He estat molt temptat de posar a aquesta col.laboració el títol de «Benvinguts a un any de merda».
Estem al tercer mes d’aquest 2020 i en general tenim una entrada any de pena.
Un any en els qual ja no som capaços de comptar el nombre de víctimes pel coronavirus. I aquest virus fa que hi hagi una economia que fa estralls, decisions de govern inversemblants, mercats descontrolats i mil coses que fan por. No fa por la malaltia en si mateixa, més enllà del respecte que tenim a qualsevol malaltia, sinó que em fa por la reacció de la gent, de les masses. Sobretot quan hi ha nervis, ànsia, i por, que van acompanyades de gestos grandiloqüents, irracionals i histèrics. Esperem que no.
Ja veníem d’una merda d’inici de 2020, almenys a la nostra zona, amb un temporal Glòria que també va causar estralls, que va tirar pel dret -mai millor dit- i es va empassar deltes de l’Ebre, ports nàutics i tot el que trobava pel camí. Onades, pluja i vent, picant dia sí dia també, el nostre litoral, fins fer destrosses multimilionàries. Veníem d’un començament d’any de merda, i certament no serà un any per recordar, almenys els primers mesos.
Em quedo amb la idea, que he sentit aquests dies, aplicada al virus, o amb les catàstrofes, que diu «amb la natura no s’hi negocia». No sé amb certesa qui ha estat l’autor d’aquesta frase, veig que es fa servir sovint. Però és veritat, la natura no té mida humana, no té comportament humà, no es domestica ni s’enganya. Sol tirar pel dret quan s’emprenya. En forma de focs forestals, inundacions, sequeres o epidèmies..
En un món que pensàvem modelat a mida humana, la natura demostra novament que ens té agafats pels daixonsis, ja sigui amb gegantines onades, o amb virus microscòpics. No és qüestió de mides, és qüestió d’aprendre la lliçó. I fins ara sempre l’hem suspès.
