Venim d’una temporada absolutament increïble des del punt de vista de la restauració i hotels. Els amos dels allotjaments se’n feien creus i la majoria reien sols. Tal com un me va dir: Aquest any, a qui no li hagi anat bé, és que és imbècil. Arreu, tot estava ple. La gent tenia ganes de sortir i s’ha vist: les cues als restaurants eren kilomètriques i en llocs com Platja d’Aro els capdesetmanes hi havia riades de persones al carrer. Diria que és evident que hem assolit tasses d’ocupació pre-pandèmiques. Em preocupa però que amb la parada de la Covid no hàgim après gaire res. Hi havia la possibilitat de replantejar-nos el mon i si es va fer, no s’ha vist gaire. Estem contents de la calerada que hem fet, però no s’han abordat els problemes de fons. Es segueix plantejant allargar la temporada sense apostar per vendre internacionalment un turisme sostenible tot l’any, assegurant un flux constant de visitants, quan sabem per zones rurals a Itàlia i França que això és possible. Però encara m’inquieta més – i m’indigna!- que aquest any més que mai he sabut de gent al límit. Els propietaris es queixen de que falten treballadors qualificats. Però i els sous? I el pagament de les hores extres? Fins quan no es regularan i expedientaran les jornades maratonianes i il·legals i es corregiran les condicions laborals infrahumanes, com la calor a les cuines? De juliol i agost, m’he assabentat d’un grapat gros d’atacs d’ansietat, cops de calor i gent col·lapsada, a banda d’ofertes d’esclavatge disfressades d’ofertes laborals. Fer diners està bé, per suposat, però em demano: voleu dir que ens val la pena com a país, si és a costa de les persones?
