar aliments de primera necessitat i productes d’higiene personal.
El projecte està coordinat per Càritas Begur; i convida a tots els veïns i veïnes a donar productes bàsics com oli, cereals, sabó, rentavaixelles, farina, cacau en pols, detergent, conserves, llet, paper WC, llegums cuites, xocolata o gel de dutxa en els punts de recollida habilitats a l’Ajuntament (de dilluns a divendres, de 09 h a 14 h) i al Local Polivalent (de dilluns a divendres de 09 h a 19 h).
La campanya es mantindrà activa fins al 9 de desembre.
El proper cap de setmana se celebra a Palafrugell, la 3a edició del Costa Brava Wedding Day. Aquest esdeveniment dedicat al sector nupcial a la zona de la Costa Brava és un espai privilegiat amb magnífiques propostes i racons idíl·lics per celebrar un casament. Dissabte 23 i diumenge 24, La Bòbila oferirà les últimes novetats i tendències pels casaments del 2020.
El Costa Brava Wedding Day (CBWD) estarà obert a partir de dissabte a les 11 del matí. L’acte inaugural se celebrarà el mateix dissabte a les 9 de la nit amb una gran passarel·la de moda a càrrec dels comerços associats a Oohx!gen de Palafrugell i de moda nupcial que enguany comptarà amb la presència de la prestigiosa marca de vestits a nivell internacional Rosa Clará, a més de Special Novias, Onix Ell, Odette Sposi, Tracció i Sandra Jordà.
En aquesta tercera edició, durant els dos dies de fira els assistents podran gaudir de passarel·les de moda nupcial per a núvies, nuvis i acompanyats de la comitiva; ponències, demostracions de producte, actuacions musicals, food trucks i molt més.
A més a més, tots els futurs nuvis podran participar al sorteig de 1 nit d’hotel i un sopar degustació per 2 persones al Hotel Restaurant Casamar, amb 1 estrella Michelin. El registre es pot fer via formulari virtual o el mateix dia al punt d’informació del CBWD.
Adaptació de la novel·la d’Stephen King del mateix títol del 2013 que és una seqüela de La resplendor. Dirigeix Mike Flanagan, creador de La maldición de Hill House i director de pel·lícules de terror com Oculus: El espejo del mal i Hush.
El protagonista d’aquesta història és Danny Torrance, el que era el nen de La resplendor i que interpreta Ewan McGregor en aquesta pel·lícula. Danny és un adult que viu traumatitzat per les experiències viscudes a l’Hotel Overlook quan tenia cinc anys i pateix problemes d’alcoholisme i control de la ira. Després de superar els seus problemes amb l’alcohol, contactarà amb Abra Stone, una nena que també posseeix la resplendor. Junts hauran d’enfrontar-se amb uns vampirs que s’alimenten dels nens que posseeixen la resplendor.
Doctor Sueño és una de les millors pel·lícules de terror que hem vist aquest any, amb una ànima molt propera al cinema d’M. Night Shyamalan. Els seus escassos resultats en taquilla la converteixen immediatament en una pel·lícula de culte que serà reivindicada amb el temps.
Doctor Sueño no és ni pretén fer una pel·lícula al mateix nivell que La resplendor. Se serveix de la seva iconografia per una cosa completament diferent. Per això, definir-la com una seqüela tampoc s’ajusta. El director, Mike Flanagam, aconsegueix amb èxit reconciliar l’adaptació de Kubrick amb La resplendor que va escriure Stephen King. A vegades ho fa prenent distància de l’original de Kubrick, quan no juga amb l’ambigüitat i parla obertament que Danny té poders, i d’altres, en la mitja hora final, quan l’Overlook pren el protagonisme. Doctor Sueño és molt més deutora de King que no pas La resplendor. La manera com contraposa en Danny quan és nen amb l’adult que es desenvolupa en aquesta entrega, és deutora d’It.
En abordar una seqüela de La resplendor, Flanagan ha plantejat una pel·lícula que no pretén igualar a Kubrick, però que no deixa de ser ambiciosa. Cal aplaudir l’atreviment de Flanagan en fer una pel·lícula de terror a contracorrent, en què els efectes especials estan molt dosificats i que crea en terror no en funció d’aquests ni en espants a gats, sinó en la creació d’una història, una atmosfera malaltissa i unes molt bones interpretacions.
Els que som fans de Flanagan ja sabem que el que millor sap fer és treballar amb el terror psicològic, que és el que millor li convenia a Doctor Sueño. Si La resplendor era una pel·lícula sobre l’alcoholisme i l’addicció, Doctor Sueño ho és sobre la desintoxicació, sobrietat i la recuperació. De fet, costa no veure reflectit en Danny Torrance el personatge drogoaddicte de La maldición de Hill House.
