Quan el que batega és el cor, i quan la ment s’amaga més que mai darrera la manta del sofà per no pensar en el que vindrà després de tants dies de sofing i de bons desitjos, toca ara treure-la de la seva escalfor i de la seva migdiada més llarga, per tenir un cara a cara amb la fi de tot el que està passant. I per això, el cor no ha deixar de sentir, no ha de deixar de parar-se a la gola i emmudir amb les llàgrimes tant dolces com salades que han de deslligar-se d’aquesta angunia que ens menja a bocinets a alguns i que esgarrapa les entranyes a d’altres. I hem d’assumir que de tot s’aprèn i que de les situacions extremes s’extrau allò més extrem.
El dia de després arribarà, però ara, mentrestant en confinament, hem de pensar en la fi amb fi i amb la ment i això que jo sóc de les que no em calen masses pretextos per deixar la ment, o més ben dit, la raó, una mica endarrerida perquè no guanyi la carrera als sentiments! Compres compulsives per Internet d’allò que potser no necessitem, plats més grans que els nostres estomacs, aroma de llegiu massa penetrant envaeixen casa nostra des de fa ja més d’un mes… però això ha de parar. Almenys, és el que m’he dit a mi mateixa avui, mentre agafava a la meva raó, que amagada en un cervell on habita l’Arc de Sant Martí em cantava el Resistiré. I resistiré, i tant que sí, i agraïda perquè sóc una afortunada que viu al Baix Empordà i que el gaudeixo ara sense tocar-lo, teletreballo i escric quan la musa té ganes de visitar-me, un o dos cops al dia, però a partir d’ara viure el confinament amb fi i amb la ment.Com diem els catalans: senyors i senyores, seny!!!
(Sàbel Gámez)
