Quan jo era petit tot era més gran.
Eren més grans els gelats que et posaven al Miramar, els crusans de can Baldiri i les coques de Sant Joan.
Semblaven també més grans les derbys Variants. I eres tu el gran si tenies un dos cavalls.
Els senyors grans eren més grans. I amb pocs anys més que els que jo tinc ara, eren vells. Tant és així que recordo que celebràvem la festa dels vells, i no la de la gent gran.
Els petards per festa major no només eren més grans sinó que feien més soroll. Eren més grans els plats a taula, eren més grans els xuscos, les lleteres, les paelles, les pissarres de classe, les llibretes, les verdures, i eren més grans els bonys i rascades que et feies quan jugaves a patrulles pels camps.
Els desembres eren congelats, els Reis portaven realment carbó en saques grans i ningú sabia qui carai era Santa Claus, que va venir després. Les Castanyeres eren castanyeres, i no teenagers pintades de brut amb quatre draps grisos fent-se històries d’Instagram. Les castanyeres també eren gent gran.
I la festa de Tot Sants no només era fosca sinó que feia una por gran. La recordo fosca i tètrica, horripilant.
Als nens petits ens feia por el dia de Tots Sants, dia de difunts, un dia per no celebrar res, tret que no hi havia cole però hi havia visita al cementiri, una jornada inquietant.
Ara la por és ridícula a Sant Halloween, amb tot de disfresses de monstre, esquelets, zombis i altres mandangues per alimentar la botiga dels xinus. Què voleu que us digui, ximpleries grans.
I el Nadal, era més Nadal era més gran. Perquè amb quatre nimieses arribaven les festes. Es feien pessebres grans. I els ornaments nadalencs eren grans.
A Begur, per exemple, teníem -decorant els carrers- unes estrelles fetes de fusta pintades de gris plata, que posteriorment van canviar per unes campanes que tenien bombetes de 25, i allò sí que feia Nadal. De les bombetes de 25 hem passat als leds i als «brillibrili» ornamentals: bé, això està bé, afortunadament, que també convé progressar.
Però hom tenia la sensació que abans era tot més gran.
Ara en diríem vintage.
Quan jo era petit les garoines eren grans i per dins molt vermelles. Als futbolins d’en Rafa hi fèiem vida els petits i els grans, i la vida allà era la nostra gran xarxa social.
La roba ens anava gran, perquè ens arribava del germà gran. També la família era més gran.
I sí, tot allò gran que veus allà, tot allò eren abans camps.
Abans comentava no sé què de vells. Sí, m’estic fent vell. Ja parlo com alguns vells, i encara no he arribat a 50 anys: senyal que m’estic fent vell, i gran.
