Mujercitas
Greta Gerwig a la direcció i Saoirse Ronan de protagonista van funcionar meravellosament com a tàndem a Lady Bird. Per aquest motiu, quan Gerwig a decidir fer una nova versió de clàssic de Louisa May Alcott, no hi havia dubte per a la directora que era necessari tornar a ajuntar l’equip de Lady Bird. El resultat no podia ser més positiu, essent una de les millors adaptacions de la novel·la. El repartiment és meravellós des d’Emma Watson
i Florence Pugh com a dues de les germanes, fins a Laura Dern com a la mare i a Thimothée Chalament com el jove veí que passarà el temps amb les germanes. El guió està molt ben treballat a través d’uns diàlegs creïbles, un retrat de personatges acuradíssim i unes relacions molt ben fonamentades. El millor de tot és que l’adaptació sap traslladar en el llenguatge cinematogràfic i narrativa actual aquesta obra clàssica, que conserva l’ambientació del segle XIX. Posa l’accent en el conflicte de les protagonistes, en especial Jo, una dona independent i feminista avançada a la seva època, que serveix com a declaració d’intencions de la pel·lícula, de la mateixa manera que a Lady Bird, la protagonista afrontava la marxa de Sacramento a Nova York. El treball de Gerwig per actualitzar els elements que actualment són obsolets ha estat excel·lent. La podeu veure al cinema. 
En els darrers anys, Clint Eastwood li ha agafat per explicar històries de personatges anònims que el seu país no ha reconegut justament, al contrari, que s’han hagut de defensar en menor o major grau, després de fer un acte de valor. Dins aquest grup podem, essent generosos, fer cabre obres com El francotirador, Sully o 15:17 Tren a París. Excepte la darrera, un experiment que li va sortir bé, la resta són pel·lícules excel·lents, com és el cas també de Richard Jewell. Basada en fets reals, ens narra la història del guàrdia de seguretat dels Jocs Olímpics d’Atlanta que va ser inculpat injustament per la premsa i l’FBI de posar la bomba que va descobrir durant un concert perquè, segons ells, encaixava en el seu perfil, sense valorar les proves que l’exculpaven. El cas és el que el linxament dels mitjans de comunicació i de les forces de seguretat sobre falsos culpables que ha deixat anar al cap d’un temps no és una cosa nova i no cal que anem a Atlanta. Eastwood, als seus 89 anys, continua repartint culpabilitats i responsabilitats i no s’ha retractat quan l’Atlanta Journal ha atacat al director i a la pel·lícula, per la imatge que ens fa. Richard Jewell està plena de bones actuacions que aconsegueixen fer uns personatges molt humans com els de Sam Rockwell i Kathy Bates i Jon Hamm i Olivia Wilde, aconsegueixen que ens resultin menyspreables, tot i que Eastwood intenta redimir en un moment al de Wilde. Capítol a part pel protagonista principal, Paul Walter Hauser al qual desconeixia que fa un retrat excel·lent de Richard Jewell, un tipus estrany, amant de les armes, que solia extralimitar-se en les seves funcions, però que això mateix el va portar a salvar un munt de vides en l’atemptat. Una nova proposta magistral d’Eastwood que cada vegada més li sua tot si el que explica molesta a algú. La podeu veure al cinema.
Nou reboot de la franquícia Ju-on de Takashi Shimizu. I en van ja… El cas és que era el retorn de la franquícia en una producció americana, després de les dues pel·lícules de Sarah Michelle Gellar, que fins i tot va tenir una tercera part, sense Gellar, que ningú recorda. La nova La maldición (The Grudge) tenia l’atractiu de ser produïda per Sam Raimi través de la productora Ghost House. El resultat és una de les pel·lícules de terror més insulses dels últims anys. Ni és una bona pel·lícula de terror ni és tan dolenta perquè almenys puguem riure una mica. Es mou constantment en el terreny de la mediocritat i difícilment serà recordada per res. El guió es presenta interessant, tres famílies mortes a la casa maleïda en tres anys diferents, saltant constantment. El problema és que el muntatge és terrible. Tracta a l’espectador d’inútil, que li ha de recordar constantment el que ha passat fa uns minuts abans, i les escenes estan molt mal encaixades i encadenades. El més atractiu són els efectes de maquillatge, amb uns cadàvers i imatges truculentes, aquestes sí, marca de la casa Raimi. No obstant això, hem trobat a faltar les imatges icòniques de Kayako i Toshio, el millor de l’original, que tampoc era una gran pel·lícula, però tenia alguna cosa. Malauradament, en aquesta versió els espants són de manual i el pitjor és que no fa por. Nicolas Pesce ha estat incapaç de crear cap atmosfera, de no fer-nos por i de veure a venir tots espants, repeteixo, tots, segons abans. El pitjor és que tampoc podem dir que sigui dolenta, simplement vulgar. Una pel·lícula ideal perquè els adolescents vagin al cinema en parella i es passin l’hora i mitja de pel·lícula tocant-se sense parar massa atenció a la pantalla.
