Última columna d’opinió de l’any. Avui pot semblar mentida, però va haver-hi un temps que no se celebrava el Cap d’Any o que se celebrava d’una altra manera. S’anava l’1 de gener a missa i pràcticament no es feia res més. En tot cas, en general, vuitanta o cent anys enrere, ni es feien sopars especials, ni se sortia de casa, ni es bevia xampany, ni, per descomptat, es provaven de menjar dotze grans de raïms, mentre sonaven les dotze últimes campanades. En el temps que els rellotges eren molt més rudimentaris que no pas avui, quasi sempre també eren molt més dificils de moure i, sobretot, molt més imprecisos. Devia fer l’efecte que el temps passava més a poc a poc, es comptava molt més per sobre. Per saber l’hora, es tenia present la nit i el dia; quan es podia, el pas del sol; si s’era ric, amb sort, potser a casa hi havia un rellotge de caixa i algú, molt algú, devia tenir algun rellotge de sorra o d’aigua que hi ajudava. Grans de sorra que anaven d’un receptacle a l’altre i ja està. El temps que fugia més calmosament.
Potser algú ho trobarà estrany, però a l’època que el sol i la lluna eren els rellotge dels pobres perquè només es podien sentir les campanes quan s’era a prop d’un campanar, ni tan sols no tothom canviava d’any el mateix dia. A França, per exemple, fins ben entrat el segle XVI, a Lió canviaven d’any per Nadal, a Viena del Delfinat per Sant Marc, que és el 25 d’abril, a altres llocs hi canviaven l’1 de març, per Pasqua o segurament ni tan sols no ho sabien.
Encara no fa pas tant de temps, a molts llocs del Pirineu l’últim dia de l’any era sobretot una nit de bruixes. “Per Sant Silvestre”, deien, “totes les bruixes van en destre”. I a Llers, segons explicaven, va ser durant una nit de Sant Silvestre quan les bruixes que vivien a Llers van provar d’aterrar el campanar de Figueres. No sé si també ho van provar i van tenir més èxit a altres llocs. Encara avui, de fet, veig en el Baix Empordà molts de pobles sense campanar o amb un campanar tot just començat.
Però el 31 de desembre també se celebra Santa Coloma. I Santa Coloma era la festa major d’alguns pobles. Un d’aquests pobles es diu Marata i és al Vallès. “Festa Major a Marata/hi van un any/ i en tornen l’altre”, deien. Santa Coloma era també la festa major de Fitor. Molt abans que Miquel Torroella i Plaja escrivís que la festa major de Fitor s’havia perdut –i això ho va escriure fa força més de cent anys- cada 31 de desembre, la gent anava fins a Fitor perquè era la festa. Ben entès: hi devia anar gent de Fonteta, gent de Sant Pol, gent de Sant Climent de Peralta, gent de Torrent o Llofriu. Potser algú de La Bisbal, Palafrugell o Palamós. No compto que fossin gaires. Un dels que hi anava era en Met Cego, de la Bisbal. A canvi d’un bon àpat, hi tocava el violí d’oïda perquè no sabia de música. La gent ballava davant seu. Un altre que també hi anava era el capellà de Sant Pol. Acompanyat pel de Torrent, ajudava el rector de Fitor a dir missa. Un any que va anar-hi sé que va nevar i, com que també sé que no va tenir cap pressa a tornar, dies més tard, tots els veïns de Sant Pol van queixar-se al bisbe perquè l’1 de gener no havien pogut anar a missa. Tot això passava a la segona meitat del segle XVIII. Fa cap a 250 anys, doncs. Llavors no se celebrava el Cap d’Any, i el temps, en general, passava molt més que no es comptava. I, quan es comptava, sovint no devia venir d’un minut, d’un quart o d’una hora. I un segon no era gaire res. O no era res. I tothom devia tenir la sensació que hi havia temps per a tot, res a veure amb aquest desfici d’avui, amb tant de comptar com fem avui, amb aquestes presses d’ara.
