Falta encara mes d’un mes perquè oficialment entri la primavera encara que cel i terra fan pensar que ja hi som del tot, el termòmetres pugem, el sol calenta i surt clar i poderós amb uns força lluny de l’hivern on encara som, fa setmanes que no plou, els ametllers fa temps que son florits i els pantans han recuperat els pobles que ells mateixos enterraren. Axis es el mon com el veiem, no tenim excusa. Es que potser, com ens diuen i sembla cert, tot això es una mostra del gran desori que convulsiona la natura i fa inservibles la experiència de segles i fins i tot les dites de les nostres avies que van regir el destí dels pagesos durant centenars d’anys? : “Agua al febrer, ordi al graner”, dons aquest any poc ordi tindríem.
¿Podria ser que no fos mes quin canvi de vents i pluges poc significatiu, o , com diuen i defensen els mes savis, la manifestació d’una hecatombe còsmica o només planetària que caminés cap al final del nostre mon tal com el coneixem? I sí, per desgracia, si que deu ser tal com diuen els qui hi entenen, encara que semblaria mes fàcil interpretar aquest desordre natural com un esclat més del canvi general que estem vivint en l’injust i incomprensible mon d’avui, on el natural es que els poderosos siguin mes rics que deus i els pobres comptin les hores en graus arran o per sota del nivell de la misèria, on els partits de l’ oposició confonen control parlamentari amb escopir sense parar mentides i misèries inventades amb l’únic objectiu d’arribar al poder que creuen merèixer per llei, on polítics i ciutadans que diuen defensar el mateix no fan mes que enfrontar-se i barallar-se com exercits de deus mitològics, on les nacions accepten sense protestar el naixement d’immenses illes de deixalles plàstiques i n’hi ha algunes que amb la mateixa convicció pensen i actuen com si els homes fossin en tot superiors a les dones. Tot això i molt mes, com formes de manar, decidir i comportar-se amb la mes gran normalitat com si de debò fos el deu de sant Pau el que els hagués inspirat o qualsevol dels altres en una mística comunicació els hagués obligat a imposar-ho a tota la ciutadania.
El que es clar ben mirat, es que aquest darrer llampec de l’explosió general que va canviant la nostre manera de ser i de pensar i de conèixer i en conseqüència el nostre comportament i amb ell el nostre compromís, es la nostra ment que ens fa acceptar el que es veu i fa pas a la fe, precisament la que ens fa creure no nomes lo que no es veu, sinó tampoc lo que no s’entén, per tan res a veure amb la natura ni la política ni el comportament social, ni la justícia o la injustícia que totes elles pertanyen al terreny de la ment que conforma el que de debò defensem sigui triant els nostres interessos, o perquè ens hem girat cap a la solidaritat, l’enteniment abocat a la justícia o al regal de la natura i la vida que sens va fer quan vam néixer i que veiem al mirar el mont que ens envolta. Sigui el que sigui, es axis com ho ha triaT la nostra ment, No tenim excusa.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.