Aquesta setmana us portem les ressenyes de les pel·lícules que vam analitzar en el darrer podcast. Per una banda, les nominades a millor pel·lícula en els Oscars, 1917 i Jojo Rabbit, i per l’altra, la també destacable, Aguas oscuras.
1917
Sam Mendes torna per la porta gran en la qual és una de les millors pel·lícules de la seva carrera, si no la millor. Després de sotrac monumental de Spectre, ha fet una pel·lícula pràcticament rodona, m’atreviria a dir una obra mestra, si més no pel que fa a la direcció que és una absoluta filigrana. Mendes recupera l’estil de pel·lícules bèl·liques com Salvar al soldado Ryan, i agafa l’esperit del pròleg d’aquesta, per fer-ne una la pel·lícula sencera. La pretensió de la pel·lícula és que aquesta fos immersiva, i que l’espectador se sentís un dels protagonistes d’aquesta història. L’objectiu està complert sobradament, ja que el que més destaca de la pel·lícula és el seu realisme i viure la batalla, tant per la part més d’artifici tècnic com l’emocional. El recurs que fa servir Mendes és el del pla seqüència. Tota la pel·lícula és un pla seqüència, que va seguint als protagonistes fins al seu destí. És evident que el pla seqüència és fals i que Mendes ha anat fent talls, però són imperceptibles i no es noten gens, tot i que és fàcil endevinar en quin punt talla, just aquell que enfoca una paret o la foscor de l’escena l’ajuda a tallar. No obstant això, sabent els trucs, estàs tan ficat en la història i el moviment de càmera és tan virtuós que passa desapercebut. 1917 és un espectacle cinematogràfic. Com la càmera es mou per llocs impossibles i la manera de rodar tal com segueix els personatges és al·lucinant. Podeu veure en xarxes socials com les càmeres es mouen amb grues, motos i vehicles que segueixen als protagonistes a peu o corrents, i fan unes giragonses fantàstiques. Una creativitat i una coordinació espectacular. Però el que a vegades només poden ser focs artificials, estan reforçats per un treball de guió magnífic. Els personatges estan molt ben treballats i els diàlegs tots aporten coses en la història i en la implicació de l’espectador. El treball tècnic i de direcció es mereix directament l’Òscar, aquest any no he vist res igual ni millor. La part interpretativa també està al nivell que la resta. La protagonitzen Dean-Charles Chapman (en Tomen de Joc de trons) i George McKay (Pride), que interpreten els joves soldats britànics Schofield i Blake que es troben en el front occidental i que se’ls encomana entregar un missatge, travessant les línies enemigues, que impedirà que un batalló de 1.600 soldats sigui massacrat. Aquets joves actors es veuen ajudats per veterans amb papers secundaris com Mark Strong, Andrew Scott, Richard Madden, Colin Flirth i Bennedict Cumberbatch. El millor de tot plegat és que la pel·lícula emociona, entens els personatges i també, després de l’experiència, quedes fet pols per haver viscut una història tan intensa que t’ha mantingut el cor en un puny.
Jojo Rabbit
Taika Waititi és un tipus brillant, un individu especialment talentós, i això ho dedico a tothom que va deixar-lo de volta i mitja a Thor: Ragnarok. Cert és que el Thor que desenvolupava a la pel·lícula poc tenia a veure amb el dels còmics, però sí amb l’actor que l’interpretava, i sobretot a la comèdia, a un humor particular que representa Waititi. De fet, les aproximacions més fidels al personatge no varen acabar de funcionar, i en canvi aquesta, es va convertir en la millor i pel·lícula de més èxit de Thor. Vaig descobrir a Waititi a Sitges amb Lo que hecemos en las sombras, i des de llavors l’he anat seguint, per aquest motiu tenia molt interès a veure Jo Jo Rabbit, una comèdia ambientada en l’Alemanya nazi en què Waititi, a part de dirigir-la i escriure-la, també interpretava a Adolf Hitler. En concepte de sàtira sobre els nazis no és cosa nova, la primera que recordo va ser la magistral Allo, Allo, però podem trobar innumerables pel·lícules com El gran dictador, o de més recents que fan paròdia de règims absolutistes actuals com The Interview d’Evan Goldberg i Seth Rogen o El dictador de Sacha Baron Cohen. Però a diferència d’aquestes, el que converteix a Jo Jo Rabbit en especial, és que Waititi hi posa molt de cor i emoció en la seva manera de fer comèdia. Avui en dia no estem resguardats de polítics intolerants, feixistes i racistes, ho veiem cada dia a les notícies, en parlaments, etcètera. Per