La pel·lícula té alguns moments terrorífics i angoixosos, el que més, no el mencionarem aquí, però crec que tothom hi coincideix. Una escena que em va deixar absolutament glaçat. D’aquesta en parlem en el podcast amb espòilers.
Flanagan ha estat molt hàbil de fugir de la seqüela que en realitat és un remake, que desencertadament es fa en l’actualitat.
Pel que fa als intèrprets, els tres protagonistes principals estan sensacionals. Ewan McGregor ens transmet la fragilitat de Danny Torrance; Rebecca Ferguson és una perfecta malvada, atractiva, terrorífica, temible i poderosa; i finalment Kyliegh Curran, la nena Abra, que ens atrapa per la seva naturalitat.
La gran festa de la pel·lícula està en la darrera mitja hora en què torna a la pel·lícula de Kubrick, en què reinterpreta les escenes, donant-li un to diferent. Moment en què es produeix la reconciliació de les dues versions. És aquí quan obtenim les respostes que esperaven i quan la pel·lícula es converteix més en una seqüela del muntatge de dues hores i mitja que es va estrenar als Estats Units, en contraposició de l’internacional de dues hores, en què Kubrick va eliminar tot allò que podia fer-nos pensar en elements sobrenaturals.
Estem davant una obra mestra que serà reivindicada en el temps? Crec que sí. El que em preocupa és que obres com les d’Ari Aster hagin trobat un immerescut reconeixement només pel fet de fer un producte d’autor, i en canvi. una obra majestuosa com aquesta no hagi estat reivindicada amb la mateixa força. ja que la taquilla no ho ha fet, esperem que sigui el temps que la posi en el lloc que es mereix.
A Hugh Herr van amputar-li, perquè se li havien congelat, les dues cames quan tenia disset anys. Havia nascut a Pensilvania, s’havia criat en una comunitat amish, on rebutgen els avenços tecnològics.
Un any després de l’accident, Hugh havia ajudat a dissenyar unes noves cames i escalava millor que abans de l’accident de muntanya.
Ara és el millor expert en biomecatrònica i dirigeix més de cinquanta projectes per aconseguir mobilitat i sensibilitat en diverses zones de cossos amputats i afirma que haurem de canviar el nostre concepte de discapacitat.
Després d’una conversa amb persones que han patit greus accidents incapacitants descobreixes, sovint, una història no només de superació, també de redescobriment i reorientació personal i professional. Son històries admirables, són històries que conmouen.
A Hugh Herr, considerat avui el líder mundial en el camp de la biònica i la biomecànica no li agradaven les matemàtiques i era un estudiant mediocre. Les cames ortopèdiques que li van posar després de l’amputació eren tan bàsiques que el feien sentir una càrrega pels del seu entorn, necessitava una ajuda que creia innecessària.
Així han començat moltes històries d’èxit. Aquests darrers dies a Girona s’ha celebrat el 40é aniversari d’una entitat dedicada a l’auto-organització de persones amb discapacitats coneguda amb l’acrònim de MIFAS (minusvàlids físics associats).
Lluny del plany i de la queixa, la seva trajectòria ha esdevingut un referent obligat. El seu actual president, l’Albert Carbonell, en una cadira de rodes des d’un accident de trànsit (mai són accidents, són accions irresponsables que produeixen terribles danys); explica que la societat no acaba d’entendre el que suposa desaprofitar la feina i la força de tots els que, com ell, volen ser lliures i útils.
Tenir feina és el més alliberador; sentir-se útil és l’antònim de ser depenent de l’entorn. Ara MIFAS és un grup amb ramificacions a diversos sectors empresarials. El grup ha aconseguit més de 5000 socis i més de quatre-cents treballadors. Ofereix a les persones que pateixen discapacitats tota mena de serveis i una llar, si la necessiten. Afavoreix el procés de rehabilitació, però –sobretot- cerca sense defalliment l’autonomia personal.
Un objectiu irrenunciable, una estratègia clara i una determinació inesgotable han convertit aquests entitat en una estructura robusta, independent de l’administració. Nascuda en la vella Girona, la seva extensió territorial s’acosta progressivament a la capital catalana.
Sense melodrama, amb la veritat de les seves situacions personals i col·lectives, la integració i la inserció no són coses que s’esperin, són la seva empremta indeleble. Units són més forts, en un dia a dia gens fàcil, que significa un èxit que masses vegades han escoltat que era impossible.
