Ràdio Capital. La ràdio de l'Empordà

La memòria

Play Episode Pause Episode

1x

00:00 /

iVoox

RSS Feed

Share

Link

Embed

Des de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols s’està impulsant un projecte extraordinari. És extraordinari i bonic, perquè com  totes les grans coses, té per secret la seva senzillesa. En resum, dit ràpid, es tracta de recollir allò que fa la ciutadania aquests dies de confinament. Parlo de recollir, acumular, catalogar, ordenar, endreçar els continguts que ens mostren el  nostre dia-a-dia quotidià del tancament forçat.

Recollir vol dir conservar, emmagatzemar, guardar en algun indret, -físic o virtual-, bona part de les frases, pensaments, cites, paraules, fotos, dibuixos, vídeos, cançons, poemes, gestos i gestes de totes aquestes setmanes de confinament. Parlo de posar en valor la forma com ens hem relacionat. De com hem videotrucat més que mai. De com hem interactuat amb els nostres familiars, amics, col·legues de feina i altres persones, en un moment tan crucial. Perquè som davant d’un moment històric. Ara sí que l’adjectiu històric pren sentit, i posa en ridícul episodis del passat que crèiem transcendentals i únics.

Es tracta de conservar per no oblidar les accions del nostre present quotidià, pervertit per la pandèmia. Es tracta de recollir allò que ens envolta mentre estem, literalment, tancats. Es tracta de posar per escrit allò que veiem, deixar-ne constància en gravacions d’àudio, realitzar fotos, muntar vídeos d’una situació com la que vivim. Ara tenim l’ocasió de fer de testimonis d’un moment vigorosament potent, i on estem en primera línia. Som notaris, som personatges, som testimonis, som espectadors i som putxinelis tot en una sola figura. Perquè com que això algun dia passarà i ho superarem, hem de tenir les eines per recordar com vam viure, -ara sí-, aquells moments tan històrics del març i abril -qui sap si maig- de 2020. No se sap encara ben bé com es desenvoluparà la idea de Sant Feliu: si es recolliran emails, si serà a través d’un web. Però és que en realitat ara mateix tampoc importa; la forma ja sortirà: el que és transcendental és haver-hi pensat.

Els nostres avantpassats, els que van viure epidèmies, crisis, guerres mundials, i grans episodis cruents, segurament no van tenir les eines que nosaltres tenim avui. Per fer-nos una vaga idea del que van viure ells, hem hagut de partir de fragments esmicolats de memòries. O de quadres a l’oli. O a partir de fragments de textos dels avis, que alguns conservaven en les carpetes de les golfes. O a través de velles fotos esgrogueïdes i tacades per la humitat. Alguns, potser un de cada deu mil, tenien una càmera, o què sé jo. En canvi, ara tenim la capacitat de generar continguts i documents d’interès històric sense sortir de casa. Escriure allò que estem vivint, dictar amb aparells digitals, dibuixar, gravar vídeos i fotografiar-nos. A nosaltres i als 67 metres quadrats que ens envolten en molts casos. Tenim això que ens acompanya, en aquest present històric, mai millor dita aquesta expressió.

Segurament hi ha propostes semblants, això no és un concurs de mèrits ni de qui va ser el primer. Això és una iniciativa molt bonica que posa en valor les persones, el respecte i la història compartida. I ens posa a tothom en la nostra justa dimensió. Per això és important la memòria.