Klaus
Em costava pensar que encara es pogués fer una pel·lícula sobre Santa Claus que conservés l’esperit nadalenc i que pogués resultar emotiva i original al mateix temps. I de cop i volta i sense esperar-m’ho apareix Klaus, la que ha estat l’aposta perfecta pel dia de Nadal a Netflix. La pel·lícula no és més que això, un conte nou, que inventa l’origen de Santa Claus a través de la figura d’un carter que és enviat en un poble remot perquè no molesti i com aquest, per ganes de sortir d’aquest forat, anirà canviant a les persones que l’envolten, especialment la mainada, a causa de la seva innocència, que es farà amic d’un vell ermità amb qui, sense voler-ho, acabarà convertint en Santa Claus, i a poc a poc esdevindrà el personatge icònic que tots i totes coneixem. La pel·lícula destaca per l’original de la història, el retrat dels personatges i la mateixa tècnica d’animació. Un conte magnífic per grans i petits. Dirigida per Sergio Pablos, és una de les millors pel·lícules espanyoles del 2019. Pablos no és un arribat de nou, fa anys que treballa als Estats Units en animació, tasca que combina amb el seu propi d’estudi d’animació, amb seu a Madrid, des d’on ha fet Klaus. La podeu veure a Netflix.
Fernando Meirelles ha dirigit aquesta pel·lícula que narra el relleu entre el Papa Benet XVI i el seu successor, el Papa Francesc. Meirelles se serveix d’anècdotes per ficcionar alguns elements, però en essència n’explica les dues visions, la més conservadora i la més progressiva, de l’església catòlica i com va ser l’elecció de cadascun d’aquetes papes. També explora la relació entre ambdós i el xoc de mentalitats dins de l’església. El cert és que les anècdotes, si bé algunes no siguin certes, com el fet que el Bergolio no mira la televisió, queden molt bé narrativament en la pel·lícula. Tot i que inspirada en fets reals, no deixa de ser una pel·lícula i es pren per tant llicències creatives. El millor de Los dos papas són les interpretacions de dos monstres de l’actuació com Anthony Hopkins i Jonathan Pryce. Sobre Hopkins no negaré que em venia al cap les imitacions del gran Toni Albà de Ratzinger del Polònia. Los dos papas posa sobre la taula polèmiques que han marcat a l’església catòlica els darrers anys com la seva opinió sobre l’homosexualitat o com l’església va tractar els casos d’abusos sexuals a menors i la postura sobre ambdós temes dels pontífexs. L’estament eclesiàstic continua essent opac, però aquesta pel·lícula conjectura amb els elements disponibles i coneguts què va passar de portes endins. Meirelles aconsegueix explicar-nos-ho de manera interessant i humana. I repeteixo, un cop més, Pryce i Hopkins, Hopkins i Pryce. La podeu veure a Netflix. 
El tàndem protagonista de La teoría del todo, Eddie Redmayme i Felicity Jones, tornen a unir-se en aquesta fantàstica pel·lícula inspirada en personatges i fets reals, que han estat “ficcionats” i que ens narra un viatge vol en globus aerostàtic en l’època victoriana a Londres, que va permetre a un científic, fer les primeres prediccions meteorològiques, estudiar el cel i arribar fins a l’estratosfera, amb l’ajuda d’una dona experta en l’ascensió amb globus. Redmayme i Jones funcionen a la perfecció gràcies a la química entre els dos intèrprets com a parella agosarada i avançada a la seva època. En aquesta ocasió no es tracta de posar una relació romàntica quan no toca. La pel·lícula no hi entra i s’agraeix. S’agraeix la durada concisa de la història en què predomina la màgia pel descobriment científic i l’aventura, tot i que la major part de l’acció succeeix dins el metre quadrat del globus, ja veureu que hi ha espai de sobres per l’emoció, la màgia, l’aventura i l’èpica amb només aquest espai limitat. Aquesta aventura es veu interrompuda per escenes de flashback en què coneixem els protagonistes i se’ns explica qui són i el seu pòsit emocional que ens permetrà connectar emocionalment amb ells. Però l’interès de la història i de la pel·lícula és quan els dos protagonistes són a l’aire. Los aeronautas és una pel·lícula petita, però també màgia pura, per explorar l’ànsia de descobriment de la humanitat i per un aspecte visual amb imatges espectaculars. La podeu veure a Amazon Prime. 
Adam Driver protagonitza aquesta pel·lícula política que ens narra un dels episodis més foscos de la política americana recent. Parlo del cas de les tortures perpetrades per la CIA a presumptes terroristes, presumptament vinculats amb Osama Bin Laden. The Report ens narra l’informe redactat per la comissió d’investigació en què els republicans ens van negar a participar, i que va ser cosa pràcticament d’un sol home. El personatge en qüestió, Daniel Jones, va descobrir que cap dels torturats es va poder demostrar la seva vinculació amb Bin Laden i que les tortures no van servir per treure cap informació que permetés al govern descobrir on estava el terrorista, ni descobrir nous objectius. The Report també s’endinsa quin va ser el recorregut de l’informe un cop va estar redactat i totes les traves que va patir Jones en la seva lluita personal perquè es fes públic, així com les reaccions de senadors i polítics demòcrates i republicans. The Report és gairebé un documental, però ben estructurat i ben explicat perquè no ens perdem en el temps i la burocràcia. És important destacar la interpretació d’Adam Driver, que es reafirma com un dels millors actors de la seva generació, així com de la resta de secundaris, encapçalats per Annette Benning, Jon Hamm, Michael C. Hall, Jennifer Morrison i Matthew Rhys. The Report és un thriller polític molt necessari. La podeu veure a Amazon Prime.
