El 27 de març es posarà a la venda “Gigaton” el nou disc dels Pearl Jam, que mica en mica van mostrant com sonarà. Primer va ser ‘Dance of the Clairvoyants’ i ara arriba ‘Superblood Wolfmoon‘, un nou avançament del grup d’Eddie Vedder.
La banda oferirà una gira de presentació durant la primavera i l’estiu pel continent europeu, tot i que sense parada al nostre país, almenys de moment.
L’entrada Pearl Jam estrenen ‘Superblood Wolfmoon’ ha aparegut primer a Primera Fila.
Coincidint amb l’inici de l’any 2020, l’àrea de Joventut de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro ha començat la renovació del Carnet Jove municipal: una nova targeta personalitzada que identifica els joves de la població amb la qual poden accedir a descomptes en diversos establiments, empreses i comerços del municipi i també de fora. L’objectiu del Carnet Jove, que ja compta amb prop de 300 socis i sòcies, és ajudar al comerç local i aconseguir al mateix temps una major implicació de la població jove.
“El carnet vol contribuir a millorar la promoció de serveis, propostes i avantatges en diferents sectors, entre els quals destaquen l’alimentació, el bricolatge i la mecànica, restaurants i bars, esports, moda i complements, formació, salut i estètica, òptica, art, l’oci i el lleure. Uns avantatges que es poden aconseguir escanejant amb el mòbil el codi QR que es troba al revers del carnet.
Poden fer-se el carnet tots aquells joves del municipi d’entre 12 i 31 anys. Abans de tancar el mes de febrer els 290 socis i sòcies del carnet ja hauran rebut la nova targeta al seu domicili. Els joves que vulguin obtenir el nou carnet poden adreçar-se a la Zona Jove (Carrer Dr. Casals, nº 45 baixos) o omplir la sol·licitud en línia a través del formulari de la pàgina web de Joventut
L’Institut de Promoció Econòmica (IPEP) organitza un any més la Jornada d’Oportunitats Laborals de Palafrugell. La trobada, que enguany arriba a la seva 4a edició, tindrà lloc el proper 5 de març al Museu del Suro. Aquest any, hi participaran un total de 44 empreses amb 100 ofertes laborals, que suposen 323 vacants.
Els interessats tenen temps d’inscriure’s a les ofertes fins el 23 de febrer. Un cop s’arribi al màxim d’entrevistes establert per cada oferta, ja no s’hi podran apuntar més persones. Les inscripcions es poden fer a través del correu electrònic indicant nom i cognoms, telèfon i correu electrònic, i el número de referència de les ofertes que li interessin, fins a un màxim de 7, i adjuntant el currículum actualitzat. Pocs dies abans de la jornada rebran un correu electrònic amb l’horari per les entrevistes a les quals ha estat preseleccionat. El dia de la Jornada d’Oportunitats Laborals cal portar impreses tantes còpies del currículum actualitzat com entrevistes tingui concertades.
Les ofertes es poden consultar a través del web www.ipep.cat. Enguany, les ofertes disponibles són variades i inclouen àmbits com l’hostaleria, comerç, construcció i manteniment, oficina o mecànica entre d’altres, amb posicions com carnisser, operari, jardiner, ajudant de cuina, cambrer, socorrista, vigilant de zona blava, secretariat, administració, etc.
La Jornada d’Oportunitats Laborals pretén, des de fa 4 anys, posar en contacte empreses de la nostra zona que busquen treballadors/es amb persones que busquen feina, ja sigui per a feines de temporada o permanents. Durant la jornada, els inscrits tenen l’oportunitat de fer una breu entrevista, amb les empreses que ofereixen les vacants a les que s’han apuntat.
