Aquest dijous s’ha presentat, al Castell Gala Dalí de Púbol, l’exposició temporal d’enguany. L’acte ha anat a càrrec de Montse Aguer, directora dels Museus Dalí i comissària de la mostra, i de Bea Crespo, comissària adjunta i membre del Centre d’Estudis Dalinians.

El títol Púbol de Gala. Il·lusió i realitat parteix del nom que dona el mateix Dalí a un dels pergamins que conformen la tauleta-claraboia de la Sala del Piano del Castell. Enguany, el punt de partida és Gala. Gala, i Púbol en tant que imatge de Gala. La dama del Castell a qui Dalí porta amb els ulls tapats a Púbol, on li ofereix el castell com a regal i ella accepta amb la sola condició que només pot visitar-la  per invitació escrita. En aquesta exposició es parteix d’un retrat de Gala, un retrat enigmàtic sobre coure, un coure que li atorga una lluminositat diferent de la de la tela.

Seccions de l’exposició

La primera part de la mostra es defineix com «la il·lusió». S’hi exposen dibuixos relacionats amb el Castell que projecten Gala i Dalí. En alguns dels esbossos, no exposats mai abans, hi apareix una Gala idealitzada en la glorieta, en el jardí o amb un xiprer i el símbol heràldic i reial de la flor de lis. Contempla les roses que li evoquen la seva infantesa a Crimea. Gala envoltada de trompe-l’œils que tan bé defineixen Púbol i aquesta dicotomia il·lusió/realitat que envolta sempre el binomi Gala/Dalí.

Descobrim, també, una Gala que ens remet a la dama d’un fresc del Palazzo Borromeo de Milà, conegut com Il gioco della palla (El joc de la pilota) i datat probablement entre 1445 i 1450. Ens recorda la influència dels palazzi italians i dels châteaux francesos a l’hora de projectar Púbol.

En el segon àmbit, es presenta «la realitat» amb el retrat de Gala sobre coure, acompanyat del vestit i el collaret, i la foto amb incisions que va servir de model per a la pintura i que ens mostra el procés de creació de Dalí. Un retrat d’una Gala real, enquadrada en una tela que és una il·lusió òptica amb un fons trompe-l’œil, que podria ser Púbol, que observa l’inexorable pas del temps.

El Castell de Púbol és l’espai més escenogràfic dels Dalí. El lloc on la participació de Gala és més palpable, tant en la seva concepció com en la seva projecció. En una carta a Emilio Puignau, constructor i amic dels Dalí,  el 17 de febrer de 1970, Gala escriu: «com us n’haureu adonat, Púbol és el meu “cavall de batalla”; el nostre, millor dit. Estic fascinada per les possibilitats que aquesta casa en runes pot donar, també en pot sortir un monstre. Fins ara, treballant plegats, sempre hem triomfat, a Portlligat. Aquesta petita casa s’ha fet famosa, es veu reproduïda per tot arreu, encara ara. Per tant, tenim una gran responsabilitat d’un nou i grandiós èxit, vós i jo.»

Una casa-museu i un retrat singular

Quan l’habitant d’una casa pren possessió d’un espai, el manipula i l’utilitza per adequar-lo al seu mode de vida i, finalment, el dota de significat. Són llocs concrets, personals i íntims.
El grau d’implicació de l’habitant en la construcció de la seva llar en determina la singularitat o la raresa; mostra una manera de ser concreta. En el cas de Salvador Dalí, la implicació personal en la concepció i construcció dels espais arquitectònics és tan important com per entendre la casa com una obra d’art en si mateixa, un acte de creació acabat. L’aproximació del visitant a les cases de Salvador Dalí pot comportar un gaudi o un rebuig estètic, però també pot generar un procés de reflexió al voltant de les propostes intel·lectuals de l’artista i de la seva repercussió des de la seva època fins als nostres dies.

L’espai expositiu temporal de Púbol s’ha consolidat com un dels recursos d’interpretació més eficients: permet reforçar el discurs de la pròpia casa-museu, posar en valor la seva col·lecció, mostrar al visitant els resultats de les línies de recerca del Centre d’Estudis Dalinians, i ser un observatori sobre la incidència en el visitant de les diferents propostes. L’exposició Púbol de Gala n’és un exemple paradigmàtic perquè reforça la narrativa centrada en la idiosincràsia i els desitjos de Gala: el castell com a reflex d’una personalitat amant de la seva independència que té una clara voluntat de ser protagonista de la seva existència, un convençut desig de compartir un projecte vital amb Salvador Dalí i una ferma determinació de potenciar el geni de l’artista. Alhora, mostra les evidències documentals de la presa de possessió d’un espai arquitectònic medieval per dotar-lo d’un nou significat en funció de l’ideari vital de la parella Gala-Dalí.

Projecte per a la Sala del Piano i el Bany de Gala

El visitant de les cases-museu Dalí veu en primera persona el paper de l’artista com autor d’un singular projecte arquitectònic i d’interiorisme en un moment de la seva vida on Gala haurà de compartir protagonisme i dedicació amb el Teatre-Museu Dalí.E

l plantejament expositiu ens situa davant la dualitat il·lusió-realitat. Ens incita a recomençar la visita per la sala 1 del Castell i verificar sobre el terreny allò que Dalí va projectar des del seu estudi. Paral·lelament, la imatge de Gala dels dibuixos i el seu retrat hiperrealista ens parlen de la il·lusió del temps que traspua en tots els recursos decoratius. Cada un dels dibuixos reforcen la sensació que la casa-castell de Púbol, a diferència de la casa-taller de Portlligat, és una cambra pròpia per a Gala on el temps s’atura i es retroba.

Les formes de Gala

En un joc de màscares a l’infinit, Gala és moltes Gales. És musa i creadora, esposa abnegada i femme fatale, dandi i gestora. És la dona que inspira els versos més captivadors i obscurs de Paul Éluard i la Belle jardinière de les pintures murals de Max Ernst a Eaubonne. És la mirada que travessa les fotografies de Man Ray, la intel·ligència que enlluerna Giorgio de Chirico i la poma de la discòrdia en el grup dels surrealistes. I és, per sobre de tot, la influència decisiva que impulsa Salvador Dalí a esdevenir l’artista consagrat que està predestinat a ser.

Gala es lliura als éssers que estima i que l’estimen. I en aquest donar-se, duu a terme la seva comesa més personal i intransferible: la creació del seu propi mite. Parlem d’«estimar» en el més ampli dels sentits, no només en la seva vessant romàntica. Alguns se l’estimen amb el cos, d’altres amb l’ànima, uns amb la ploma i uns altres amb el pinzell o l’objectiu d’una càmera. Però només un, Salvador Dalí, estimarà Gala de totes les formes possibles i serà capaç d’inventar-ne de noves. L’important és que la fascinació, la curiositat, l’apassionament, siguin bidireccionals i que totes les parts assoleixin l’excel·lència.

Són moltes les creacions dalinianes on Gala figura de forma més o menys evident: de vegades és la guspira que dona origen a una obra; d’altres és el motiu principal; molt sovint n’és la destinatària. I en ocasions, com és el cas de Púbol, Gala no només és present en totes aquestes formes sinó que participa en la seva concepció. Com si es tractés de l’escenari de la seva última representació, Gala es deixa veure gairebé en tots els espais. Real i imaginada, apareix en forma d’oreneta, mol·lusc, sempreviva, trèvol, flor de lis, corona de llet, àngel protector, estendard, amfitriona i dama.