Com a bisbalenc, haig de reconèixer que segueixo estorat per la notícia no ja de l’any, sinó de la dècada i més enllà fins, com a mínim, del que duem de segle. I no, no em refereixo al fet que entre els nostres conciutadans hi tinguem el primer progenitor conegut de la reialesa veïna; això, per a nosaltres, ja és un tema sabut, debatut i comptat. A veure, que no diré que la confirmació adeenenca no hagi causat cap rebombori, entre les parròquies de tertulians locals, però ves, acabat el cigaló, el tema ja no dona per més que debatre quantes monedes amb la cara del pare li cauran a l’únic Borbó conegut que en sa vida ha treballat. Suficients, esperem, per, diguem-ne, integrar-lo a la família i que no hagi de servir , si no és per voluntat pròpia, ni una sola copa més a El Drac.
Però no, la notícia dels segle la va desvetllar en aquest vostre mitjà i en exclusiva el nostre company Marçal Lladó. Com hi ha món, ara resulta que el Puig d’Arques no és pas el nostre Everest de pous de glaç i sureres, no, sinó que resulta que un puig veí, el d’Aiguabona, li ha usurpat la marca de cim gavarrenc de més alçada i notorietat. Jo de primeres vaig pensar que collonava, en Marçal. Això d’Aiguabona sona a peix fregit, a bacanard, a cala ocupada per turistes esblaimats i urbanitzacions fora mida per a gent amb fora bordes que destrossen el planeta amb els seus negocis i el nostre Empordà quan no estan treballant. Amb tot, ves que el nom no faci la cosa, ara, i alguna cartera d’inversors acabalats (en castellà en diuen pudientes, i em sembla del tot encertat), no decideixi construir-hi un ressort de luxe. A primera línia de senglar
Ahir vaig viure dues coses que em van fer reflexionar sobre la proximitat i la seva importància. I ja que som en una Ràdio Local, parlem-ne.
Primer vaig anar al debat sobre la cultura catalana del CCCB. Més enllà dels tòpics (certs) que no hi ha diners i la falta d’educació, van parlar d’un aspecte molt important, i és que la cultura i tot plegat comença a la voluntat de cadascú i a l’ambició que tingui. Per això és important el que una professora fa a la classe, com motiva als seus alumnes, parlar del Projecte Rossinyol o dedicar una estona a destacar persones de cada poble que han destacat. Més enllà de la CULTURA en majúscules, és el que es fa cada dia als pobles i el que nosaltres intentem comunciar de la manera més pròxima i n’aprenem cada dia fent-ho. Donar veu a on comença tot és essencial.
Després vaig veure un documental a DMAX, Cría, reza, ama. Anava sobre les dones al franquisme, i em va ajudar a entendre moltes coses.
Sóc d’una generació que la guerra no l’hem viscuda però se’ns explica, justament des de vivències personals i pròximes. Amb aquest documental em vaig trobar que tot el que els meus avis m’han explicat repetidament s’entenen molt millor en context.
La meva generació és molt activista i s’oblida a vegades que porta moltes dones i batalles al darrere per poder ser activistes tal i com ho som ara. Ens indigna que certa gent gran pensi com pensa, segons com defensin que a la dictadura no estaven tan malament, ens enrabia que tinguin actituds de dretes. Posant les batalletes diàries de la postguerra en context amb documentals com aquests, entenem més coses. M’indigna igual, però entenc millor les coses, s’entreveuen els perquès.
Per això, per entendre el que passa a nivell general, la proximitat és tant important, però també interesar-se per un context que ho faci entendre bé. La cultura comença amb les ambicions internes de cadascú, igual que les grans històries. Tu en tens i el teu vehí també, i per això cal començar per aquí per explicar i intentar entendre-ho tot. Benvinguts un dia més a Ràdio Capital.
De Martin Scorese se n’ha sentit parlar més darrerament per les seves polèmiques i desafortunades declaracions arran de Marvel Studios, que després va matisar, que no pas de la pel·lícula que estrenaria per la plataforma Netflix. El irlandés ja és aquí i, per sort, ha començat un nou debat, molt més interessant, sobre la pel·lícula. El fet que cada nova pel·lícula de Marvel, Pixar, Tarantino o el mateix Scorsese que s’estrena sigui qualificada per alguns, fruit de la calentor del moment, com la millor de totes, no ens ha de fer perdre la perspectiva que El irlandés és una obra majúscula.
El principal interès d’El irlandés és el retorn d’Scorsese al cinema de gàngsters i especialment el seu retrobament amb Robert De Niro i Joe Pesci, i per altra banda, tornar a ajuntar a De Niro amb Al Pacino, després d’El Padrí II, Heat i Asesinato justo. El irlandés és una reunió dels actors d’una determinada generació que, liderats per Scorsese, van crear una nova manera de fer cinema de gàngsters amb Uno de los nuestros, de la qual una sèrie com Los Soprano en va prendre molt.
El irlandés és fonamentalment una pel·lícula d’actors i destaca sobretot per la direcció d’aquests. Tots els veterans que veiem a la pel·lícula estan a l’altura de les glòries que són. De Niro torna a ser un actoràs després de passar-se els darrers anys fent l’imbècil davant la càmera. Pacino està grandiós, és el roba escenes de la pel·lícula. És gràcies a ell que acabem sentint empatia davant un personatge menyspreable com Jimmy Hoffa. Però voldria destacar especialment a Joe Pesci perquè fa el millor paper de la seva carrera. Pesci, que es trobava retirat de la interpretació, aconsegueix transmetre’ns a la perfecció el temible que arriba a ser Russell Bufalino i al mateix temps fer-nos creure que pot ser una persona entranyable. Les seves paraules i gestos marquen sentència. Capítol a part mereix la seva interpretació en la darrera mitja hora que podria fer-li aconseguir un segon Òscar.