És un carrer encarat a nord. Un carrer intramurs de Torroella de Montgrí que mira el castell. El pot veure ara que han tallat els arbres de cal Conde – la casa residencial d’un Grande del Reino de España, actualment un hotel-restaurant anomenat Palau Lo Mirador, antiga, molt antiga residència del Rei Jaume II o de Pere I el caçador, mort assassinat als boscos de Foixà -. Els arbres de cal Conde els vaig veure tallar de petit, en Joan Raspan -Raspan és motiu-. em va dir que ell ja no els tornaria a veure alts aquells arbres. I la va encertar. Jo els he vist alts dues vegades més. A veure si arribo a veure la tercera. En Joan Raspan ens explicava que la seva tele, a part de la visió i el so també emetia olors. Ens parava a la seva llinda. Les cases del meu carrer tenen llinda. Ens hi parava quan baixàvem asseguts a sobre els nostres monopatins desafiant el perill en una pista de 60 cm que era l’acera –l’acera és motiu. Ens parava perquè pareu d’emprenyar a la Maria Litrona (Litrona és motiu) que no us entén. I no, no sabíem perquè la molestàvem tant passant amb el monopatin – monopatin és motiu, ara se’n diu skate i s’hi va dret fent bestieses – . Ella sí que ens molestava quan ens llençava un tupí d’aigua pel cap. Però rèiem i ella cridava.
El meu carrer no té res, però hi havia les dues modistes més importants del poble. La Maria i l’Engràcia. Les meves veïnes. Pel terrat de casa m’enfilava al teulat de la Maria i si tenia sort que tingués la porta del seu terrat oberta, baixa per les escales fins arribar al cosidor clavant un susto – susto és motiu – a les quatre cosidores que hi treballaven, entre elles la meva mare. Mare que era peixatera, però que a les tardes cosia amb la Maria.
El meu carrer no té res, però a cada una de les puntes hi havia les dues millors peixateries del poble, can Maranyà i can Perés. -Maranyà és motiu, la peixateria es dia can Peiris o peixateria Esteve-. La meva mare hi va treballar quaranta anys. El meu germà hi va treballar, la meva tia hi va treballar i jo hi vaig treballar. La relació amb la família Peiris va més enllà d’una relació empresarial, som família. Entenc que en aquests temps això ja no s’entengui.
La peixateria Esteve, o Peiris o Can Maranyà era petita, senzilla, autèntica, de veritat. Amb uns peixos portats a diari de Roses. Obria a 2/4 de 8 del vespre… ja sé que no enteneu res, i s’hi podia comprar el millor peix de l’Empordà.
El meu carrer no té res però jo podia anar a comprar un litro de llet a cal Litró – és motiu – de les seves pròpies vaques que s’estaven en un pati com el de casa meu, més o menys, i on hi jugàvem a Falconeti, que era el nom que havíem posat a un joc de matar-nos a partir d’una sèrie que vèiem per la tele no olorosa anomeda Hombre rico, hombre pobre.
El meu carrer no té res però en Carles ens deixava entrar a veure com netejaven el cavall del seu avi en Carlus, i ens embrutíem nosaltres i tot era sa i bo. I el cavall, de tir, havia treballat però ara ja no, i ara ja res.
El meu carrer no té res, però unes monges de clausura que hi vivien, a vegades ens deixaven entrar al seu claustre i al seu taller i ens ensenyaven com feien boles del món. Bé, bàsicament enganxaven les planimetries en unes boles. Nosaltres ens ho miràvem i flipàvem amb el seu jardí. -Flipar és motiu -.
El meu carrer no té res, però hi havia una fusteria on havíem vist construir marcs de portes i finestres i també un fort de pistolers que portarien els reis, i un car i un de tot… i on havíem après a distingir un ribot d’una Garlopa i havíem après a encerar una punta per clavar-la més bé a la fusta. I personalment hi havia après a menjar cacuets torrats per ells i beure una mica de vi.