aquest motiu, Waititi ha cregut important fer aquesta sàtira. Waititi dirigeix amb extrema delicadesa aquesta pel·lícula, sobretot en allò que involucra a la mare del protagonista, interpretada per una cada dia millor actriu, Scarlett Johansson. Waititi tracta el seu personatge amb una extrema estima i delicadesa. La relació que manté amb el seu fill és preciosa, matisada a través de la percepció que té d’ell i allò que li ha d’amagar. De fet, els seus moments són els que desprenen més dolçor, dins d’una situació en realitat dramàtica que està embolcallada com una comèdia. Però, més enllà de Johansson, qui aguanta el pes de tota la pel·lícula és el nen protagonista, Roman Griffin Davies, que amb només dotze anys, desprèn una maduresa en pantalla que és d’admirar. No només en les escenes més còmiques, sinó quan el relat agafa un caràcter més dramàtic. I gran secret de Jo Jo Rabbit és que a través de la sàtira, construeix un còctel emocional que ens porta allà on el Waititi vol. La pel·lícula està plena de detalls, alguns verbalitzats i d’altres que només ens els fa entendre a través de mirades i gestos, però que ens queden ben entesos. Entre el repartiment, destacaria una vegada més a Sam Rockwell, en un paper a priori superflu, però que emergeix a través de l’excel·lent treball de l’actor. Sobre el tractament del personatge de Hitler, aquesta pel·lícula deixa la figura del dictador en el lloc que es mereix, no frivolitza la seva figura i deixa ben clar el mal que va fer i el que poden fer figures com la seva. Estem davant una pel·lícula excel·lent i valenta sobre l’horror de la guerra i el feixisme en format de sàtira i comèdia. Watiti manté un equilibri perfecte entre els gèneres de tal manera que combinen a la perfecció. Si ens hem de quedar amb un missatge, aquest és clar, l’amor és molt més fort que l’odi.
Aguas oscuras
Que la societat viu enganyada, ja fa temps que ho sabem. Per tal de protegir els seus interessos econòmics i de poder, polítics i multinacionals ens enganyen, moltes vegades a costa de la salut de les persones. Aguas oscuras ens explica una història real d’un cas d’unes aigües contaminades per una poderosa multinacional, que amagava molt més al darrere. Mark Ruffalo produeix i protagonitza aquesta pel·lícula que ens narra un cas real que va ser publicat l’any 2016 pel New York Times, en què es relatava un succés ocorregut en una localitat de Cincinatti, on una multinacional de processos químics va contaminar durant anys les aigües de territori, i va deixar que els seus habitants les consumissin. El poble sencer, d’unes 70.000 persones, es va veure abocat a demanar reparacions legals i econòmiques pel mal creat i les seqüeles que haguessin produït per a les generacions futures. La pel·lícula segueix el cas des del punt de vista de l’advocat que representa el poble, i com això afectarà la seva relació matrimonial i familiar. Al llarg de la pel·lícula veurem com, tot i tenir la raó i voler salvar vides, no és suficient per enfrontar-se en un gegant quan tota la maquinària legal està pensada per afavorir a les grans empreses. No deixa de ser una lluita de David contra Goliat molt ben explicada i interpretada per un excel·lent Mark Ruffalo. Aquest thriller corporatiu comença vint anys enrere i arriba fins al dia d’avui. El moment més sorprenent serà quan el protagonista descobreix que el component cancerigen no és altre que el tefló, utilitzat durant molts anys com a antiadherent en les paelles. Encara que d’entrada l’argument pugui semblar de telefilm, al darrere s’amaga una gran pel·lícula que aprofundeix en les qüestions morals i l’impacte que té en l’advocat, que justament treballa en un bufet que representa indústries químiques, el qual destinarà la seva vida a fer justícia. La pel·lícula està rodada com si es tractés d’una producció de terror i utilitza innumerables recursos típics del gènere com el bany en les aigües contaminades pel principi que ens recorda a Viernes 13 i derivats, o l’escena en què l’advocat camina en solitari en un pàrquing. La intenció del director Todd Haynes (Carol, Wonderstruck) no és altra que explicar-nos que el terror en la vida real no és un emmascarat amb un matxet o un ésser deformat que et clava les urpes esmolades en somnis, sinó que juguin amb la teva salut per interessos econòmics i no ens adonem o no trobar explicació dels motius que sorgeixen determinades malalties per prevenir-les.