Pel que fa a la direcció, Scorsese està en plena forma i reparteix classicisme i modernitat al mateix temps. Dirigeix amb pols ferm una història amb moltes capes, narrada en diferents moments temporals que s’encavalquen, però que en cap moment et perds. El irlandés requereix un esforç a l’espectador a parar atenció en els diàlegs, en el llenguatge no verbal dels protagonistes i en el cinematogràfic, per entendre què ens vol explicar el director. Els silencis i els gestos també parlen.
El irlandés és tant una pel·lícula sobre com Frank Sheeran es converteix en una figura transcendental en els baixos fons, com, sobretot, el crepuscle de les persones que controlaven les màfies italianes durant unes quantes dècades.
Però, què fa que d’El irlandés una gran pel·lícula i no una pel·lícula més en l’excel·lent filmografia d’Scorsese? Sense cap mena de dubte la mitja hora final. La manera com retrata la vellesa, la decrepitud física i mental, eleva la pel·lícula al lloc més alt. Scorsese ho fa amb realisme, sense utilitzar cap efectisme. I això ens ho comença a explicar en un moment en què ja ens ha deixat tocats, quan descobrim que el veritable viatge dels protagonistes. En el final, el crepuscle pren el protagonisme, la història esdevé trista i Scorsese aconsegueix emocionar-nos. I què és el cinema sinó fer-nos sentit alguna cosa dins nostre?
Sense cap mena de dubte el principal defecte de la pel·lícula ha estat en el rejoveniment dels actors, sobretot Robert De Niro. Aquí segurament hauria d’haver demanat ajuda a Marvel. Tots sabem com era De Niro de jove, perquè allà estan les seves pel·lícules. La sensació que tinc després d’haver vist El irlandés és que Sheeran ha estat vell tota la vida. El filtre digital sobre el rostre de l’actor a vegades sembla més un lífting que no pas una altra cosa, sense esmentar que el cos de l’actor és l’actual i no concorda amb l’aspecte del rostre.
El irlandés és moltes coses. Una pel·lícula de gàngsters, una història d’amistat i una visió crua sobre l’envelliment i el pas del temps. Estem davant una història apassionant que adapta alguns llibres, en què les coses que s’expliquen poden ser veritat o no, però no oblidem que això és cinema i la ficció hi juga un paper important. El que és innegable és que la pel·lícula emociona i et manté clavat i interessat durant tres hores i mitja, amb les pauses necessàries que ens permet Netflix. Si en voleu més amb espòilers, escolteu el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox.
El dia es presenta poc complicat, sense impediments meteorològics. El vent de Tramuntana, que ha bufat durant les últimes hores, en serà el responsable de les següents conseqüències: temperatures mínimes poc baixes i dia assolellat.
L’estat de la mar també serà notícia degut al vent del nord, que tot i que anirà afluixant amb el pas de les hores, ens deixarà notable mar de fons i maregassa a la costa amb onades que poden arribar als 2.5 m d’alçada.
Pel què fa a les temperatures esperem que no baixin dels 5 graus de mínima i que rondin els 12-13 graus de màxima.
L’Ajuntament de Palafrugell ha licitat la millora urbana del carrer Josep Irla. L’adjudicació es farà aquest dijous. El pressupost de la licitació ascendeix als 154.999 euros. Les línies mestres del projecte contemplen un nou asfaltat al carrer, la substitució de la xarxa d’aigua potable i la implantació d’un sistema de sanejament que separi aigües pluvials i aigües fecals. A les voreres no es preveu actuar, tret de la col·locació d’embornals nous i la renovació d’altres.
Aquest vial, que dona al barri de Vilaseca, té actualment un «estat deplorable», segons el regidor d’Obra Pública, Lluís Ros. Per a l’edil, això fa que l’actuació sigui «molt necessària»:
La separació de les aigües pluvials i fecals podria fer que les pluvials derivessin al rierol de Vilaseca, de manera que així hi hauria «menys inundacions», segons afirma Lluís Ros.
Finalment, la duració d’aquest contracte és de tres mesos. Encara falta l’adjudicació –que s’efectuarà el dijous– i la formalització del contracte.
Dijous l’assamblea de SOS Costa Brava es va reunir per prendre una posició sobre el Pla Director de la Generalitat. Irene Gisbert, portaveu de SOS Costa Brava, ha explicat a Ràdio Capital les conclusions:
Gisbert ha dit que «el pla director és un pas endavant però insuficient, perquè la Costa Brava ja està saturada. Al principi contemplava sobre 30.000 vivendes possibles en dóna 15.000» i ha concretat que de fet, «com que pobles com Palafrugell o Palamós no entraven en el Pla Director, se n’hi poden fer igualment més de 15.000.»
Malgrat el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, va dir que la Generalitat «protegeix la Costa Brava des d’un punt de vista ambiental, de paisatge i de clima», Gisbert ha dit que SOS Costa Brava el que fa és «seguir la llei escrupulosament», i demanen que la Generalitat també ho faci.
Com a solucions possibles, Gisbert ha dit que «en realitat hi ha més de 20.000 vivendes buides o en venda a la Costa Brava, com per exemple, a Palafrugell», i que «les families que tenen ganes de fer una casa a la Costa Brava haurien d’intentar anar a una de les cases que estan buides.»
SOS Costa Brava presentarà d’aquí a 3 mesos unes al·legacions que estan preparant advocats i ambientòlegs poble per poble i cas per cas, però de manera global per presentar els mateixos paràmetres per a tots.