El meu carrer no té res però hi havia una casa que no era casa meva però com si ho fos. I m’hi passava el dia jugant amb els fills d’allà i fent emprenyar la minyona de Càceres. Sí. Hi havia minyona. I aquí hi torna a haver una relació familiar sense ser-ho que ara mateix és incomprensible. La meva àvia va ser la dida del pare dels meus amics. I tot era normal i tot era d’una altra realitat fins i tot les cabanes que fèiem amb llençols.
El meu carrer no té res però hi havia els millors carrerons que es convertien en porteries de fútbol o amb autèntics camps de palomato – Palomato és motiu- . I érem una colla immensa de nens i nenes, bé érem la Montse i la Dolors, la Carina, la Montserrat i en Jordi, en Joan i en Xavier, en Jordi i la Maria Helena, la Manoli i en Juanjo, en Moisès, en Fonsu i la Núria, i a vegades també en Ramón i l’Àngels… i jo que trencàvem, sense voler, els vidres de can Massot i de la Clareta Rei – Rei és motiu -.
El meu carrer no té res però hi vivia una bruixa. Bruixa per nosaltres. Una dona solitària i segurament amb tots els problemes econòmics del món. i que ens feia por, però que ara sento un respecte metafísic i mai deixo de pensar en ella quan va desaparèixer i va fer desaparèixer també la casa, ja no hi és. – Fer desaparèixer és motiu-.
El meu carrer no té res però al capdavall de tot i abans d’arribar a la plaça del monument a la sardana hi havia una fonda on s’hi estava el pintor Francesc Gimeno i on va enamorar a la filla d’allà i la va fer malviure la seva vida d’artista compromès amb ell mateix i en contra de la moda burgesa imperant i que la va convertir en musa en un dels quadres més bells que he vist en ma vida.
El meu carrer és el carrer Vermell, o Vermei. – Vermell o vermei és motiu – perquè les autoritats van considerar que s’havia de dir Carrer Pintor Francesc Gimeno i jo me n’alegro perquè gràcies a aquesta placa vaig començar a investigar i vaig descobrir un univers, i una actitud i una manera de fer i una pintura i un art i em va despertar una consciència que m’he seguit treballant i m’ha fet ser, també, qui sóc.
El meu carrer no té res però em deixo 2500 coses més del meu carrer, em deixo en Nitu i l’Esteve, i en Lluis Pantalons – Pantalons és motiu – i en Xicu Marxant – marxant és motiu – i a can Farines – Farines és motiu – i déumeu com ha quedat a can Farines. I em deixo el Noi, que va morir als 100 anys i encara era el Noi. I Em deixo la Lluïsa Paisana – Paisana és motiu – i en Fonsu Barbet – Barbet és motiu – i em deixo a cal Peixito – és motiu, ja us ho penseu – que no es parlaven amb els de casa tot i ser família. I em deixo la Maria i en Modest. I em deixo en Pere. I em deixo la F licitat, que es deia Felicitat i treia el cap per la finestra però darrera la cortina de ganxet per escolar el carrer. I em deixo… m’ho deixo tot. Em deixo les fogueres de Sant Joan i les nits d’estiu a les llindes. I em deixo les històries de valls que m’explicava l’àvia i em deixo una història de solidaritat entre veïns. I una vida passada, em deixo.
El meu carrer Vermei, que és motiu, i no té res és el meu origen i m’explica una mica. I no té res.
