Aquesta setmana s’ha iniciat el curs 2021-2022 i com marca la tradició en cada inici de curs també s’estableixen una sèrie d’objectius pel curs escolar. Doncs bé, en aquest cas, i com a mètode de reflexió, vull posar un objectiu i/o repte a la nostra classe política, de tots els nivells, sigui nacional, o local.
I quin és aquest repte? Doncs bé tot sorgeix d’una reflexió després d’assistir a un acte polític la setmana passada. Un acte en el que en el torn de preguntes vaig adreçar-me als i les ponents sobre un tema de sobirania dels estats i la capacitat que tenen en el món globalitzat com el nostre. Bé doncs, la resposta va ser, com estem acostumats des de fa temps, ambigua. Resposta oberta i interpretable. Doncs bé, just en aquest punt és on vull dedicar uns segons de reflexió i on rau la base del meu repte.
Cal i crec molt necessari que en la política comencem a “educar” en saber acceptar les limitacions. En saber dir que això no es pot fer. Crec que és el moment en que hem de demostrar que som una societat madura. Cal que no infantilizem la societat, i erigim discursos que detallin propostes realistes a la conjuntura econòmica i social que ens trobem. És d’aquesta manera, evitarem fer esment a solucions màgiques que no existeixen.
És el moment de fer un pas endavant, és el moment de anar de cares, per així, tornar a crear projectes reals, però per sobre de tot, perquè la societat torni a creure en que les paraules dels discursos polítics no són buits, no son els mateixos de sempre.