La pel·lícula ens narra la caiguda en desgràcia de Roger Ailes, president de Fox News, una de les cadenes de notícies més important dels Estats Units i altaveu de la dreta del partit republicà. Ailes va caure en desgràcia a causa de la denúncia d’una presentadora de la cadena que va patir abusos sexuals, cosa que donaria peu a què moltes altres presentadores de la cadena que també havien patit abusos, ho expliquessin públicament. La pel·lícula gira al voltant de tres dones, dues reals (interpretades per Nicole Kidman i Charlize Theron) i la que interpreta Margot Robbie, que és un compendi de moltes reporteres joves. La pel·lícula és molt irregular. La part que millor funciona és la de denúncia i el tractament que en fa, però la posada en pantalla té poc de llenguatge cinematogràfic i de ficció i més de documental. Això fa que els seus mèrits cinematogràfics siguin molt escassos. Sembla com si el director, Jay Roach, hagués volgut fer un documental i no s’hagués atrevit. Pel que fa a la línia editorial de la cadena, pel meu gust hi passa molt per sobre. Tampoc se’ns mostra la cara oculta del periodisme de Fox News i els seus i les seves periodistes, en el sensacionalisme que caracteritza aquesta cadena, pel que he tingut la sensació de perdre el context. Tot i tenir tres grans actrius com Nicole Kidman, Charlize Theron i Margot Robbie, El escándalo les aprofita poc. La millor de les tres és Robbie, diria que perquè Kidman i Theron estan massa ocultes sota excessives capes de maquillatge. La pel·lícula mossega fort, tal com és necessari quan parla dels abusos. La manera com retrata l’ambient tòxic de treball per a les dones és esfereïdor. En canvi, es mostra molt fluixa en les qüestions polítiques. El escándalo és necessaria per visualitzar un problema molt greu que es pot extrapolar a molts ambients de treball (estic esperant que Hollywood s’atreveixi a fer autocrítica amb Harvey Weinstein), però a la pel·lícula li ha faltat atreviment, o moltíssima profunditat i un director que dominés més el llenguatge de ficció. El escándalo és com llegir un titular de diari passant per sobre de l’article.
Reneé Zellwegger protagonitza aquest biopic sobre l’actriu Judy Garland, que va triomfar amb el clàssic El màgic d’Oz l’any 1939, en especial a través de la interpretació del tema Over the rainbow. Garland va morir amb 47 anys a conseqüència d’una sobredosi de barbitúrics. La pel·lícula ens presenta a Garland en els darrers mesos de la seva vida en què, aparcada la carrera com a actriu, intenta triomfar com a cantant a Londres en una sèrie de concerts en els quals interpreta les peces que havia cantat en els musicals cinematogràfics. La Judy Garland que ens presenta la pel·lícula és una joguina trencada en conseqüència dels abusos i explotació que va partir, quan encara era menor, i durant tots els anys que va estar vinculada a MGM, per part del productor Louis B. Mayer. Les drogues que de ben petita l’obligaven a consumir per aguantar jornades inacabables de rodatge van acabar amb la seva salut i la van convertir en una addicta, i li van generar un problema d’autoestima que mai va superar. Aquests moments decadents de la seva vida, els presents en gairebé tota la pel·lícula, es combinen amb breus flashbacks sobre els seus primers anys com a actriu, especialment en el rodatge d’El màgic d’Oz i en la seva col·laboració d’estudi amb Mickey Rooney. Judy és una història trista de com una persona amb talent va ser trepitjada i explotada per la maquinària de Hollwood fins a acabar amb ella. La seva complicada situació la va portar a viure sis matrimonis, del que la pel·lícula només es fa ressò dels dos últims, i de quina era la relació amb els seus fills, especialment els petits. Reneé Zellwegger fa un treball d’aquells que tant agraden a l’Acadèmia, però el cert és que està estupenda, ja que en cap moment veus a l’actriu, sinó al personatge. Al final, Judy ens fa reflexionar com Hollywood a tractat a les seves estrelles, que com ens recorda la mateixa Judy en la pel·lícula, són persones normals amb les mateixes necessitats que la resta i que només són estrelles quan trepitgen els escenaris. Hollywood només les veu com a productes, que un cop n’ha tret tot el rendiment els llença com un objecte trencat. El millor moment de la pel·lícula, el més esperat i també el més emotiu, no arriba fins ben bé al final. Una llàstima que la resta de la pel·lícula, en especial les escenes musicals, els manqui la mateixa força que aquesta última, però que en ser així, acaba brillant molt més.
